—Senyora Lepore, vistos des de fora, els EUA semblen un país cada cop més amenaçador que ha perdut l’equilibri. Quin diagnòstic en fa una historiadora com vostè?
—Els observadors externs tenen bons motius per estar desconcertats. És molt difícil preveure què vindrà a continuació. Els historiadors no poden traçar una línia temporal i determinar exactament el punt on ens trobem ara. Els agrada imaginar-se que són en una muntanya o, si més no, en un turó i que miren cap a la vall. Però encara no hem superat el punt més baix de la vall, ens trobem a mig camí. Els EUA estan en un moment de caos, són un país desorientat.
—Això és una crisi aguda o els aldarulls que s’han produït en tantes ciutats nord-americanes són el símptoma d’un dolor crònic?
—Els tumults són, sens dubte, el producte d’un conflicte latent i irresolt en la història nord-americana. Les protestes –majoritàriament pacífiques, però a vegades també violentes– i la brutalitat policial tal com la veiem ara són elements constants de l’experiment nord-americà. Els aldarulls racials tornen una vegada i una altra des del segle XIX. Al començament del segle XX, en parlar d’aldarulls racials es feia referència d’una manera gairebé minimitzadora a atacs semblants a pogroms de blancs contra negres. Les activitats i els linxaments del Ku Klux Klan encara són tristament cèlebres avui dia.
—El Klan encara existeix. Però ara el terrorisme racista que representa aquesta organització és història. Com ha evolucionat la situació després de l’aparició del moviment pels drets civils als anys cinquanta?
—Com a mínim fins als anys seixanta, els negres, que van fugir en massa de les lleis racials del sud cap a les ciutats del nord (Detroit, Chicago, Milwaukee o Minneapolis), van topar amb una oposició furiosa dels blancs residents a la zona, que no els volien als seus veïnats i que els veiem com a competidors laborals. Molts barris es van transformar. Des d’aleshores s’han fet molts estudis sociològics, s’han redactat informes, s’han publicat recomanacions, però en la majoria de casos senzillament els missatges s’han ignorat i no han tingut conseqüències.
—És massa simplista queixar-se que el racisme és el pecat original dels EUA? L’esclavitud es va acabar fa 155 anys. Per què no s’ha pogut complir la promesa de llibertat, igualtat i justícia?
—Fer realitat aquesta promesa és una lluita contínua, tant als EUA com a la resta del món. Certament, no es pot dir que no s’hagin fet progressos, però aquests avenços van a una lentitud terrible, imperdonable. El pecat original no està perdonat i la redempció no ha arribat. Però els EUA ja no són el mateix país que fa cent o cinquanta anys.
—Però una gran part de la desesperació dels negres no es deu potser a la qüestió no resposta de com més possible que la policia continuï matant amb molta més freqüència ciutadans negres?
—I molt sovint els agents fins i tot queden impunes. El racisme mata. Als EUA això no és només un error en el sistema, és una força destructora del sistema.
—Als anys seixanta un moviment entorn del llegendari pastor Martin Luther King va intentar convertir els nord-americans negres en ciutadans amb igualtat de drets. Què diferencia el moviment Black Lives Matter del Black Power d’aleshores?
—Crec que se centra molt més en la reforma urgent de la justícia i del dret penal. Les presons nord-americanes estan plenes a vessar de condemnats negres. La reforma de la justícia és una demanda que l’antic moviment pels drets civils no va aconseguir; un moviment que, tanmateix, va aconseguir millores importants. Amb l’elecció de Richard Nixon el 1968, va sorgir un règim de llei i ordre que és la base de molts dels malentesos actuals.
—La retòrica marcial de Donald Trump recorda en alguns aspectes a les evocacions apocalíptiques de Nixon, que després dels aldarulls del 1968 veia “ciutats plenes de fum i flames”. En el seu discurs d’investidura, Trump va dir que hi havia “matances” i bandes furioses als carrers de les ciutats nord-americanes.
—Actualment estem vivint una militarització dels cossos policials, fet que va començar aleshores, va prosseguir als anys vuitanta amb Ronald Reagan i encara continua. Aquest problema s’ha agreujat dràsticament durant les últimes dècades.
