Junts per Catalunya, una història de discordances

En el moment de tancar aquesta edició, la relació entre els diferents actors del món postconvergent penja d'un fil. La tensió podria acabar amb el distanciament definitiu de l'entorn de Carles Puigdemont i la Crida Nacional amb el PDeCAT. Una notícia que arribaria encavalcada amb la creació del Partit Nacionalista Català per part dels crítics que ja han deixat el vaixell del Partit Demòcrata, liderats per Marta Pascal. Si les negociacions no redrecen la situació actual, la resta de crítics amb la línia del president a l'exili podrien sumar-s'hi aviat.

Per arribar a aquest abisme, cal remuntar-se prop de tres anys enrere, amb l'aplicació del 155, la supressió de l'autonomia de la Generalitat i la convocatòria d'unes eleccions al Parlament imposades per Mariano Rajoy per el 21 de desembre de 2017.

En aquell moment, el PDeCAT tot just havia començat a assentar les bases del que havia de ser la formació hereva de Convergència Democràtica. Ho feia sense Artur Mas com a principal figura visible, que tot i que encara era president del PDeCAT, perdia visibilitat tot després que la CUP l'enviés a "la paperera de la història" en l'estranya cabriola que duria a Carles Puigdemont, llavors alcalde de Girona, al capdavant de la Generalitat primer i a l'exili polític després.

Entre la celebració del referèndum de l’1 d’octubre i la declaració d'independència fallida del 27 d'octubre de 2017, el partit postconvergent començava a esberlar-se en dues parts. D'un costat, els que creuen que cal defensar amb dents i ungles el resultat de l'1-O i implementar la República Catalana partint de la legitimitat rebuda a les urnes, malgrat l'anormalitat que suposava el setge policial. Puigdemont n'esdevé el seu màxim valedor. D'altres, preferien tornar a un perfil més moderat, centrat en les opcions pragmàtiques del moment. El principal rostre d'aquesta opció era l'exconseller Santi Vila, que abandonava el vaixell del Govern -n’era conseller d’Empresa- hores abans de la declaració d'independència, deixant el protagonisme de la batalla interna a Marta Pascal i David Bonvehí, en aquell moment coordinadors generals del PDeCAT.

El primer match ball que marca la tònica de tota la pugna se l'emporta un Carles Puigdemont que veu com el seu capital simbòlic i polític no para de créixer. La seva situació personal és complicada, però des de l'exili i amb el focus de la repressió a sobre, basteix una candidatura electoral encapçalada per ell mateix i plena d'independents que li són afins. El sector pragmàtic del PDeCAT veu com els seus pesos pesats queden, en bona part, fora de la llista; i com les sigles del partit són arraconades en favor d'una nova marca, Junts Per Catalunya. L’enuig queda en segon terme després de la nit electoral en què JxCat s'endú una sorprenent victòria per sobre d'Esquerra Republicana, malgrat que les enquestes pronosticaven la victòria del partit d’Oriol Junqueras.

Resta recança, però l'operació i el sacrifici es donen per amortitzats des del sector moderat del partit. Aquest comença a moure fils per aconseguir mantenir capacitat d'influència dins l'espai polític, perquè entenen que Puigdemont va a la seva i no compta amb ells. Els presos polítics afiliats al partit queden entre dues aigües, intentant nadar i guardar la roba per evitar una trencadissa al si del seu espai polític.

Els plans del president a l’exili, però, avançaven per una altra banda. A mitjans de 2018 es presentava la Crida Nacional. L'organització, que ja havia començat a fer xup-xup mediàtic feia mesos, pretenia esdevenir un partit transversal que aglutinés tot l'independentisme català. Tot i no aconseguir-ho, el projecte ha seguit viu i construint-se a batzegades. De facto, però, ha servit com a eina de pressió dels partidaris de la via unilateral i per defensar l'aplicació del resultat del referèndum de l'1-O al si de Junts per Catalunya -marca que, per cert, el PDeCAT s'afanyaria a registrar com a pròpia.

El grup parlamentari de JxCat acabaria esdevenint la casa comuna dels dos actors postconvergents, la Crida i el PDeCAT. Tres si contem Acció per la República, partit impulsat per un dels cervells de la Crida -tot i que n'ha pres distància- Agustí Colomines, on també hi ha els diputats Aurora Madaula i Ferran Mascarell. JxCat és, alhora, la marca utilitzada per tots aquests actors durant tot el cicle electoral dels darrers dos anys.

