La votació del darrer estat d’alarma ha creat malestar, i del gros. Però, també ha situat els tres partits independentistes catalans, els que tenen representació al Congrés, en una posició comuna davant del govern de Pedro Sánchez: el “no”. Finalment, les tres formacions havien aparcat les seves diferències i decidien votar en el mateix bàndol. Alguns s’alarmaven perquè els independentistes catalans havien quedat encasellats amb el “no”, juntament amb Vox i el diputat de Foro Astúrias, mentre la resta de l’hemicicle feia equilibris per a justificar l’abstenció o es decantava per donar suport a l’executiu de coalició.
La pandèmia de la COVID-19 ha alterat la política. De fet, els diversos debats que s’han produït al Congrés, les discussions de les diverses pròrrogues de l’estat d’alarma, han evidenciat que la gestió política de la crisi cada dia s’ha debilitat més, cada vegada s’ha fet amb menys cohesió entre institucions. Cal dir que un problema de base està en la mateixa llei que regula l’estat d’alarma, de 1981, que s’ha demostrat massa antiquada, vella, prima i procedimental; una llei no adaptada a les noves casuístiques de la globalització i que no permet posar en marxa mesures excepcionals perquè la societat no deixi de funcionar quan tot salta pels aires. Un exemple: mentre el decret d’estat d’alarma permet a l’executiu evitar demanar tres pressupostos per a fer compres públiques, no permet al govern el pagament per avançat, totalment necessari per a la importació de material sanitari des de la Xina.
Amb un decret d’estat d’alarma viciat des de l’inici, el govern espanyol va intentar jugar la carta de la “cogovernança” quan en realitat només va centralitzar les decisions, recuperava competències i deixava les comunitats autònomes sense capacitat de proposta. Perquè, el què posen de manifest els resultats de les reunions de presidents autonòmics és que cada sessió té més de monòleg que no d’espai de codecisió. I, això, toca l’orgull d’aquelles comunitats que tenen quelcom de “nació”, o s’hi senten, però també d’aquells governs autonòmics que –des d’una perspectiva totalment administrativista i electoral– volen demostrar que poden fer la feina millor que l’executiu central. De fet, la centralització que ha portat a terme el govern del PSOE i Unidas Podemos, militarització i entronització de les províncies incloses, fa que l’idea d’un estat de les autonomies eficient i eficaç perdi força, quan realment una crisi com aquesta hauria de poder-se gestionar, per se, aplicant el principi de subsidiarietat. A Catalunya, atenent a les realitats diverses de les regions sanitàries.
Un dels problemes actuals de la política, però, és quan la foto pot trencar el relat. La política encapsulada i fugaç té això. I, en aquesta darrera votació de l’estat d’alarma la imatge de l’independentisme català al costat de Vox ha regalat una instantània preciosa als estrategues de la Moncloa i del carrer Gènova de Madrid. Més i tot, quan EH Bildu, i sobretot el PNB, han jugat la carta de la “responsabilitat” i han entaulat un diàleg transaccional amb la bancada del govern. El PNB va votar a favor de la pròrroga perquè “el govern ha accedit a acordar amb les comunitats autònomes aspectes claus de la lluita contra la pandèmia, com la circulació de persones o les mesures de contenció, i que aquestes les pugui aplicar el president de cada comunitat”. Vist en perspectiva, potser en la propera reunió de presidents es tornarà a viure un monòleg, amb les conseqüents queixes des de la plaça Sant Jaume o Ajuria Enea, però mentrestant el PNB ja s’ha pogut situar en un pla constructiu i poc radical, com li demana el seu electorat.
La decisió dels partits independentistes té més de consum intern que no pas d’estratègia per a eixamplar la base. El malestar que ha generat la relació top-down que s’ha establert entre Madrid i Barcelona és evident, i toca la fibra a aquells qui creuen que l’autonomia catalana –i l’anhel de la independència– entronca amb un relat històric, d’arrel herdiana, romàntic. Fins i tot, des del punt de vista de l’independentisme més pragmàtic, la manera com Pedro Sánchez ha liderat la crisi ha empipat als més contemporitzadors. Però igualment com un dia aquell “Cadaqués” va servir per erosionar el Major Trapero o el president Puigdemont, la foto d’aquesta votació també servirà perquè en les futures campanyes electorals hi hagi qui situï, erròniament, Vox i els independentistes en els dos eixos oposats del cleavage identitari o nacional. Reaccionaris, tots. El temps dirà si la victòria moral dels independentistes, amb tots els partits alineats, serà beneficiosa: de moment, deixa els fidels contents, però també ha donat munició als rivals. I ha permès a Pedro Sánchez tastar el gust d’una nova majoria, aquest cop amb Ciutadans.