L’anunci del tancament de les tres plantes de Nissan a Catalunya es va produir, en paral·lel, a la presentació de l’ambiciós pla de la Comissió Europea per a fer front a la reconstrucció després del coronavirus. La Comissió proposa un paquet de 750.000 milions d’euros, dels quals 500.000 seran d’ajudes directes, i la resta crèdits. És el què s’ha batejat com a Next Generation EU. Espanya, en total, en rebria 140.000. Aquests s’afegeixen als ja pressupostats anteriorment, i sumen un total de 3,1 bilions d’euros mobilitats per fer front als reptes futurs de la Unió.
Des de l’inici de la pandèmia que s’ha criticat l’acció reactiva de la Comissió i el Parlament, que se solen associar per part de l’opinió pública a aquella idea etèria “d’Europa”. Certament, ambdues institucions acaben visualitzant davant dels ciutadans l’entramat comunitari, malgrat no ser-ne les úniques, tot quan al final són els estats i els seus interessos nacionals els que acaben de reblar el clau.
En el difícil equilibri entre els interessos propis i els comuns radica l’èxit, i potser també el temut fracàs, del projecte europeu. Per una banda, el passat 15 de maig una moció del Parlament Europeu va demanar posar en marxa ajudes per valor de 2 bilions d’euros, dins del marc del pressupost comunitari. Un pla d’ajudes que hauria de tenir un fort caràcter social per posar al ciutadà al centre de la recuperació. Per altra banda, l’equip d’UrsulaVon der Leyen va flexibilitzar de seguida els límits d’endeutament dels països, va destinar 47,5 milions d’euros a convocatòries de recerca i, finalment, ha aconseguit presentar un instrument de recuperació que satisfaci els mediterranis i, sobretot, l’eix franco-alemany. Un primer pas important per poder fer entrar en el consens els països dits “frugals”.
Per tant, Europa camina, encara que ho fa pausadament a ulls de molts ciutadans. Europa camina tan ràpidament com pot, com segurament diria la lògica d’un projecte complex, compost i sempre a mig construir. Però, sobretot, tal com diria la lògica d’un projecte que, per molt que els europeistes més convençuts han cregut en la màgica idea dels “Estats Units d’Europa”, sempre ha hagut de batallar amb el gelós problema de la sobirania nacional. Els estats nació europeus –allò que John H. Elliot en diu els “estats fiscal-militars” en revisar la geopolítica europea del segle XVIII– han estat sempre recelosos de cedir competències a la Unió i, en molts moments, el Consell ha estat la porta per on els interessos particulars s’han filtrat en el procés de decision making col·lectiu.
Perquè, tot i que costi d’entendre, les temptacions de replegament nacional són sempre presents i són un incentiu massa clar pels governs en moments de crisi. Enarborar la bandera sempre ha estat un bon argument, i fàcil, per arreplegar vots o tirar una cortina de fum que tapi els problemes estructurals més complexos. Llegeixis la crisi del Brexit o la involució democràtica que ha suposat l’auge de l’extrema dreta en molts països europeus, començant per Hongria, passant per la Itàlia de Salvini i acabant amb els arguments de Vox a Espanya. Però, també, des d’un punt de vista més pragmàtic i aterrant a les decisions econòmiques que marcaran la Unió post coronavirus es percep aquesta idea de “primer els de casa”. No només per les reticències dels “frugals” a subvencionar la recuperació dels països mediterranis si no hi ha ajustos estructurals o control de les inversions, sinó per la pròpia crisi de Nissan que, per exemple, s’ha vist agreujada per la política de repatriament de la indústria que ha fet el govern d’Emmanuel Macron i que ha portat a l’aliança Renault-Nissan-Mitsubishi a omplir les fàbriques franceses abans que les espanyoles. En moments de crisi, els socis competeixen, i molt. Aquest final de maig, l’Elisi va anunciar un pla de 8.000 milions d’euros per renovar el parc de vehicles i promoure els elèctrics i híbrids.
La ciutadania pot tenir la sensació que Europa queda lluny o no respon a les seves demandes. Però, és més una percepció que una realitat, atès la complexa naturalesa de l’artefacte: la Unió avança, encara que sigui a poc a poc a ulls de molts. El que no es pot pretendre és demanar al Parlament i la Comissió que es comportin com el legislatiu i l’executiu d’uns “estats unitats” quan la geopolítica i els seus interessos particulars continuen estant a la base de moltes de les decisions que pren el Consell. El mateix interès de Merkel per arribar a un pacte conjunt per a la recuperació comporta una mirada particular de com aquesta recuperació pot ser més beneficiosa per l’economia alemanya; començant, anant del general al particular, per la munió d’alemanys que tenen segona residència a l’illa de Mallorca. Però, en tot cas, la crisi del coronavirus ha manifestat novament que Europa no creixerà si no és sobre dos puntals que, per necessitat, han d’anar sempre junts: la responsabilitat i la cooperació. Sense un o l’altre, no hi ha projecte.