La cosa es complicarà, però comencem per la part fàcil. Allò que el vent s’endugué torna a emetre’s a la televisió nord-americana. La cadena de pagament HBO ha tornat a activar aquest drama ambientat durant la guerra de Secessió a la seva plataforma de streaming després de dues setmanes sense estar disponible.
Les Dixie Chicks, la banda de dones amb més èxit de tots els temps als EUA –coneguda a la resta del món pel seu enfrontament amb George Bush durant la guerra de l’Iraq–, ara només es diuen The Chicks.
La humorista Tina Fey ha fet suprimir quatre episodis antics del seu programa 30 Rock. No els emetran més per televisió i estan bloquejats per a plataformes de streaming.
Als EUA hi ha una guerra cultural en què la línia del front passa per Twitter.
En aquesta batalla, fa anys que es discuteix sobre la gran pregunta de què vol dir realment ser nord-americà en un país que sempre ha estat un país d’immigrants, però en el qual és previsible que la majoria blanca aviat només sigui una minoria al costat de la resta. Es parla de racisme sistèmic i de l’herència no superada de l’esclavitud, però també de pobresa, violència policial i una política penitenciària inhumana.
Tanmateix, a poc a poc es va plantejant la pregunta de si les parts oposades encara són capaces de dialogar. O si la trinxera ja s’ha eixamplat tant que no hi ha cap via per travessar-la, que no és possible el diàleg. Hi ha massa ponts trencats, massa coses que fan massa mal, i tots els intents de diàleg que s’han fet fins ara han estat massa en va.
“Cancel culture” (‘cultura de la cancel·lació’ o cultura del boicot) és el nou concepte d’aquesta lluita, que abans ja girava entorn del concepte de la correcció política.
Evidentment, cancel culture és un concepte polític en si mateix, prové de la dreta nord-americana i significa: el que no els agrada als d’esquerres s’ha de suprimir. Tothom que no se sotmeti a l’opinió majoritària cultural progressista és boicotejat, creuen des de la dreta; amb la qual cosa volen dir que a les veus discordants se les fa callar, se les aparta del discurs, se les acomiada o fins i tot se les posa en evidència públicament. A l’esquerra això es considera una mera polèmica que pretén impedir que finalment canviï alguna cosa.
Això no és pas mentida, però també és cert que en les últimes setmanes un seguit de persones han perdut la feina per piulades banals.
Els temes en qüestió són gairebé sempre els mateixos: racisme, sexisme, discriminació; i el punt culminant de tot plegat és la presidència de Donald Trump. Per la batalla entorn de Trump és per on passa actualment la línia del front més clara entre esquerra i dreta. A l’esquerra els que s’anomenen “woke” (‘desperts’) i que defensen amb vehemència la trinitat formada per igualtat, diversitat i inclusió, que lluiten per un tracte més sensible envers les minories i les víctimes de la societat majoritària, i que estan disposats a sacrificar la personificació tradicional del poder en les societats occidentals, el ja proverbial home blanc.
Així apareixen gairebé diàriament noves reclamacions que tot ha de ser desbancat. Realment s’ha de suspendre Hamilton, el musical de hip-hop de gran èxit sobre Alexander Hamilton, un dels pares fundadors dels EUA, amb la presència de persones negres en papers destacats? Hi ha una campanya de Twitter que ho reclama. El compositor Lin-Manuel Miranda va oblidar incloure-hi que Hamilton donava suport a la família esclavista de la seva esposa.
En aquesta guerra cultural tot és qüestionat. Cauen estàtues i estan sota sospita paraules que durant molt de temps semblaven òbvies. I l’assassinat de George Floyd a mans del policia blanc Derek Chauvin ha aguditzat de manera notable l’enfrontament.
Entre tots dos pols hi ha un gran buit moral. Tots els casos s’han de negociar des de zero. I de respostes senzilles no n’hi ha.
Una carta oberta, impulsada per l’autor afroamericà Thomas Chatterton Williams, intenta ocupar aquesta terra de ningú. “Sobre la justícia i el debat obert”, aquest és el títol de la missiva que es va publicar dimecres a la revista Harper’s. L’han signat més de 150 intel·lectuals, una llista espectacular de ments brillants: entre d’altres, Margaret Atwood, Ian Buruma, Noam Chomsky, Garri Kaspàrov, Wynton Marsalis, Steven Pinker, Salman Rushdie o J. K. Rowling. També s’hi ha sumat l’escriptor germanoaustríac Daniel Kehlmann.
