Els moments crítics, els grans daltabaixos, sempre ofereixen la temptació del replegament sota l’autoritat, amb la subsegüent crida a l’ordre i els abusos executius que troben en la catàstrofe la legitimació de tirar pel dret i silenciar els descontents.
En aquest sentit, a Madrid s’ha començat a sentir a parlar de la reedició dels Pactes de la Moncloa del 1977, en els quals els diversos poders fàctics es van posar d’acord per dotar d’estabilitat i harmonia el canvi de règim que s’estava produint a l’Estat, en un moment en què l’executiu de l’UCD no disposava d’un suport de majoria absoluta parlamentària. Tampoc avui, la coalició entre el PSOE i UnidesPodem no en disposa. La portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, ha dit que, amb motiu dels estralls de la pandèmia, cal fer “un gran acord de país, una gran concertació que es projecti més enllà del curt termini” que es pot anomenar “nous pactes de la Moncloa o d’una altra manera”.
La grandiloqüència i la desproporció de tal proposta en el context actual, que no és, malgrat tots els malgrats, comparable al de finals d’aquella dècada dels setanta, resulta sospitosa. El recel es reforça escoltant les opinions d’altres actors implicats. Un altre ministre, el valencià José Luís Ábalos, ha remarcat que aquests compromisos que proposen han de ser per a la “reconstrucció nacional”. Podria haver utilitzat un altre adjectiu com ara “econòmica” o “social”, però l’elecció no era atzarosa: va exterioritzar que el 1977 els “partits nacionalistes, eren nacionalistes”, no com ara, que són alguna cosa menys inofensiva i folklòrica. Se sobreentén què vol dir.
Al mateix temps, qui més bé s’hi ha posat és la presidenta de Ciutadans, Inés Arrimadas, que ha vist en aquesta proposta la seva oportunitat per escapar-se de la irrellevància a la que havia quedat condemnada després de les darreres eleccions. En una carta enviada a Pedro Sánchez hi reclama que s’arribi a un “consens moderat”, en contraposició a la “ideologia de Podem”. També suggereix que en les converses es prioritzi el contacte amb els partits “amb sentit d’Estat”, aquells que tenen una “preocupació per Espanya fora de qualsevol dubte”. És a dir, que el govern espanyol ha de renunciar a emprendre mesures massa d’esquerres en pro de la unitat i la temprança, i ha de deixar al marge de qualsevol conversa –o, si es vol, convertir en actor secundari- qualsevol partit independentista o autodeterminista.
Ábalos i Arrimadas s’apropen i troben que una pandèmia és una bona excusa per ocultar qualsevol anhel de canvi, ja sigui en matèria social o en la formulació del model territorial. El flirteig entre el PSOE i Ciutadans torna a estar a l’ordre del dia, tal com ho ha estat en altres períodes gens allunyats en el temps.
Mentrestant, a Catalunya, no estem exempts de la seducció de les pulsions de comandament únic, aprofitant el clima de psicosi. Llegim com el president de la Generalitat es dota del seu propi assessorament, al marge del Departament de Salut, pel que fa al tractament de la pandèmia, vulnerant el caràcter col·legiat del govern. S’encarrega a un sol metge epidemiòleg la redacció d’un informe sobre els passos a seguir pel desconfinament, prescindint, alhora, del tarannà coral i multidisciplinari amb el qual s’hauria d’enfocar tal decisió. Si tenim en compte que això coincideix en el temps amb les directrius centralistes de l’estat d’alarma, que posen el Ministeri de Salut a remenar les cireres quan aquesta és una competència que no li pertoca, ens n’adonarem que estem despullant de tot marge per a la presa de decisions a qui està legitimat i té l’estructura per fer-ho.
No són només la tos, la febre i les dificultats respiratòries, els símptomes d’aquest maleït virus. També ho són l’extralimitació executiva i el menyspreu a la pluralitat.
