Un turó representa simbòlicament els dos mons que coexisteixen a Nàpols l’un a tocar de l’altre. El turó amaga una promesa. Qui viu a dalt se n’ha sortit bé a la vida; la ciutat li ofereix vistes de postal del golf de Nàpols, del Vesuvi i del centre històric. Al barri de Vomero hi ha moltes mansions i cases de camp d’un sumptuós estil modernista. Diuen que l’aire a Vomero és més fresc a dalt de tot del turó.
El Nàpols de baix és una altra ciutat; una ciutat que conté els clixés recurrents del sud d’Itàlia: Camorra, pobresa, bandes de joves (les anomenades babygangs), prostitució, carrerons amb llençols blancs estesos, brutícia, olor de fregit, motos que passen ben a prop les unes de les altres, senyores grans assegudes en cadires de fusta davant la porta de casa i el perill constant del volcà actiu.
Aquesta dualitat napolitana és abordada per Elena Ferrante en la seva nova novel·la, La vida mentidera dels adults.* La protagonista és Giovanna, una escolar de 13 anys procedent d’una família benestant d’acadèmics que descobreix la seva classe social pel contrast amb la vida d’una tia que viu apartada. Vittoria, descarada i sense formació, treballa de dona de fer feines, no té fills i viu al barri equivocat de Nàpols.
És la primera novel·la de Ferrante després de la “saga napolitana”. Els quatre llibres sobre la llarga amistat entre dues dones, Lila i Lenù, van ser un èxit de vendes mundial. Només l’edició alemanya ja va vendre dos milions d’exemplars, segons l’editorial Suhrkamp, incloent-hi les versions electrònica i de butxaca; i a escala internacional se’n van vendre quinze milions. Un coproducció de la Rai i HBO va convertir la saga en una sèrie, i els drets de la nova novel·la ja els ha adquirit Netflix.
Del rebombori entorn de Ferrante en forma part també que, malgrat totes les investigacions i tesis, avui dia encara no se sap qui s’amaga realment darrere aquest pseudònim. Un s’hi pot acostar, però, a través de la ciutat. Molts dels seus personatges estan caracteritzats específicament com a habitants de certs barris napolitans. I precisament perquè a la ciutat la procedència és molt rellevant, en les novel·les de Ferrante sovint hi apareix la qüestió de la classe i l’ascens social.
Als best-sellers sobre Lila i Lenù, l’una ascendeix mentre que l’altra es queda al seu antic barri. En un volum d’assaig, Ferrante va explicar la seva difícil relació amb la ciutat: “És la meva ciutat natal, no la puc deixar encara que la detesti”. Diu que viu en un altre lloc, però que només a Nàpols pot sentir-s’hi alliberada i tornar a escriure amb convicció.
La nova novel·la de Ferrante té lloc als anys noranta. Els pares de Giovanna han aconseguit ascendir socialment: la família viu a Rione Alto. La tia Vittoria, en canvi, a la Zona Industriale, un carrer amb dos complexos d’edificis aïllats que al·lucinarien qualsevol fan del neorealisme de tristos com són. Quan Giovanna visita la tia amb el seu pare, descriu així el canvi d’ànim de l’home: “Es tornava cada cop més esquerp, com més ens endinsàvem en aquella altra ciutat formada per rengleres de blocs de pisos envellits, de parets descolorides, naus industrials, coberts i barraques, trossos d’herba plens de deixalles, sots fondos plens d’aigua de pluja caiguda de fa poc, un aire viciat”.
La tia Vittoria no viu gaire lluny de la presó de Poggioreale, famosa sobretot pels caps de la Camorra que hi ha tancats. Just al costat hi ha el centre d’oficines i negocis de Nàpols, on tenen la seu empreses com Olivetti o l’elèctrica Enel, un paisatge ple de gratacels, un toc de Nova York al mig del no-res.
Qui aconsegueix arribar a Rione Alto venint de baix ja no torna enrere, ho deixa tot, com el pare de Giovanna. “Vivíem al barri més alt de Nàpols i, per anar a qualsevol lloc, per força havíem de baixar. Al meu pare i a la meva mare els agradava baixar només fins a Vomero, i això ja els feia una mica de fàstic”, escriu Ferrante.