—Als crítics els agrada adduir que molts policies es veuen com a guerrers i no com a protectors i guardians de la comunitat.
—Òbviament, no hauríem de caure en les generalitzacions. Molts policies es prenen la seva feina amb dedicació i cautela. Hem vist que alguns s’han solidaritzat amb els manifestants pacífics o que, si més no, els han ofert gestos de respecte. Alguns caps de policia s’han esforçat per rebaixar la tensió. La missió dels policies és perillosa, això tampoc no es pot oblidar. El que anomeno militarització de la policia forma part d’una creixent militarització del conjunt de la societat, de la qual la batalla aferrissada entorn de les lleis d’armament és un trist testimoni. Hi hauria d’haver una transformació cultural, un allunyament de la tradició de resoldre els conflictes amb violència, tant als EUA com a l’estranger. Durant el període del moviment pacifista, als anys seixanta, es va pensar que això ja s’havia aconseguit.
—El president Lyndon B. Johnson, successor de John F. Kennedy, va anunciar aleshores un projecte molt ambiciós, la “Great Society”, amb què volia eliminar la pobresa. Per què allò va donar tants pocs resultats?
—El programa de política interior de Johnson va ser víctima de la guerra del Vietnam, que ell no podia ni volia acabar perquè se sentia vinculat moralment i políticament al llegat de l’assassinat Kennedy, que havia iniciat aquella guerra. Johnson va fer una feina remarcable en política interior, però va fracassar amb una política exterior pèssima. Va perdre el seu capital polític al Vietnam. Amb Nixon va passar exactament el contrari.
—Sembla que Donald Trump, igual que Nixon, aposta per la majoria silenciosa dels blancs conservadors per refermar el seu poder. Les apel·lacions pràcticament indissimulades a l’odi, a la por i als sentiments de superioritat dels blancs encara són una estratègia que assegura l’èxit?
—Doncs sí. És estrany que una persona que sembla tan simple plantegi tants enigmes. Moltes de les coses que fa dia rere dia sembla que només són per assegurar el seu poder i la seva supervivència política. No sabria dir si al darrere s’hi amaga una estratègia o si són accions impulsives. A curt termini pot apuntar-se algun èxit, però dubto que Trump sigui competent per fer una planificació a llarg termini.
—Per ser un home que en general és descrit com un incompetent ha aconseguit força coses, a la seva manera, no?
—Potser dient que és un incompetent barrejo l’anàlisi amb els meus desitjos. Depèn de què se li atribueixi com a mèrits. Ha desmantellat grans parts del govern federal, ha minat l’autoritat moral dels EUA arreu del món, ha eixamplat sense contemplacions la divisió en la societat nord-americana que hi havia abans d’arribar ell i ha fomentat la violència de ciutadans nord-americans contra altres ciutadans nord-americans. Però jo no qualificaria aquests fets com a èxits, sinó com a fracassos.
—Les seves tendències autoritàries podrien induir-lo a fer un ús abusiu de l’exèrcit per mantenir-se al poder?
—Trump és l’exemple paradigmàtic d’una personalitat autoritària, però dubto que disposi de prou autoritat per utilitzar l’exèrcit per a objectius que li siguin útils a ell però que perjudiquin les institucions. Amb tot, el principal error d’abans de la seva victòria electoral el 2016 va ser infravalorar-lo. Pot ser que tornem a cometre aquesta equivocació.
—La instigació del temor i l’odi pot acabar amenaçant la democràcia nord-americana?
—Atiant aquests sentiments, sens dubte li van molt bé les coses. Fins a quin punt podrà desplegar aquesta força destructiva dependrà en darrer terme del poble. Són els votants qui crea o no les condicions per fer-ho. Al final la història jutjarà la seva presidència, però la pregunta més important és com va poder guanyar les eleccions, com va ser que el país arribés a aquell punt.
—Sí, i com va ser?
—No se’n pot exculpar Hillary Clinton i el Partit Demòcrata. La campanya electoral va ser un desastre. Alguns errors ja s’havien comès durant les presidències d’Obama i de Clinton, com ara fer la cort a Wall Street o deixar abandonats els treballadors.
