Cada matí a les nou, a la tretzena planta de l’edifici Berlaymont, al barri europeu de Brussel·les, es reuneix un petit grup de persones per parlar sobre les últimes novetats en la lluita contra el coronavirus. La trobada la presideix Ursula von der Leyen, màxima responsable de la Comissió Europea (CE). A l’esquerra hi té, a una notable distància, el seu cap de gabinet; i a la dreta, la gent de premsa. Von der Leyen mira una gran pantalla on apareixen els comissaris que s’ocupen de la crisi. Encara que tinguin el despatx tan sols un o dos pisos per sota del departament de Von der Leyen, es comuniquen per videotrucada: una mesura de precaució més contra el virus.
Aquest matí, durant aproximadament una hora, parlen de la situació de les fronteres internes d’Europa, sobre com es poden fer tornar els turistes europeus que són a l’estranger i sobre l’estat de les comandes del sector industrial.
Europa actua: això pretenen demostrar les imatges d’aquesta trobada matinal que poc després es publicaran a les xarxes socials. Alhora, però, no es difon una altra veritat: en la crisi del coronavirus, Brussel·les hi té poc a dir. I en els aspectes en què les institucions comunitàries tenen competències, els costa passar a l’acció.
Precisament ara que Europa ha de combatre una pandèmia, podria malmetre’s el treball d’unitat aconseguit al llarg de dècades. El que no han aconseguit ni el Brexit ni la crisi de l’euro ho podria aconseguir la COVID-19: que Europa es desintegri.
En comptes de buscar solucions conjuntes, el continent retorna als egoismes nacionals i a les decisions per Estats. En lloc d’ajudar-se mútuament, els països de la UE acaparen mascaretes igual que els ciutadans espantats acumulen paper de vàter. La decisió inicial d’alguns membres de la UE de no exportar aparells mèdics a Itàlia –un dels països membres que es va veure afectat primer i amb més duresa– fins i tot eclipsa la falta de solidaritat de caps d’Estat com Viktor Orbán durant la crisi dels refugiats.
Els europeus ni tan sols estan d’acord en com s’ha de combatre el virus. Mentre que Alemanya vol aconseguir que els ciutadans es moguin tan poc com sigui possible, els Països Baixos aposten de moment pel fet que es contagiïn tantes persones sanes com es pugui perquè es tornin immunes ràpidament. Això indica clarament una cosa: quan van mal dades, ben bé seixanta anys després de la fundació de la comunitat europea, cada Estat membre va pel seu compte. La pregunta és si la presidenta de la CE hi pot fer alguna cosa.
Ursula von der Leyen va estudiar Medicina. Per això es refia molt, segons diu, de l’assessorament dels experts. Cada dos o tres dies, des de la tretzena planta del seu quarter general conversa amb viròlegs i altres metges de diversos països de la UE: des d’Alemanya hi participen Christian Drosten, de l’hospital de la Charité, a Berlín, i Lothar Wieler, de l’Institut Robert Koch.
No es pot dir que la presidenta de la CE hagi reconegut la contundència d’aquesta crisi més tard que altres polítics. Al contrari: quan a començament de març Von der Leyen va visitar el seu centre de crisi –diverses sales amb molts monitors i pantalles–, la cancellera alemanya encara no s’havia pronunciat sobre la COVID-19. Merkel no compareixeria en roda de premsa fins al cap d’una setmana.
Von der Leyen vol demostrar que la UE està molt ben preparada, però precisament el seu comissari per a la gestió de crisis, Janez Lenarčič, frena l’optimisme. Al final –diu el comissari en presència de la seva presidenta al centre de crisi–, en la política sanitària ara mateix poca cosa es pot fer sense els Estats membres. “Durant la crisi financera el primer reflex de molts països també va ser voler actuar sols”, diu més tard Von der Leyen. “Però aviat es posarà de manifest que, treballant conjuntament, Europa és més forta”.
Durant la seva carrera política, Von der Leyen no ha donat mai gaire importància a les competències de cada administració. Quan era ministra de Benestar i Família, va implementar l’ampliació de les places de les escoles bressol malgrat que era competència dels estats federats. Més endavant, sent ministra de Treball, va esforçar-se per aconseguir la quota femenina als consells d’administració tot i que hauria estat una atribució de la ministra de Benestar i Família.
Aleshores havia de negociar amb Edmund Stoiber o Kristina Schröder, ara amb Emmanuel Macron i Sebastian Kurz. Els caps d’Estat i de govern estan sota pressió: han de demostrar que poden protegir els seus ciutadans.
