La retirada de l’HBO i posterior reintroducció amb una contextualització de la pel·lícula Allò que el vent s’endugué, així com la retirada de la sèrie Little Britain de la BBC i Netflix, ha generat una multitud d’articles i converses a les xarxes. La majoria no han analitzat en profunditat la situació de qui ha retirat aquests productes culturals i en quines circumstàncies ho ha fet. L’omissió ha propiciat una corrua de textos i converses que alimenten una teoria de la conspiració digna de la sèrie Ancient Aliens, en la qual algú es dedica a censurar una sèrie d’obres en nom d’una moral políticament correcta que, veient les crítiques, ningú comparteix, llevat d’una mena de col·lectiu format per dones, persones racialitzades, LGTBI i amb discapacitat.
Ens trobem, doncs, davant un cas de lobby d’Schrödinger. Un grup de pressió prou poderós per influir una elit mundial encarregada de censurar obres, però a la vegada impotent a l’hora de fer que els governs, les empreses i la societat respectin els drets de les persones que defensa. En casos com els esmentats al principi, la teoria del lobby d’Schrödinger se’ns presenta com a plausible per dues raons. L’una és la indicada abans: no analitzem amb prou profunditat les circumstàncies en què es prenen les decisions de retirada d’un producte. L’altra és que caiem de quatre potes en la trampa de la correcció política, basada en atorgar un significat a aquest concepte que amaga el seu veritable propòsit.
Perquè la temuda correcció política existeix. No obstant això, no té la finalitat d’imposar un nou ordre mundial dominat per lesbianes trans negres en cadira de rodes, sinó tot el contrari. En un gir inesperat dels esdeveniments, resulta que la correcció política perpetua el monopoli sobre la representació i el discurs per part de les institucions i grans empreses, històricament ocupades per subjectes majoritàriament homes, majoritàriament blancs i majoritàriament heterosexuals i cis (no trans). El monopoli es perpetua mitjançant tres usos de la correcció política.
El primer ús es basa en la introducció al discurs públic d’aquells col·lectius discriminats d’una manera que els seus valors, rols i aparences no amenacin el sistema dominant. És a dir, se’ls corregeix perquè puguin ser acceptables per al gran públic. Per exemple, Robert McRuer explica que les persones amb discapacitat solen aparèixer als mitjans i a la cultura, majoritàriament, en dues situacions. En una, són presentades com a persones absolutament desemparades. L’altra fa tot el contrari, les retrata com a éssers excepcionals. Els obituaris de l’astrofísic Stephen Hawking, afectat d’ELA, el van descriure com un home amb una ment que va vèncer el seu cos, obviant que si va poder viure tants anys va ser per la cura de la seva dona, l’acadèmica Jane Wilde.
Per contradictòries que puguin semblar, les imatges del discapacitat supercapacitat i del discapacitat desemparat tenen en comú el missatge que les persones amb discapacitat viuen en unes condicions d’anomalia i que els seus problemes o bé no tenen solució o bé estan completament superats gràcies a una habilitat innata. Això evita plantejar a l’espectador mitjà (assumit com a no discapacitat) un fet clau per als drets i el benestar de totes les persones amb una discapacitat: la societat no està adaptada a les seves necessitats i exigeix que siguin elles les que s’adaptin. A més a més, la reducció de la discapacitat al binomi desemparament/superació invisibilitza la diversitat de situacions que viu aquest col·lectiu, així com la seva relació amb la quotidianitat: traves per accedir a una educació de qualitat, com poden mantenir relacions sexuals satisfactòries, etc. Moltes d’aquestes inquietuds, per cert, són compartides per persones considerades com a capacitades.
El segon ús de la correcció política consisteix a introduir pegats discursius, i de vegades materials, a les institucions per evitar eradicar les condicions materials, socials i culturals que generen discriminacions tangibles. Un exemple en són les polítiques homocapitalistes estudiades per Rahul Rao. L’homocapitalisme es basa en la instrumentalització dels drets LGTBI per fer publicitat de grans institucions financeres (Fons Monetari Internacional, Banc Mundial), grans donants (països com Estats Units) o empreses. A nivell internacional, aquests actors impulsen polítiques econòmiques que causen desigualtats que afecten, entre altres, les persones de la comunitat LGTBI més desafavorides.
Rao ha estudiat el cas de l’actuació del Banc Mundial a Uganda. La institució va donar suport a la campanya It gets better (La cosa millora) destinada a prevenir els suïcidis de gais, lesbianes, bisexuals, trans i intersexuals. En aquesta línia, va retirar un crèdit de 90 milions de dòlars a Uganda per haver aprovat una llei que criminalitzava l’homosexualitat. Al mateix temps, el Banc Mundial treballava al país africà amb entitats com l’església pentecostal, una de les principals difusores de l’homofòbia. L’església pentecostal s’ha convertit a Uganda en un dels agents en la campanya de prevenció del VIH/SIDA, propagant un discurs clarament homòfob. Ho ha fet en col·laboració amb l’estat i les institucions econòmiques internacionals, cosa que li ha permès desplaçar del sector les entitats socials que treballen per la diversitat afectiva i sexual al país. A casa nostra, la correcció política és la bandera de l’arc de Sant Martí que els ajuntaments i les empreses branden durant el mes de juny. La resta de l’any, perpetuen les relacions sistemàtiques d’opressió que pateix el col·lectiu LGTBI i no implementen la llei contra la LGTBI-fòbia, aprovada al Parlament català fa sis anys.
L’adopció d’aquesta mena de pegats per part d’institucions i multinacionals alimenta el tercer ús de la correcció política: presentar els discursos racistes, masclistes, capacitistes o LGTBI-fòbics com a políticament incorrectes i, per tant, subversius. Això fa que la societat contempli els discursos d’odi com un dret dins de la llibertat d’expressió que s’ha de preservar i protegir, perquè es percep com a fonamental per a mantenir un debat que esperoni el pensament crític. A més a més, qualsevol discurs que qüestioni allò racista o sexista es considerarà una maniobra destinada a censurar.
Així, l’humorista Ignatius Farray pintant-se de negre per parlar del Black Lives Matter es considera humor políticament incorrecte. No ho és: el black face (pintar-se la cara de negre) ha estat una estratègia històrica per caricaturitzar les persones negres a partir d’estereotips racistes, una ideologia d’odi inherent al sistema de poder a les societats occidentals. És a dir, una ideologia política i correcta. Qui sí que és políticament incorrecta és l’activista egípcia Mona el Tahawy quan reivindica el dret de les dones a ser maleducades i a deixar anar la seva ira quan s’enfronten al masclisme. Qui també és políticament incorrecta és l’actriu afroamericana i trans Dominique Jackson quan afirma que ella no demana que les persones cis la respectin, sinó que exigeix que la respectin. Tal com escriu Sara Ahmed, l’amabilitat i la felicitat s’han fet servir per educar les dones en la complaença envers les seves pròpies opressions. Això sí que és correcció política.
Havent descobert els tres usos de la correcció política, ja estem en condicions d’analitzar els casos de l’HBO, Netflix i la BBC. Serà, però, en el proper article.
Continuarà...