La retirada d’una escena de la sèrie The Office, on un personatge blanc surt amb la cara pintada de negre (blackface); la retirada de Netflix d’un capítol de Community per la mateixa raó, malgrat que el personatge anava disfressat d’elf, i la sol·licitud de Tina Fey, creadora de la comèdia 30 Rock, de treure quatre episodis de la sèrie per representar blackface, se sumen a la llista de sèries o fragments de sèries amb contingut racista retirats arran de les manifestacions per l’assassinat del ciutadà afroamericà George Floyd.
Les retirades han propiciat tot un seguit de proclames incendiàries que vaticinen la fi de la llibertat d’expressió per culpa d’una mena de lobby internacional que, malgrat estar format per persones dels sectors de població més desafavorits, sembla que té prou poder per imposar un règim on la correcció política passa per sobre de la llibertat de creació i dels paràmetres artístics. El temut lobby d’Schrödinger, tan poderós i impotent a la vegada que resulta que no existeix.
Per demostrar-ho, calia primer desmentir la seva principal motivació. Tal com s’explicava al primer lliurament d’aquesta sèrie, hi ha correcció política, però és la que empra l’art com a eina legitimadora de les jerarquies de gènere, ètnia o classe. Sigui expulsant de la conversa pública els discursos que desafien aquestes jerarquies; sigui cooptant-ne els elements menys problemàtics, a fi de transmetre una falsa aparença d’igualtat mitjançant un reconeixement simbòlic superficial. Aquest reconeixement pot ser un Oscar a una actriu afroamericana pel paper secundari a Allò que el vent s’endugué, una pel·lícula concebuda per lloar el règim esclavista del Sud dels Estats Units. Havent aclarit això, el següent pas per destruir el mite del lobby Schrödinger i establir un debat fructífer sobre el tractament dels discursos d’odi en l’art és analitzar la situació de qui ha retirat aquests productes culturals.
La BBC, que ha retirat la sèrie Little Britain i alguns capítols de Fawlty Towers, és una de les institucions culturals més importants del Regne Unit. Dels divuit membres del comitè executiu, disset són blancs; deu són homes i l’única persona racialitzada, l’afrobritànica June Sarpong, dirigeix l’àrea de foment de la diversitat en els continguts. Per al 2020, la corporació s’ha fixat com a objectius tenir un 15% de persones racialitzades a la plantilla, així com un 50% de dones. Del personal dels Estats Units de Netflix, que també ha retirat del seu catàleg Little Britain, un 47% són blancs, un 24% asiàtics, un 8% hispans i un 7% negres. Les dades exposades no són per discutir si les plantilles de la BBC i Netflix són representatives de la societat britànica i estatunidenca, respectivament, sinó per desmentir que qui pren decisions sobre què es veu i què no, i qui treballa en la creació i emissió de continguts, sigui un comitè de feministes trans negres. Són periodistes, directius, programadors, guionistes i directors que treballen a les indústries culturals més poderoses del món, i la majoria o bé no són dones o bé són blanques.
En els últims anys, la BBC ha fet esforços per esmenar la sistemàtica bretxa salarial entre presentadors i presentadores, igual que ho ha intentat fer l’HBO (va retirar Allò que el vent s’endugué) entre creadors i creadores. L’any passat, la BBC va amonestar les paraules de la presentadora del programa del BreakfastShow, Naga Munchetty, que titllaven de racistes unes declaracions de Donald Trump, acusant la presentadora d’haver-se saltat les normes d’imparcialitat de la cadena. Finalment, el director general, sir Tony Hall, va rectificar argumentant que la BBC no podia ser imparcial envers el racisme. D’ençà de la realització de la sèrie The Deuce, l’HBO compta amb assistents per a les escenes de sexe, encarregats de vetllar pel benestar dels actors implicats. Es tracta d’un pas significatiu, tenint en compte el malestar que actrius de Joc de Trons com Emilia Clarke van expressar envers la sobreexposició dels seus cossos nus en escenes sexuals de la sèrie absolutament gratuïtes.
Així doncs, les decisions de la BBC, Netflix i l’HBO de retirar segons quins productes audiovisuals es prenen mentre estan immerses, paral·lelament, en processos d’esmena de les desigualtats de gènere i ètnia en el si de les seves organitzacions. És important saber si la retirada d’una sèrie o escena forma part d’un procés de revisió interna de la cadena perquè, tal com explica l’escriptora britànica Mariam Khan, en alguns casos la retirada parteix d’un sentiment de culpabilitat blanc i no pas d’una escolta activa de les demandes del sector de la població denigrada.
