Les lluminàries militars de principis del segle XX idearen per a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) una estratègia de combat, la de posicions, que es va revelar una autèntica piconadora de carn. A grans trets, davant la impossibilitat de fer grans avanços territorials, els exèrcits s’atrinxeraven, suportaven el foc enemic i organitzaven matances periòdiques que consistien a tractar d’avançar i fer petits guanys territorials a canvi de pèrdues humanes salvatges. Posicions que, després, l’enemic recuperava. Una carnisseria. Les rates, els bombardejos, el gas i la insalubritat de les trinxeres feien la resta.
Salvant, sortosament, totes les distàncies, Catalunya i l’Estat espanyol travessen per un moment que recorda aquelles batalles de punt mort, confrontacions que, en el curt termini, ningú no està en condicions de guanyar. I no s’albira en el mitjà termini una eixida. La primera lectura és òbvia, per molt que l’ascens ben significatiu de Ciutadans vulga posar maquillatge de tot a euro en la realitat: l’estratègia de l’Estat i els seus altaveus de capgirar la relació de forces en una convocatòria electoral ha fracassat. L’independentisme conserva, en unes condicions terribles, la majoria absoluta. Ni la intimidació dels colps de l’1O i els empresonaments, ni la por econòmica, ni la brutal ofensiva mediàtica han fet variar la relació de forces. Els més de dos milions de persones “fanatitzades” (Xavier Albiol dixit), han guanyat.
La mobilització ha estat enorme, fins arribar a un estratosfèric 82% de participació, però numèricament -el context i la relació de forces són unes altres- l’escenari no s’ha mogut. El plebiscit constitucionalista ha estat derrotat. El PP, la força hegemònica en l’Estat, ha estat agranada de manera humiliant. I el policia bo, el PSC d’Iceta, tampoc no ha trobat recompensa. A l'Estat, no pocs dels comentaristes que feien l'ona per l'aplicació del 155 reclamen un canvi d'estratègia.
L’ajustada victòria de l’independentisme, tanmateix, revela també zones d’ombra. La repressió de l’Estat ha estat un element mobilitzador, segurament, però el fet que el número de vots positius del referèndum de l’1O hagen estat calcats als dels comicis del 21D -fet positiu, d'entrada, que valida aquella mobilització- despulla les actuals limitacions del moviment. Malgrat la gent exiliada i empresonada, malgrat el 155, a pesar de la repressió, la sensació d’urgència nacional no s’ha traduït en un creixement rotund i inequívoc. Internacionalment no existirà cap mena de dubte sobre la victòria i la legitimitat democràtica de l’independentisme, però el percentatge del 47,7% sobre el total dels vots, acompanyat de l’augment fins al 43,4% del vot constitucionalista, condiciona les vies unilaterals de manera molt evident. Per no parlar dels processos judicials oberts –i eixamplats pel Tribunal Suprem només unes hores després dels comicis¬– contra els independentistes. Un escenari en el qual fins i tot la formació de govern és un autèntic oceà d’incògnites.
Com a corol·lari, hi ha el fet que un partit com Ciutadans haja estat el més votat. La formació d’Inés Arrimadas ha quedat lluny de fer presidenta la seua candidata. I tampoc no ha aconseguit l’objectiu primordial de desplaçar el bloc independentista. Però s’hauria de reflexionar davant el fet que una formació radicalment espanyolista i visceralment combativa amb el model educatiu català haja recollit més d’un milió de vots i s’haja convertit en hegemònica en grans nuclis urbans. Amb dopatge mediàtic, amb transfusió del PP, amb una candidata jove, resolta i molt hàbil dialècticament. Amb tot això i allò. L’escletxa social, però, és insondable. I per si l'experiència al País Valencià val d'alguna cosa, el recurs a criticar la ceguesa i ignorància de l'obrer que recolza amb el vot el seu enemic de classe sols condueix a la malenconia: les claus interpretatives són unes altres.
S’hauria de reflexionar davant el fet que una formació radicalment espanyolista i visceralment combativa amb el model educatiu català haja recollit més d’un milió de vots i s’haja convertit en hegemònica en grans nuclis urbans
L’enorme capacitat de seducció demostrada pel sobiranisme durant els anys precedents ha trobat el negatiu de la fotografia. El que han fet Carles Puigdemont i els seus en aquestes eleccions és molt meritori, i també ha hagut un esforç no del tot recompensat d'Esquerra Republicana. Encara menys fortuna ha tingut la CUP, malgrat ser un dels actors principals a les mobilitzacions al carrer. Ha hagut un punt d'èpica commovedor en l'esforç col·lectiu que difumina les errades anteriors, però la lluita per l’hegemonia, el camí cap a la República, és una pista americana farcida d’obstacles. L’assalt a l’Everest d’una tirada no ha estat factible. Els escaladors s’han de protegir en un campament improvisat a l’espera que l’oratge millore. Sense garanties d’èxit, a més. O per tornar al símil anterior, s’han de protegir en les trinxeres del bombardeig esperant el moment propici, si és que arriba. Perquè la definició de tot plegat continua tan incerta com abans del 21D. Res, d’una altra banda, que no intuírem els jornades precedents.
(I mentrestant, l’esquerra, sobretot la transformadora, es llepa les ferides. Un desastre difícil d’avaluar, que respon a raons diferents pel que fa a la CUP i a Catalunya en Comú, però amb no poques similituds que tenen a veure amb el bandejament de l'eix social, absorbit com per un forat negre per la polarització entre constitcionalisme i independentisme. Un capítol a banda d’aquesta complexa història).