... quan trona. Aquesta és la dita popular que, com bé sabeu, retrata el fet de parar atenció a un problema només quan el tenim ben a sobre -o el que és el mateix, la nostra tendència innata a oblidar-lo un cop es resol. Em ve al cap veient la quantitat d’iniciatives que, en aquests dies de confinament obligatori (cal insistir en el mot obligatori), afloren principalment a la xarxa, ara que tenim la comunicació concentrada a través d’aquest sistema, i que conviden els professionals del sector cultural a compartir el seu art de manera gratuïta (per tant, a regalar-lo) per fer més amè el període de reclusió a casa de la comunitat, en general.
Sé que el que compartiré tot seguit pot ser mal rebut en alguns àmbits però realment us demanaria un exercici d’empatia en relació a l’activitat dels professionals de la cultura. Quan aquests dies sortim de casa d’una manera fugaç, només per anar a comprar aliments o algun altre producte de primera necessitat, oi que a ningú li passa pel cap demanar-li al forner que ens regali la barra de quart o al farmacèutic que no ens cobri l’analgèsic? Oi que entenem que aquesta persona viu honradament i honestament, fins i tot amb vocació en molts casos, de la seva feina, que és elaborar i vendre el pa o receptar i dispensar medicaments? Doncs per què no apliquem els mateixos criteris en el cas de la literatura, la pintura o la música?
Conec, perquè els he viscut en primera persona, els beneficis terapèutics i emocionalment positius que, per exemple, la música té sobre les persones. Ara bé, em pregunto com és possible que, en un país amb un sector cultural tan divers i ja molt tocat per l’infrafinançament, no es blindin professió i professionals en uns moments com els actuals, d’autèntica emergència mundial. Per a mi, blindar en l’actualitat vol dir fer evident, que excel·leixi l’enorme valor que l’art i la creació artística tenen. I tot plegat implica no oblidar, per defecte, que l’art té un preu perquè els seus professionals mereixen poder viure dignament del seu treball.
Us dic tot això sabent les xifres raquítiques que mou encara avui la cultura a casa nostra. Ho recordava als diputats que van tenir l’amabilitat d’escoltar-me en el marc de la compareixença recent sobre els efectes de l’aplicació del 155, al Parlament, a través de videoconferència. Passen crisis puntuals, d’altres estructurals, rescats bancaris, períodes d’inestabilitat política... De tot, i molt. Però no aprofitem mai aquests episodis difícils per situar la cultura en el lloc central que li atorguem dia sí, dia també només en els discursos i en les proclames. Les conviccions es demostren amb fets i les prioritats es reflecteixen en els pressupostos del Govern.
En èpoques de grans desastres, guerres, sequeres i altres desastres naturals, epidèmies, etc., sempre es demana al sector cultural que expliciti la seva solidaritat posant a l’abast el seu art. I el sector majoritàriament respon, i ho fa. Classes magistrals, concerts, textos diversos, dibuixos, esbossos... Tot això és compartit d’una manera altruista i consumit d’una manera ràpida. És a dir, el sector hi és i respon. Els artistes fan el primer pas.
Però els mals moments passaran, superarem aquesta crisi com n’hem superat d’altres, i què passarà, amb el sector cultural? Serem capaços d’invertir 100 euros per habitant i any i no considerar-ho un luxe innecessari? Podrem revertir els efectes absolutament devastadors que la pandèmia del coronavirus està deixant en el sector? Hi pensarem o situarem la cultura de nou a la cua considerant que no és prioritària i que per tant, mira, si als artistes se’ls han anul·lat exposicions, gires i altres encàrrecs de tot tipus, ja trobaran algú que els regali la barra de quart i els medicaments.
Per aprendre a valorar la cultura així com toca, potser caldria deixar-la “hivernar” a les xarxes. Per ser conscients del seu -altíssim- poder, per entendre com n’és de necessària i com ens alimenta esperit i ànima. Per estimar-la, en definitiva.