La majoria d’escenes, sèries o capítols retirats són aquells en què o bé s’empra el blackface o bé, com en el cas de Fawlty Towers, es profereixen insults racistes. Es tracta, doncs, d’elements amb una càrrega simbòlica molt gran en la propagació d’ideologies d’odi. De fet, els creadors de Little Britain, Matt Lucas y David Walliams, fa anys ja van explicar que no tornarien a fer l’humor cruel envers les persones racialitzades i trans que es veu a la sèrie. La retirada de quatre capítols de 30 Rock és una demanda de la creadora mateixa. Això demostra que cada cop hi ha més artistes que ja no conceben la representació de l’altre tal com la veien en el passat. Aquest fet no justifica per si sol la retirada d’un producte cultural, però sí desmenteix els arguments més irracionals i furibunds en contra: els casos que van sortint a la llum no formen part d’una purga massiva de continguts on hi apareix una mínima ombra de representació racista, i que té la finalitat de silenciar creadors (homes i blancs).
En molts casos, les persones afectades pels discursos d’odi ni tan sols volen retirar obres, sinó contextualitzar-les. John Ridley, guionista de Dotze anys d’esclavatge, va proposar a l’HBO retirar Allò que el vent s’endugué i tornar-la a introduir amb una altra contextualització. També els va suggerir que oferissin més pel·lícules que parlessin sobre la guerra civil dels Estats Units i que no donessin una visió ensucrada de l’esclavatge. Algú podrà argumentar que la contextualització és una mesura paternalista envers l’espectador. Tanmateix, caldria recordar-li que les pel·lícules o sèries que veiem a les plataformes de visionat en línia ja estan contextualitzades. Sigui mitjançant la sinopsi o la classificació per edat recomanada; sigui per la presència d’aquestes peces audiovisuals i no unes altres; sigui perquè algunes estan destacades com les més vistes a nivell estatal o internacional. Tot això ens ajuda a triar què veiem i què no, i com interpretem el que veiem. Ridley simplement demana donar-nos més informació per fer aquesta tria i anàlisi de contingut posterior. No és molt diferent a la manera que té Filmin de presentar les pel·lícules al seu catàleg, agrupades en canals o cicles sobre una mateixa temàtica. Seccions com The Filmin Timeshan estat creades per recollir “La història contemporània d’Europa mitjançant les pel·lícules”.
Finalment, ni la BBC, ni Netflix, ni l’HBO, ni cap altra plataforma de visionat en línia, tenen l’obligació d’oferir continguts racistes. L’argument que els han de mantenir pel seu possible valor artístic cau en el moment en què no obliguem a totes les editorials a publicar les obres de Shakespeare ni a tots els canals de cinema a emetre El Padrí. En tot cas, es podria debatre sobre el rol de les grans plataformes de visionat en línia en la difusió de contingut cultural, i quin ha de ser, en conseqüència, el paper de les filmoteques, cinemes de barri, festivals de cinema o cadenes de televisió.
Per altra banda, n’hi ha prou en fer un cop d’ull a les pel·lícules candidates als Oscar d’aquest any, i als premis repartits en les darreres 92 edicions, on tan sols s’ha premiat una dona directora i cap director negre, home o dona, per trobar uns quants dels centenars d’exemples que evidencien que a qui no se li ha permès fer art, i a qui no se li reconeix un cop fet, no és precisament als homes, a les persones blanques o cisgènere (no trans). Així, la decisió de les actrius Halle Berry i Scarlett Johansson de rebutjar papers de personatges trans no és conseqüència de la censura a la llibertat creativa de les dues actrius, sinó una forma d’eliminar la censura que han patit els intèrprets trans al llarg de la història del cinema, a qui no se’ls ha permès ni tan sols interpretar personatges que expliquen les seves històries.
Així doncs, en lloc de fer periodisme-ficció o anunciar l’arribada de l’autoritarisme, podríem començar a entendre els moviments feministes, antiracistes i LGTBI en l’àmbit cultural com una lluita per diversificar i canviar els punts de vista i les dinàmiques de les grans indústries i institucions culturals, dels crítics d’art i dels acadèmics. Perquè són ells, i no pas qui els critica, els que durant segles ens han dit què hem de mirar i com ho hem de fer.