En el decurs de la novel·la, Giovanna cada cop es veu més confrontada amb la vida de la tia, amb la vida a la Zona Industriale. Allà descobreix un món nou, que està menys protegit i, en canvi, està ple de sensacions i paraulotes. Un món desconegut per ella que no podria estar més allunyat de Rione Alto, encara que tan sols els separi un quart d’hora en cotxe.
Actualment, el barri de dalt del turó, que representa un ascens –tant en sentit literal com metafòric–, és un lloc sense zones verdes, però en canvi té urbanitzacions tancades, cartells amb avisos (Proprietà privata) i porters.
Entremig floreix la vida. Aparadors amb verdura, peix i carn, consultes mèdiques, cafeteries amb terrassa. Entre una òptica i una perfumeria hi ha una barberia amb estètica dels anys seixanta amb molta fusta i marbre.
Quan preguntem a tres homes que treballen aquí per Elena Ferrante, no els ve res al cap, sembla que no els importa. En canvi, s’estimen més parlar d’Alemanya. “A Alemanya tot funciona. És una bogeria com han controlat la crisi del coronavirus”, diu un pèl-roig.
Per a ells Alemanya és un exemple de treball i d’ordre. Per això avui dia sobretot els joves amb bona formació se’n van del país.
Al llarg de la història això ja havia passat: per exemple als anys cinquanta, amb la diferència que aleshores sobretot venien obrers per treballar a les fàbriques alemanyes. En aquella època molts italians del sud es van traslladar al nord, dins Itàlia mateix. A dalt hi havia feina a la Fiat, a Ansaldo, a Breda. Aquestes històries d'ascens d’un país sencer també es reflecteixen en les novel·les de Ferrante. A la saga d’èxit, Lenù aconsegueix assistir a la universitat d’elit Scuola Normale Superiore de Pisa.
“No és realista”, creu el llibreter Raimondo Di Maio sobre aquest ascens social; era “impossible aleshores i ho és ara”. La seva llibreria, Dante & Descartes, està situada als peus del turó, a prop de les famoses universitats L’Orientale i Federico II. Abans tot el carrer estava ple de llibreries, perquè els estudiants compraven aquí els llibres per a les assignatures.
Ara està ple de copisteries i botigues de roba vintage, i a les parets de les cases criden l’atenció eslògans com: “Senza frontiere, senza padroni” (‘Sense fronteres, sense patrons’) o “Potere proletario” (‘Poder proletari’).
A la botiga hi ha pertot arreu llibres vells i nous, per terra, per l’escala, pels prestatges. En una paret plena de fotos s’hi veuen autores i autors famosos, per exemple Pier Paolo Pasolini jugant a futbol. Al costat hi ha penjada una pissarra amb recomanacions de lectura escrites amb guix.
El llibreter Di Maio és un home baix que gairebé no es veu darrere els llibres de la botiga i la màscara que li tapa nas i boca; per sobre, els ulls li brillen quan parlem de literatura. En preguntar-li per Ferrante, diu: “Vaig llegir la saga napolitana per obligació de llibreter”. Que què li va semblar? “Com una telenovel·la, un conte”. I el nou llibre? No l’ha llegit. Després afegeix en to conciliador: “Ferrante ha estat un fenomen bo per a nosaltres els llibreters, la gent feia cua de nit davant les llibreries per comprar el següent volum”. A més a més, Ferrante, diu, ha millorat la imatge de la ciutat.
S’ofereixen visites guiades pels escenaris de la saga napolitana: a la sabateria de la Piazza dei Martiri, on Lila treballa de jove, i evidentment a Rione Luzzatti, el barri on Lenù i Lila creixen als anys cinquanta.
Un bar en una cantonada de Rione Luzzatti: el dintre s’assembla al de nombrosos bars italians: just a l’entrada hi ha la caixa, revestiment de fusta fosca, ampolles d’alcohol davant un mirall darrere la barra, una màquina de cafè. “Els turistes venen, però se’n van de seguida”, diu una dona des de darrere del taulell.