D'altra banda, el mateix juliol de 2018 el PDeCAT encarava un Congrés Nacional parapetat a les trinxeres. La necessitat de renovar la direcció del partit encenia els ànims de les diferents ànimes del partit, la pragmàtica i la puigdemontista. Després de la renúncia de Pascal a seguir dirigint la formació per les insostenibles discrepàncies amb Puigdemont, la maquinària de la formació havia treballat en una llista que donés major pes al sector del president a l’exili, però que mantingués també la representació significativa de la qual era la direcció actual en aquell moment i que es decantava més per la posició de Marta Pascal. Qüestions d'incompatibilitat reglamentaria deixarien fora de joc, però, a Miquel Buch i Damià Calvet, els homes del president a l'exili per controlar el partit. Per uns moments, entre passadissos va estar a punt de consumar-se el xoc a les urnes entre les dues faccions. Les trucades creuades a diferents nivells, però, acabarien evitant la confrontació amb una llista liderada pel president del PDeCAT Bonvehí -que comptava amb la confiança personal de Puigdemont malgrat ser proper als moderats- i la diputada al Congrés Míriam Nogueras, perfectament alineada amb els sectors més puigdemontistes.

Això, però, no aturaria les tensions. Tensions que s'han anat fent evidents per boca d'exdirigents del PDeCAT com ara Carles Campuzano o Jordi Xuclà -els dos, per cert, han trencat el carnet les darreres setmanes i se situen a l'òrbita del Partit Nacionalista Català.

El desembre de 2019, el Consell Nacional del PDeCAT aprovava, no sense tensions internes de nou, que el partit transités cap a la integració a Junts per Catalunya -punt pels puigdemontistes- sense perdre la seva pròpia essència -punt pels pragmàtics. És aquest el camp de partida per la represa de les negociacions liderades per David Bonvehí (per part del PDeCAT) i Jordi Sànchez (per part de la Crida Nacional) de cara a endreçar l'espai polític postconvergent sota un nou paraigua.

Ja n'hi havia hagut abans, de negociacions, però no pas amb un mandat clar per part dels associats del Partit Demòcrata sobre la taula. Els estira-i-arronsa semblen, però, haver quedat en punt mort.
La imminència electoral obliga a l'espai polític a extremar les presses per no arribar a la tardor amb el més calent a l'aigüera.

No és senzill, però, congeniar la voluntat del sector Bonvehí de mantenir el PDeCAT present dins la nova formació amb la del sector puigdemontista que vol fer cau i net i començar de zero la creació del partit. Els primers han posat sobre la taula la possibilitat que la nova fórmula sigui una coalició o que, en tot cas, internament tingui un repartiment de càrrecs 50-50 entre el PDeCAT i la Crida Nacional, extrem que ja estat rebutjat pels segons. Aquests creuen que caldria fer un Congrés fundacional on hi participés tothom que volgués per escollir com ha de ser el nou partit. Els puigdemontistes tenen coll avall que de triar-se aquest format, l'ascendent del president a l'exili els permetria consolidar la seva línia estratègica. Similar és també la proposta que els presos polítics del PDeCAT van fer al seu partit en veure que l'esquelet postconvergent trontollava. La seva proposta passava perquè el partit es pogués mantenir com a tal i, més endavant, decidir si es voldria dissoldre o no.

A l'horitzó hi ha també el Consell Nacional que el PDeCAT té previst per mitjans de juliol, on s'hauria d'acabar de definir la decisió del partit respecte la integració dins de Junts per Catalunya. Només aquest òrgan o l'assemblea tenen la potestat de dissoldre el partit. Els sectors puigdemontistes de la formació, amb Nogueras, Miquel Buch i Damià Calvet, confien en el fet que en una votació entre les bases del Partit Demòcrata ratificaria la seva voluntat. Una majoria que no tindrien dins la direcció, on la té el sector Bonvehí .

De fons hi ha la partida d'escacs per veure qui és el primer que estripa la baralla. Més enllà de la imatge que això projecta, hi ha també en joc els drets electorals i el nom de Junts per Catalunya. Els dos pertanyen al PDeCAT i, qui sigui el que aconsegueixi quedar-se al partit, serà el que s'ho emporti. L'abisme és a prop.