"Menjant, l'home exterioritza i exerceix, d'alguna manera, la seva pertinença social". La frase és d’Igor de Garine, etnòleg i col·laborador de la UNESCO. Aquesta interessant reflexió sempre em ve a la memòria, cada capvespre i cada nit, quan parlo amb el meu amic de l’ànima Karim, que viu a Mostaganem, una bonica vila marinera a uns 80 om d’Orà, a Algèria, “la ciutat alegre” i amb tantes restes del passat català, a través dels alacantins i menorquins que hi emigraren al segle XIX.
Karim, com tota al gent de la regió d’Orà, coneix plats i menjars de nom tan català, o portats pels alacantins, com ara la coca, la paella, la mona, etc. Parlem sovint de menjar, justament en un temps en què, pel ramadà, els musulmans, durant el dia, —fins més tard de les 8 del vespre, a Algèria— no poden menjar absolutament res, ni beure una gota d’aigua, ni empassar-se la saliva.. i, alguns anys, amb temperatures de més 40 graus. Jo hi he viscut un ramadà a més de 45 graus, al sud, a Biskra, on també hi tinc un amic íntim.
El meu amic Karim és un molt bon menjador, em va reportant el dia a dia de com viu el seu Ramadà, tot el que beu i menja quan ho permet la llei, que és com el viu tothom a la seva ciutat i, de fet, a tot Algèria. M’explica tot el que fan: diverses anades a la mesquita per la pregària, vestit amb una impol·luta camisa blanca tradicional (camis o gandoura), audicions musicals i de cinema de contingut religiós... I fins que tornen a casa, ja passades les 10 de la nit, és quan ja ell, amb la família, fan l’acte social d’asseure’s a taula i beure per menjar.
I és el moment, en què, precisament, cobra rellevància la frase d’Igor de Garine. El menjar, i si és sota prescripció religiosa encara més, mostra la nostra pertinença social. Karim, durant el ramadà, se sent partícip no solament de totes les famílies de la seva ciutat, de tot Algèria i fins de tot el món islàmic i dels creients (umma). Tots plegats, de fet, mostren la seva “pertinença social” a través d’ aquest fet religiós. Un servidor, que creu que les religions solen fer més mal que bé, en canvi, respecto aquestes vivències. Com ha dit un conegut novel·lista, la religió no fa pas les persones. Si de cas, dels pocs valors que atorgo a les religions és el seu paper de cohesió social i fins d’identitat nacional i cultural.
Durant el mes de dejuni, el creient no pot menjar, beure ni mantenir relacions sexuals entre l'alba i el capvespre. En l'era contemporània, s'ha afegit el tabac a les prohibicions. Algunes lectures rigoristes afegeixen que el dejuni inclou tot el que entra al cos humà d'una o altra manera, per la qual cosa s'afegeixen a la llista de prohibicions la de maquillar o la de perfumar-se, i fins i tot la de rentar-se les dents.
Després del mes del ramadà, uns amics algerians em va convidar a fer un te. Com sol ser costum, la dona estava amagada, i no la vaig poder conèixer, però havia guarnit la taula del te d’una forma meravellosa, amb les delicioses pastes de ramadà incloses -chebakia, mehencha i d’ altres. En observar que el meu amic no solament no tastava res sinó que ni tant sols bevia te, em va dir que els musulmans més pietosos allargaven una setmana més el ramadà. Més de vuit dies després del ramadà, en una ciutat gran com Alger encara no es podia menjar als restaurants, ja que tot s’ havia paralitzat.
Val a dir que per als musulmans que vaig conèixer, sobretot si estan en família, el ramadà no és cap sacrifici especial. Al contrari, quan es pon el sol comencen a menjar —per trencar el dejuni— dàtils i llet, tal com ho feia el Profeta. I després cuinen una sèrie de plats i dolços exquisits. Per exemple la substanciosa sopa Harira del Marroc, la chorba —sopa d’Algèria, no menys completa—, els dolma —verdures farcides—, el pollastre amb ametlles o amb llimones confitades, els perfumats hamam machi —coloms farcits amb blat— d’Egipte, els kebbeh —croquetes de blat i xai— dels meus amics libanesos, els incommensurables tagins —xai amb prunes, conill amb olives—, la bastella —plat exquisit d’ origen ibèric, segons diuen—, els briks farcits de Tunísia o la salta mechouoia —una mena d’ escalivada. Les meves papil·les gustatives han dit bé d’aquests plats i de l’amistat i alegria que comporta el trencament del dejuni, en què rics i pobres comparteixen els aliments.
Una cosa que té el ramadà és que és compartit per tot el món islàmic, que va del Magrib a Egipte, de l’Iran a Afganistan, de part de l’Àfrica subsahariana a Indonèsia, d’Aràbia Saudita als Emirats, passant per tot el Pròxim Orient —Síria, Palestina, Líban—, Malàisia, Mauritània, Pakistan i bona part de l’Índia. El seu receptari —recollit en pàgines i llibres especialitzats—, salat o dolç, podríem dir que abasta tots els models culinaris, mentre se sotmetin a les lleis Halal: la prohibició del porc, del vi i els alcohols, etc.