Pere Aragonès va pilotar una llei per afavorir la petita i mitjana empresa, en la contractació pública, enfront de les grans corporacions que rebenten preus per apoderar-se de tot el pastís. Era una iniciativa que posava fre a una legislació espanyola que facilita que els hòldings que comanden empresaris de l’Ibex, com Florentino Pérez, acaparin tots els serveis que pengen de l’Administració.
L’estultícia humana no té límits i la pretesa esquerra catalana s’hi va abraonar tot inventant un presumpte pla per privatitzar els serveis públics. Finalment, la que van batejar com a Llei Aragonès no va prosperar gràcies a una aliança que la va fer descarrilar. La dogmàtica esquerra se’n va sortir amb la complicitat de l’extrema dreta i el PSC d’Iceta que es va apuntar, un cop més, al bombardeig. Resultat: les empreses de l’Ibex perpetuen un clar avantatge per contractar amb l’Administració pública enfront de la fecunda xarxa de petites i mitjanes empreses del país.
Catalunya és la “regió” espanyola amb més empreses i una de les que en té més d’europees. La xarxa és impressionant. Per això Montoro, per recuperar ingressos públics i afrontar la crisi va gravar les empreses “porque en Cataluña hay más de medio millón”. Per contra, Catalunya és la “regió” espanyola amb una ràtio menor de funcionaris respecte al conjunt dels treballadors. Aquesta circumstància es deu, entre d'altres motius, no pas al fet que Catalunya sigui de dretes. De fet, és a Catalunya on més gent es reivindica d’esquerres. Només cal observar com les diferents famílies de l’anomenat espai postconvergent defugen ser etiquetades de dretes i reneguen del seu passat i de les retallades que van protagonitzar com a “govern dels millors”. Avui es reivindiquen, en bona mesura, socialdemòcrates; encara que, quan s’aborda la fiscalitat, tornen a les velles consignes i són capaços de plantejar un increment de la fiscalitat als que perceben més de 90.000 euros com un atac a la classe mitjana. Una presa de pèl perquè el salari mitjà de la gent d’aquest país és inferior a 15.000 euros i la unitat familiar inferior a 30.000. Uns ingressos superiors a 90.000 euros no et fan ric, ni de lluny. Però en tot cas et situen entre un reduït grup d’assalariats.
A aquests socialdemòcrates sobrevinguts, se’ls ha de fer notar que és incompatible —com explicava fa escassos dies el sotsdirector de Nació Digital, Ferran Casas, a propòsit d’una interessant entrevista a l’exconseller de Salut de Mas, Boi Ruiz— “reclamar (d’una banda) uns serveis públics forts i, de l'altra, exempcions fiscals arreu i baixades d'impostos generalitzades a qui més té amb l'argument de la ‘fuga de capitals’ que hem escoltat tantes vegades”.
Catalunya és un viver de creació d’empreses. Sobretot per una tradició vital i una societat que s’ha hagut d’espavilar sense l’aixopluc de l’Estat. També per aquest motiu no ha estat terra d’oposicions a l’Administració. Per això hi ha tants pocs jutges, inspectors fiscals o registradors de la propietat catalans.
Per afrontar el que ha de venir serà imprescindible assistir la xarxa de petites i mitjanes empreses que configuren el teixit socioeconòmic del país. I, en paral·lel, d’una banda, prioritzar el manteniment dels llocs de treball i que no tornin a ser els treballadors els que paguin els plats trencats amb una nova pèrdua de poder adquisitiu; i, de l’altra, assumir que sense ingressos públics, sense una fiscalitat justa i progressiva, és inviable comptar amb recursos per finançar la sanitat, la dependència l’ensenyament o els serveis socials a fi de preservar una societat cohesionada.
Tampoc ens podem permetre una ortodòxia que acaba fent el joc a les grans corporacions en detriment de la petita i mitjana empresa del país, ni una esquerra sobrevinguda de caràcter nominal que s’aferra als dogmes de sempre i no assumeix una fiscalitat justa i progressiva.
Aquests dies, hem vist com el vicepresident econòmic Pere Aragonès liderava un munt d’iniciatives per afrontar les primeres urgències socioeconòmiques derivades del confinament. Però, a més i sobretot, és imprescindible un pla de xoc sostingut per escometre el paisatge després de la batalla. I els bons oficis d'Aragonès no serviran sense àmplies complicitats. Primer, la necessària implicació del Govern de l’Estat, que és qui, en primera instància, té les competències i el gruix dels recursos. Segon, la Unió Europea. I això passa també per exigir un esforç a la banca. I per derogar una Llei Montoro que impedeix als ajuntaments catalans, a les diputacions i a la Generalitat prioritzar la despesa pública enfront dels pagaments del deute a la banca.