“El lliure intercanvi d’informació i d’idees, l’espina dorsal d’una societat liberal, es veu cada cop més restringit”, diuen a la carta. Fan una crida a l’opinió pública. Però, vistes les reaccions, hi ha poca esperança que en l’atmosfera acalorada actual pugui imposar-se la veu de la raó.
No tan sols a Twitter, on els signants han estat atacats amb l’argument que darrere el seu desig que hi hagi un debat lliure hi amaguen només la seva capacitat d’influència. Una signant, que per por de ser insultada va voler mantenir l’anonimat, va revelar al New York Times el següent: si hagués sabut qui més ho signaria, ho hauria deixat córrer. Aquest fet resumeix tot el problema. La llibertat d’opinió s’ha d’aplicar precisament amb aquells amb qui un no està d’acord.
Però això la cancel culture no ho pot acceptar. No compta el que algú diu, sinó el que algú és. En aquesta cultura no hi pot haver discussions, només acceptació o condemna. I com que cap altra societat es reflecteix amb tant de plaer, tant d’èxit i tant de dramatisme en els productes de la seva indústria cultural com la nord-americana, la guerra cultural afecta sobretot aquests elements: les pel·lícules, els llibres, el pop o la televisió. On, si no, es manifesta l’ànima del país?
El fet que la cadena de pagament HBO retirés Allò que el vent s’endugué de la seva plataforma de streaming, acabada d’estrenar, després de l’assassinat de George Floyd, li va anar com l’anell al dit a la dreta nord-americana. Cancel culture de manual.
Allò que el vent s’endugué és el film de més èxit de la història. Cap altra pel·lícula –tenint en compte la inflació– ha reportat tants diners. A més, va obtenir vuit Oscars. És un gran drama sobre l’amor entre Scarlett O’Hara i Rhett Butler que té lloc al sud dels EUA durant la guerra civil nord-americana, conflicte que va conduir a l’abolició de l’esclavitud. Si féssim cas de la pel·lícula, però, l’esclavitud no s’hauria hagut d’abolir, ja que allà tot va com una seda. La societat blanca és generosa i viu en grans cases que són tan maques que els esclaus negres també hi són molt feliços. Els altres esclaus són una mica ximples, però en canvi sempre estan de bon humor.
Des que la pel·lícula va arribar als cinemes, l’any 1939, hi ha protestes en contra. No cal ser historiador per identificar les tendències racistes del film, i els molts espectadors que ha tingut també ho han fet al llarg de les dècades. Al mateix temps, però, també els ha estat possible apartar i ometre aquest racisme al llarg de les dècades. Efectivament, la pel·lícula mostra com concebia l’època de l’esclavitud la majoria dels EUA als anys trenta: amb absoluta nostàlgia.
Òbviament, no resol cap problema proscriure la pel·lícula per això. En el film i en la seva recepció es pot veure ben bé què va passar als EUA després de l’abolició oficial de l’esclavitud i una cosa sobre la qual es parla poc: que després de la Reconstruction, un període de tan sols dotze anys de liberalització de la societat després de la guerra civil, hi va haver una “reacció sistemàtica, esglaonada i que va tenir el suport d’actes terroristes”, segons el professor de Harvard Henry Louis Gates Jr., “quan els Estats del sud vençuts, com es va dir poc després, van tornar a ressuscitar”.
Aleshores es parlava de la “causa perduda” del sud. D’un sud que representava els Estats Units veritables contra els buròcrates de Washington, que ho volien prohibir tot, fins i tot l’esclavitud. És el mateix sentiment sobre el qual Trump ha construït la seva presidència. “Make America Great Again” és una idea dels revisionistes de la “causa perduda”, que ressona, per exemple, en Allò que el vent s’endugué.
Ara ha tornat Allò que el vent s’endugué. La cadena, però, ha posat una introducció de quatre minuts abans de la pel·lícula per precaució. El vídeo s’inicia automàticament abans de la pel·lícula. Hi apareix la historiadora afroamericana Jacqueline Stewart davant una paret amb llibres, a la seva sala d’estar, i a través del marc d’una porta es veu una xemeneia en una altra habitació. Els matisos racistes, diu Stewart en un excel·lent to didàctic, podrien passar per alt fàcilment perquè la pel·lícula és molt bona. Allò que el vent s’endugué, afegeix, no és tan sols un document del passat racista de Hollywood, sinó també una obra permanent de la cultura popular que permet recordar la desigualtat que encara avui dia hi ha als mitjans de comunicació i a la societat.
