Fa un parell de setmanes ho advertia, quan tot just començava el confinament: compte amb el “tot és gratis”, en regalar la cultura perquè sí i en devaluar la feina (que és principalment l’ofici i per tant el modus vivendi) dels nostres creadors i artistes a canvi de res. Si tenim en compte que ens trobem en un context excepcional i que hi ha cert consens en reconèixer les moltes bondats i els efectes positius que genera la cultura en la ciutadania, podem arribar a convenir que aquest obsequi -sempre acotat en el temps- és desitjable i lloable. Però si perdem de vista aquesta temporalitat, què ens queda? Un sector trinxat i paupèrrim.
Ho pensava aquesta setmana en recuperar les reflexions del filòsof i crític d’art Arnau Puig, traspassat aquest 29 de març passat. En un article titulat “La cultura no és una indústria”, el filòsof i membre de l’històric Dau al Set, sostenia: “ ... La cultura només segueix els impulsos de la ment i de la sensibilitat i funciona segons la capacitat creativa de cadascú; sorgeix al marge de races, colors de pell, origen social i de llengua; és un do natural propi de cada cervell i, obvi també, de les possibilitats de formació intel·lectual que s’hagin tingut”.
Aquest text magnífic, publicat l’octubre de 2017 al suplement de Cultura del diari El Punt Avui i recuperat aquesta setmana pel digital Catorze.cat, em resulta evocador perquè posa l’accent en allò que considero una certesa (malauradament, massa poc compartida en l’actualitat): la cultura escapa als “imperatius del marxandatge”. Confesso que no puc estar-hi més d’acord.
Tot plegat em porta a anar una mica més enllà i a pensar si no és moment, atès el desastre mundial de conseqüències encara de càlcul massa vague, d’articular estructures col·laboratives que recuperin la funció de la cultura com a generadora de pensament, com a eina imprescindible per entendre el conjunt del món i de la seva estructura social. El que defensava Puig, per entendre’ns. I fer-ho, per què no i en un primer estadi, a través de noves eines comunicatives que actuïn a manera d’autèntiques plataformes culturals de caràcter catalanista i republicà. Una mena d’actualització, si em permeteu l’anacronisme, del servei que va fer en el seu moment un mitjà com la Pirenaica, amb vocació de servei i amb utilitat pública, capaç d’actuar al marge de fronteres geogràfiques. Penso en una plataforma que en l’actualitat fos capaç de connectar les persones que entenen, empren i estimen la llengua i la cultura catalanes arreu del món.
Insisteixo, que no es redueixi la proposta a l’anècdota: em refereixo a l’oportunitat d’articular un espai comunicatiu comú que defugi el que és estrictament l’entreteniment i que posi l’accent en el valor no mesurable, per infinit, de la cultura. Un canal que comuniqui i es comuniqui de manera directa amb les persones i que usi eines i llenguatges propis del segle XXI, que formi i que conformi un espai de pensament compartit, que fomenti el debat i el pensament crític entre la ciutadania.
De vegades penso que l’errata va començar quan vam “comprar” la fusió proposada pels mitjans convencionals entre cultura i entreteniment. El resultat: l’oci ha fagocitat la cultura. I d’aquí plora, en gran part, la criatura. La forma en detriment del fons, la fugacitat plaent del moment en detriment de la capacitat profunda de transformació social que conté la cultura. La superficialitat en detriment de la reflexió, no sempre amable però sempre nutrient.
Convido els i les intel·lectuals, filòsofs, músics, artistes plàstics, coreògrafs, poetes i escriptores del moment a reflexionar conjuntament sobre la conveniència o no de crear aquest nou punt de trobada, de generar-lo, de fer-lo necessari ja no pensant en els moments actuals sinó principalment en allò que caldrà repensar, quan no directament reconstruir, en el futur immediat.
