Des de fa molt temps es parla d’un procés, en el món occidental si més no, d’afebliment dels Estats, que figura que han anat perdent poder en totes direccions. En perdien en mans de les grans corporacions transnacionals. En cedien cap amunt, en direcció a les institucions supraestatals com la Unió Europea. Els en laminava per baix el protagonisme creixent de les ciutats i de les entitats polítiques mitjanes, diguem-ne regions, autonomies o nacions sense Estat. I en perdien també d’una manera més clara davant de la demanda de protagonisme i de participació de la societat civil organitzada. Algú pronosticava, potser prematurament, el declivi definitiu de l’Estat nació de la modernitat. Però l’esclat de la gran crisi del coronavirus –tan gran que encara no sabem on ens porta ni com acaba- ha provocat una sobtada revifada dels Estats. Davant d’una pandèmia global, els Estats han tret pit i han reclamat tot el protagonisme. No més protagonisme: tot. Espanya en seria el cas més extrem i caricaturesc, no pas l’únic. Les institucions supranacionals com la Unió Europea han desaparegut del panorama, no se’ls ha sentit la veu. Les entitats no estatals –ciutats, autonomies, regions, províncies- han estat cridades enèrgicament a l’ordre i a la submissió i els Estats han agafat les regnes de la situació gairebé en règim de monopoli. Els taurins recordaran com els toreros més pinxos, davant del toro i en situacions extremes, aparten subalterns i membres de la quadrilla al crit de “Dejadme solo!”.
Els Estats han fet aquest crit èpic i arrogant, segurs del seu poder i els seus mecanismes per fer front a les crisi. I, òbviament, han tret tot el seu arsenal de recursos fàctics i verbals, els que els han servit històricament per enfrontar-s’hi: han mobilitzat l’exèrcit, han generat tones de retòrica patriòtica, han adoptat un to de rigidesa jeràrquica, han posat a tothom en fila, uniformats i a toc de pito, han reforçat allò que els és més consubstancial i essencial –les fronteres entre els Estats- i han confiat que amb tot això pararien la pandèmia i els seus efectes. Ho han fet, diria, perquè és el que saben fer. Encara més: perquè és l’únic que saben fer. Ho explica Svetlana Alexièvitch en el seu llibre sobre Txernòbil, quan recorda que la primera mesura del govern soviètic en esclatar la central nuclear va ser enviar-hi l’exèrcit “com si la radioactivitat es pogués combatre a trets”. Però ho han fet també, diria, perquè han vist en aquesta crisi la seva gran oportunitat (la última?) per reivindicar-se, contra els qui anunciaven el seu declivi. Veieu? En les situacions de crisi, la única cosa segura, que funciona i dóna resposta són els Estats. Tornem als Estats. I, si pot ser, als Estats amb molta autoritat. Per no dir autoritaris. Veieu que bé que ho ha fet la Xina, amb un Estat capaç d’imposar la disciplina i l’ordre? Davant de les crisis és l’hora dels Estats i potser el model xinès és més efectiu que el nostre, vénen a dir, perquè l’Estat hi pesa més.
Ha estat aquest, en conseqüència, un moment d’esplendor de l’Estat. Però també el moment en el que ha deixat al descobert totes les seves misèries. O si es vol dir així, totes les seves insuficiències. Ha demanat tot el poder, sabent que això volia dir també demanar tota la responsabilitat. Però s’ha adonat que amb el seu poder no n’hi ha prou, que les crisis no es poden salvar sense que hi tingui un paper important –una responsabilitat, sí, però també un poder- la societat civil organitzada, el món científic i de la recerca, les ciutats, les empreses... O l’Estat reconeix que no pot solucionar les coses només amb els seus recursos de tota la vida i sense la col·laboració de tots –i per tant, reparteix poder i responsabilitat- o el que acaba fent és imposar la col·laboració manu militari. Els resultats no han estat bons, això és evident. Les xifres canten. No tinc ni idea de com podrien haver estat menys dolents. No sé com es podia fer bé. Però em sembla obvi que s’ha fet malament, i els efectes reals de la pandèmia no permeten fer-ne cap lectura triomfalista. Potser els Estats van creure que la crisi els donaria l’ocasió de demostrar la seva eficàcia. Ha tingut de moment l’efecte contrari. Els ha desgastat i els ha fet perdre crèdit. Certament, algú dirà que el problema és que no hi ha hagut prou Estat. Que vol dir prou autoritat concentrada. Poca capacitat d’imposar. Si aquesta lectura guanya, anirem cap a la preservació dels Estats, però impulsats a una deriva autoritària. Si perd, haurem d’anar cap a una nova distribució del poder i de la responsabilitat, en els que els vells Estats ineficients hauran de fer cessions en una cosa i en l’altra, en totes direccions.