Malgrat tot, Stewart opina que s’hauria de mirar la pel·lícula.
És difícil llegir en la seva cara si ho pensa de veritat. Ella no hi pot fer res, però és possible que a un adult el molesti que l’enviïn a l’escola. El cinema, de fet, abans era el contrari de l’alliçonament. Pretenia ser una evasió de la fatiga de la vida quotidiana, de la política i de totes les qüestions complicades. Però qui ja ho sap tot almenys pot saltar-se la lliçó. A HBO no han volgut arribar a l’extrem de desactivar aquesta opció.
De fet, les Dixie Chicks tenen experiència amb les polèmiques. El març del 2003, pocs dies abans de l’inici de la invasió nord-americana de l’Iraq, la cantant Natalie Maines va dir en un concert a Londres que li feia vergonya que l’aleshores president dels EUA, George Bush, fos de Texas. La frase gairebé li hauria costat la carrera a la banda. La discussió entorn d’aquelles paraules va ser una de les grans polèmiques del pop de la dècada del 2000, una anticipació de la guerra cultural que ara divideix els EUA; i que tanmateix era totalment diferent del que passa ara.
El fet és que per al seu nou àlbum, Gaslighter, les Dixie Chicks s’han canviat el nom. Ara es diuen només The Chicks. Feia anys que ho volien fer, segons han dit al New York Times, però fins ara no s’havien adonat de fins a quin punt era “dolorosa” la paraula per a molta gent.
Tot això és possible, però sembla un canvi d’opinió força sobtat. A la primavera, quan van arribar els primers mails de la discogràfica dient que el grup publicaria un nou àlbum, encara feien servir el nom antic.
Però aleshores, el 17 de juny, va aparèixer un article a Variety, una revista musical. El periodista afroamericà Jeremy Helligar es preguntava si un grup de country tan progressista com les Dixie Chicks podia mantenir un nom que celebrava el vell sud nord-americà.
Vuit dies després el nom ja no hi era. És una mica com si la cantant alemanya Helene Fischer (Fischer vol dir ‘pescador’) suprimís el seu cognom per protestar contra la sobrepesca dels mars.
En realitat, a Natalie Maines, Emily Strayer i Martie Maguire no se les ha acusat mai per racisme. Si bé les Dixie Chicks són de Texas, el seu nom no es referia als Estats del sud i al seu passat racista, sinó a un disc de la banda californiana Little Feat, Dixie Chicken, de 1973 (que al seu torn deu el seu títol a un bar per on passava la banda quan anava a gravar).
Però així són les coses en les guerres culturals: es tracta de declarar adhesió al bàndol on un es troba. Ja no va d’ironia, de jugar amb signes ni de trencar-los. Al cap i a la fi, la paraula chicks (forma vulgar per referir-se a una dona jove) s’ha mantingut, i segurament hi ha persones que també la troben indecent.
Les Dixie Chicks existeixen des de fa uns trenta anys. Potser ho diuen de debò, que ja es volien canviar el nom abans, possiblement renunciar al seu nom antic és un desig real: al capdavall és el més valuós que tenen, la seva marca. Les coses no poden continuar com fins ara, diuen, els Estats Units blancs han de canviar, hem de canviar, i ho hem de fer de veritat. I per fer-ho, totes i tots hem de cedir una part de la nostra vella seguretat.
El terme dixie, si se separa –com en el cas de la banda– del context, pot ser una paraula enverinada. Segurament ningú no la trobarà a faltar. Però, d’altra banda, suprimir-la ara, després d’haver-hi pogut conviure durant dècades, també té un matís lleugerament desesperat.
També se’n podria dir oportunisme.
La humorista Tina Fey és el personatge probablement més sorprenent en aquest reguitzell de casos. Sempre havia semblat que no tenia por de res. Els seus esquetxos per a Saturday Night Live –igual que la seva sèrie 30 Rock, una sàtira dels mitjans amb un elenc de primera, que devia el nom al número 30 de Rockefeller Plaza, l’adreça de la cadena NBC– solien ser brillants i fregaven els límits del que es pot dir i fer en el discurs públic. En els últims vint anys ningú ha marcat tant l’humor als EUA com Fey.