—Actualment, els EUA han de bregar amb una crisi triple: el letal coronavirus, una profunda crisi econòmica i la violència a les ciutats. La població negra en pateix una afectació desproporcionada. La desigualtat és l’origen dels mals de la societat nord-americana, que sempre ha pretès considerar-se una societat d’iguals?
—La nostra història gira entorn d’aquesta tensió constant entre un ideal polític d’igualtat i de sobirania popular i un ordre fàctic que està marcat per la jerarquia racial. Això forma part de l’ADN del país. Superar aquesta subdivisió gairebé maniquea entre blanc i negre és un repte majúscul.
—Què s’hauria de fer?
—El primer pas seria enfrontar-se al passat. El passat és un patrimoni, una càrrega i un regal. Els Estats Units no s’han sotmès mai a un procés de superació del passat. No volen reflexionar sobre la culpa i la reparació. L’esclavitud va ser abolida el 1865, però la igualtat d’oportunitats avui dia encara no s’ha aconseguit. Perquè fos possible s’hauria hagut de concedir a les persones alliberades el capital inicial necessari, i per això s’haurien hagut de fer expropiacions als propietaris blancs de finques i plantacions i s’hauria hagut d’invertir massivament en programes d’habitatge, educació, etc. Enfrontar-se amb la injustícia estructural que deriva de la nostra història no ha format mai part de la consciència nord-americana.
—A diferència del que va passar a Alemanya després dels crims del nacionalsocialisme?
—Sé que precisament als alemanys, que analitzen incessantment el fracàs de la República de Weimar, l’ascens al poder dels feixistes i la seva culpa històrica, aquesta negligència els costa d’entendre. Però els nord-americans s’estimen més mantenir la seva fe indestructible en la força de l’individu.
—Els EUA s’han d’enfrontar als capítols foscos de la seva història?
—Hi ha hagut molts intents de fer-ho. Però no hi ha hagut mai prou voluntat política. El 200è aniversari dels EUA, l’any 1976, hauria estat un moment adient. Però al final vam tenir una divisió absoluta en les commemoracions: d’una banda, hi va haver celebracions nacionalistes i, de l’altra, hi havia els que veien els EUA com la font de tots els mals. La manera com parlem sobre la història és, malauradament, una continuació del nostre debat polític polaritzat.
—Es pot dir que el racisme sistèmic recorre de dalt a baix la societat nord-americana?
—Sí, es veu clarament en el nostre sistema penal. Hauríem d’analitzar a consciència per què el nostre ordenament jurídic criminalitza els homes negres. Com que això és laboriós, ens estimem més parlar del fracàs personal d’individus concrets.
—El primer president negre no va canviar res d’això?
—L’elecció de Barack Obama, i encara més la seva reelecció, van ser un esdeveniment històricament cabdal. L’error va ser que molts van pensar que amb allò s’havia posat fi al capítol de racisme i discriminació en la societat nord-americana. Però, malauradament, no va ser així.
—Un fet del qual amb Trump hem tornat a ser conscients de manera dolorosa.
—L’èxit del caçacomunistes McCarthy, per exemple, ja va tenir molt a veure amb el canvi en les tecnologies de la informació. El seu ascens es va deure a la televisió. L’èxit de Donald Trump està estretament lligat a les xarxes socials, a la mentalitat d’assetjament col·lectiu que impera a les xarxes. El que està per veure és si amb els seus tuits Trump acabarà provocant la seva pròpia caiguda.
—Creu que si Trump és reelegit portarà els EUA a una autocràcia?
—Trump no portarà els EUA enlloc perquè no té la capacitat de guiar. Si pogués, seria un autòcrata. Però la seva pròpia incompetència li ho impedeix.
—Quina esperança té que d’aquesta crisi en sorgeixin uns EUA nous i millors?
—Em preocupa molt que això no passi. Però em sembla que és possible. Als EUA hi ha més decència i bona voluntat del que sembla actualment.
—Frau Lepore, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d’Arnau Figueras