L’altre dia, en una entrevista radiofònica parlant sobre L’esperit del temps, un contertulià em va preguntar si estava d’acord amb aquella frase de Josep Pla que deia que sols llegia novel·les si eren molt bones. Sembla que l’ocurrència li la va deixar caure a Montserrat Roig, arran d’aquella famosa visita de l’escriptora al mas Pla. En realitat, li va dir: “Jo no li aconsellaria, a vostè, escriure novel·les; em dedicaria a fer moltes coses més. Viatges, paisatges i retrats. La novel·la, si no es fa bé, és fatal.” En aquella afirmació hi havia evidentment una cautela, com suggerint que altres gèneres permeten millor la mediocritat. Per exemple, un assaig d’història pot estar passablement escrit, però té, almenys, una utilitat documental. O una divagació filosòfica pot ser massa recargolada, però activa unes connexions sinàptiques que tenen la seua recompensa: que malament que escriu Eugeni d’Ors i, en canvi, com d’inesgotable és el seu Glossari! O un llibre de divulgació científica pot ser lingüísticament pla, però descobrir un univers fascinant... Ja m’enteneu.
Josep Pla va escriure la novel·la El carrer estret (i algun altre intent novel·lístic, que va quedar inèdit, com araNocturn de primavera), amb escàs èxit. L’arquitectura de la novel·la se li resistia: ell era més un escriptor de peces curtes, com ara Quim Monzó, que també fluixeja amb la distància llarga. I, tanmateix, és cert que, de vegades, alguns lectors em diuen, amb boca menuda, que ells no llegeixen novel·les. O que fa anys que no en llegeixen cap. És clar que quan em confessen això pareix que ho fan per a fer-me entendre com de bon lectors són, lectors d’assaigs o tractats filosòfics feixucs, com si dedicar el temps a una lectura falsa fos cosa de criatures, i ells (o elles) no tingueren ni un minut a perdre amb aquelles bagatel·les. Aquestes pruïges són sempre divertides, com ara aquell que diu que no llegeix mai novel·la històrica (ah! Yourcenar!, ah! Broch!), o juvenil (ah! els records feliços amb Salgari!), o policíaca (ah! el salvatge de Jim Thompson, que no em canse de recomanar), o que és del tot impermeable a la lírica. Són actituds una mica puerils, perquè el fet literari és del tot insensible al gènere, i en qualsevol variant pot haver una peça mestra.
En realitat, mai no he cregut en aquests adjectius per a la novel·la. Com tampoc crec que necessàriament la literatura haja de ser art. L’art es regeix per unes lleis ben diferents a la construcció literària, i tot i que poden coincidir en alguns aspectes en molts altres divergeixen substancialment. Totes aquestes fórmules empetiteixen les fronteres literàries i no van enlloc. Allò que importa és què es conta i com es conta. La novel·la permet sondejar territoris que per força estan vetats a un assaig seriós i acadèmic, arriscar-se en les solucions i en les circumstàncies. Per dir-ho així, esperona la imaginació i facilita les resolucions. Com escrivia Vladimir Nabokov, “sols la ficció diu la veritat”. I és ben possible que siga així, en el sentit que no calla el que es pensa. Sols ho transforma en un argument, si més no, plausible.
Però, comptat i debatut, quin cansament! Quantes explicacions fútils! Quant de cultureta presumptuós que va donant lliçons urbi et orbe! Escriure literatura, tal i com van les coses, ja és prou mèrit, oblidem-nos de les etiquetes. Thomas Bernhard, fart de les preguntes idiotes dels periodistes culturals, va amollar, en un rampell d’ira: “Mai no he escrit novel·les. Tan sols textos més o menys llargs, en prosa, que em guardaria de qualificar de novel·les, ja que ignore el que significa aquesta paraula”. Això mateix.