Però ara ella mateixa (i no pas cap guardià de la virtut) ha exigit que s’eliminin de la televisió i dels portals de streaming quatre episodis de 30 Rock.
Un dels capítols va sobre les difícils qüestions de la discriminació. Els dos personatges principals discuteixen sobre qui pateix més discriminació: els homes negres o les dones blanques. Per descobrir-ho, s’intercanvien els papers. L’endemà la dona apareix amb la cara pintada de negre, un acte de blackfacing.
El blackfacing és una tradició nord-americana que es remunta al segle XIX en espectacles de varietat i en fires en què l’actor blanc es pintava la cara de negre i els llavis d’un vermell exagerat. Allò afegia més befa a l’opressió dels nord-americans negres i els presentava com a persones excitades, ximples i lletges.
En l’actuació de Fey no hi ha res d’això.
Al contrari, Fey enfronta les espectadores i als espectadors amb el llegat de l’esclavitud i el racisme. Exactament el que no s’ha fet en els últims 150 anys. I el que ha portat el país al punt on és ara, un país que no sap fer altra cosa que interrompre el debat.
Fey s’ha explicat. D’ara endavant cap “nano a qui li agradi la comèdia no ha d’ensopegar amb aquests motius ni ha de quedar atònit per la seva lletjor”, va dir en unes declaracions en què es va disculpar pel mal que ha ocasionat.
Potser ho pensa de veritat. Però s’assembla a les explicacions que havien de donar reiteradament els artistes de la Unió Soviètica quan s’havien desviat de la línia del partit. Només que a Fey no l’ha obligat ningú a fer-ho.
Qui hagi viatjat als EUA en els últims anys ha pogut observar fàcilment situacions que recorden al final de la Unió Soviètica. Per exemple, en la manera com dos desconeguts es verificaven mútuament a l’hora de presentar-se. Dissident o lleial al sistema? Aquesta era la pregunta a la Unió Soviètica. Pro-Trump o anti-Trump? Aquesta és la pregunta als EUA. Ara hi torna a haver llistes de signatures, rituals d’autocrítica i la por de posar en joc la pròpia existència si un diu el que pensa; i diaris que repeteixen contínuament certs termes per assenyalar de quin bàndol són.
L’escriptor Bret Easton Ellis, que després de la publicació de la seva novel·la American Psycho, el 1991, va ser una víctima primerenca de la cancel culture (ara el seu llibre, però, es considera un clàssic), està convençut que als EUA molts artistes ja no s’atreveixen a expressar-se públicament sobre temes de política identitària.
L’escriptor, que encara va anomenar les seves memòries de l’any passat White (diu Ellis: “Avui seria totalment impensable”), presenta un podcast en què s’ha proposat provocar els estats d’ànim –segons ell, massa sensibles– dels millennials. Ellis explica que en vista de la tensió després de l’assassinat de Floyd i de les protestes de Black Lives Matter dos convidats van declinar sobtadament anar al programa. L’escriptor creu que va ser per por de dir alguna cosa inadequada en el seu podcast provocatiu. “Si no, et destrossen la vida”.
Això pot ser una exageració, però realment cada vegada hi ha més grans noms que es troben en un destret. Les dues estrelles del late night als EUA, Jimmy Kimmel i Jimmy Fallon, van afanyar-se a publicar missatges de disculpa per actuacions amb la cara pintada de negre fetes anteriorment. Kimmel havia utilitzat, a més, la paraula nigger (terme despectiu per referir-se als negres) en una imitació de Snoop Doggy Dogg.
Les actuacions amb la cara negra de les dues estrelles de l’humor són de fa prop de vint anys. Són producte dels mateixos Estats Units blancs que durant dècades no tenien cap consciència quan miraven Allò que el vent s’endugué.
Pot ser que als EUA ara estiguin confluint diverses coses. Un sistema polític que és incapaç de superar la crisi del coronavirus. Persones que perden la feina i es troben davant del no-res o que, si més no, els fa por trobar-s’hi. I també grans problemes socials que fa temps que existeixen i que ara s’agreugen, amb el teló de fons de la pandèmia, en el sistema sanitari i educatiu, en la policia i a les presons.
Al mateix temps, però, arriben noves coses al món. L’oportunitat de fer una autèntica transformació. Ara bé, està en perill una societat liberal i que respecta les diferències, convertida en una societat en què els seus membres ja no es poden entendre.
Traducció d'Arnau Figueras