No és cap sorpresa. No hi ha gaires motius per quedar-se aquí. No hi ha edificis majestuosos. El color de la majoria de cases recorda a terra eixuta. Al centre, un jardí, bancs sota els arbres. L’aire té gust de sal. Ara a l’estiu el sol crema sobre l’asfalt opac, els carrers estan deserts.
La sèrie que adapta L’amiga genial no es va pas rodar a Rione Luzzatti. Van reconstruir el barri, tal com era als anys cinquanta, fora de Nàpols. Davant per davant del bar, tan sols unes obres d’art de carrer fan referència a la sèrie, es veu entre altres coses un perfil ampliat de les dues amigues, Lenù i Lila, com si fossin ombres.
La sèrie es va emetre en temps de màxima audiència per la cadena pública Rai, i va tenir la mateixa importància que Babylon Berlin a Alemanya. A diferència del que passa a dalt del turó, aquí a baix molta gent sí que té una opinió sobre Ferrante. O, si més no, sobre com està representat el seu barri en les obres.
“Vostè ha mirat la sèrie?”, pregunta una altra dona al bar, mentre passa un drap per la barra. “Jo la trobo fatal”. La vida del barri, afegeix, es presenta pitjor de com és en realitat. “Aquí hi viu bona gent”.
Un client que entra al bar ho relativitza: ell, diu, viu aquí des de fa seixanta anys, “algunes coses sí que són veritat, per exemple la separació entre una part vella i una de nova”. Les dues dones se’l miren amb cara de dubte. “Al barri vell no hi ha ascensors; al nou sí”. Després, sense que ningú li ho demani, es posa a explicar la seva història: divorci, pèrdua dels fills, malaltia com a conseqüència d’una feina físicament dura. L’home assenyala unes ruïnes a l’altra banda del carrer, que abans eren un cinema. “Per què els polítics no fan res per aquestes zones?”.
El llibreter Di Maio es va plantejar fa un quant temps, en vista del boom al voltant de Ferrante, oferir un plànol de la ciutat que assenyalés els llocs de l’escriptora: al capdavall, la seva antiga botiga de llibres va servir d’inspiració per a la llibreria on treballa Lenù. Se’n va desdir i, en canvi, va editar un llibret de Walter Benjamin i Asja Lacis sobre Nàpols.
A Di Maio el molesta una mica que l’èxit de la saga napolitana eclipsi l’èxit de molts altres llibres bons sobre Nàpols. El llegat cultural que avui dia la majoria de gent vincula a la ciutat del sud es limita generalment a Ferrante. Però diuen que ella ni tan sols viu aquí. “Qui es queda a Nàpols paga un preu. La cultura es fa a Roma i Milà. Qui es queda aquí baix no té opcions”.
Di Maio assegura que sap qui s’amaga darrere el pseudònim Elena Ferrante. “Són Anita Raja, el seu marit, Domenico Starnone, i l’escriptor Goffredo Fofi. Tots tres junts”. En un article a Il Sole 24 Ore, un periodista d’investigació va intentar demostrar que Ferrante són en realitat Raja, nascuda a Nàpols i que treballa de traductora a l’editorial de Ferrante, i el seu marit, que és escriptor. L’editorial no va respondre aleshores a cap pregunta sobre la identitat; Fofi va dir en una entrevista el 2017 que només havia fet d’intermediari entre l’editorial i un cineasta.
Però és important per a la literatura saber qui escriu exactament? I la identitat de l’autor o autora influiria en l’obra? “No”, diu el llibreter.
Ell, afegeix, va rebre una trucada fa uns quants anys en què li van preguntar si volia quedar-se cinquanta exemplars de L’amiga genial, a un preu de dos euros per llibre. “Falsificacions, sens dubte. Però no és fantàstic que els llibres de Ferrante arribin fins i tot a llocs als quals no hi ha la possibilitat de gastar tants diners per aconseguir literatura?”.
L’obra d’Elena Ferrante crea un instant en què les categories de dalt i baix es desdibuixen; encara que sigui només durant les hores que es triga a llegir un llibre o a mirar una sèrie. Un petit instant d’utopia.
*N. del T.: La versió en català de l’obra, La vida mentidera dels adults, sortirà publicada al setembre a La Campana.
Autor: Enrico Ippolito
Traducció: Arnau Figueras