Això és el que es va analitzar dimarts de la setmana passada després de la primera videoconferència dels caps d’Estat i de govern sobre el coronavirus. Es va acordar actuar amb la màxima sintonia possible. Van determinar que no es poden trencar les cadenes de subministrament i que no s’ha de posar en perill el mercat únic.
Però l’endemà mateix Àustria va tancar fronteres, poc després ho van fer la República Txeca i Polònia, i, finalment, també les va tancar Alemanya. L’acció precipitada de Berlín va ser el que va agafar més desprevinguts els dirigents de Brussel·les. Diumenge al matí encara es deia que les fronteres havien d’estar obertes, però poques hores després ja s’enviava l’escrit de notificació amb què Berlín posava en coneixement dels Brussel·les els controls de fronteres.
Ningú no vol trencar el mercat únic europeu, però de facto ja està passant. “Sobre la qüestió dels controls a les fronteres es va actuar separadament per països al començament de la crisi”, diu el ministre alemany d’Economia, Peter Altmaier (CDU).
Von der Leyen no ha intentat gens aturar les peces de dòmino que anaven caient. Entén, diu, “el reflex de protecció” dels Estats membres, “però ara és important adonar-se que les repercussions de la crisi són massa àmplies per abordar-les cadascú pel seu compte. Això val sobretot per a les nostres economies”.
Ara Von der Leyen vol garantir, encara que sigui posteriorment, que la lliure circulació de mercaderies no s’estanqui i que els turistes que hi ha pel món puguin tornar a casa. Després de la primera onada de nacionalisme cal actuar coordinadament, aquest és el seu pla.
Mentrestant, la UE ha blindat les seves fronteres exteriors. Von der Leyen espera que això sigui no tan sols un senyal –llargament anhelat– de la unitat dels 27, sinó sobretot una certa distensió en la cursa per posar barreres en l’interior.
També pel que fa a la mitigació de l’amenaçadora crisi econòmica, Von der Leyen intenta marcar el ritme amb més contundència. Vol possibilitar als països de la UE que utilitzin fons no usats per a la promoció regional que de fet haurien de tornar a Brussel·les. Amb moltes acrobàcies numèriques, es tracta de 38.000 milions d’euros: una petita galleda d’aigua per apagar el gran incendi del virus.
“Arriba massa tard, amb massa dubtes i és massa poc”, així ho critica el parlamentari europeu de l’SPD Bernd Lange. “Comptat i debatut, la reacció de la CE és decebedora”. De manera semblant ho veu la portaveu dels Verds sobre política europea al Bundestag, Franziska Brantner. “Tots els països aposten primer per ells mateixos; falta algú que digui: va, repartim-ho, organitzem-nos”, diu Brantner. L’expert en finances de la CSU Markus Fieber també ho critica: “Ningú pot retreure a Von der Leyen que no faci res en l’àmbit en què té competències. Però la UE actua amb massa lentitud en els aspectes en els quals podria fer alguna cosa”.
Von der Leyen treballa en l’elaboració de més regulacions per fer front a la davallada econòmica. Així, a partir d’ara els països podran no fer cas, en bona mesura, de la normativa d’endeutament prevista al pacte d’estabilitat. Von der Leyen tampoc no descarta els títols de deute dels països de la UE, rebutjats reiteradament per Alemanya, ja batejats a Brussel·les com a “coronabons”. “El principi ha de ser preparar opcions que ens puguin ajudar en un cas extrem”, diu la presidenta. “Descartar una cosa d’entrada no és assenyat en una crisi sense precedents com aquesta”.
De moment no es pot dir com s’ho farà Europa per sortir d’aquesta crisi. El programa de Von der Leyen, el Green Deal per a una Europa climàticament neutra, probablement ha quedat abandonat per ara. En canvi, han tornat reflexos que es creien superats de fa temps: la desconfiança, les barreres i el nacionalisme.
Europa ja ha superat moltes crisis, i la comunitat s’ha demostrat sorprenentment resistent, per dir-ho amb el llenguatge dels viròlegs. Però aquesta vegada amb prou feines es troben funcionaris i diplomàtics que siguin gaire optimistes ni al barri europeu de Brussel·les –que ha quedat desèrtic– ni per telèfon.
Ja s’haurà avançat molt si Von der Leyen aconsegueix reactivar un recurs cada cop més escàs a Europa: la solidaritat. De moment ha amenaçat amb sancions els països membres que impedeixin la venda d’equipament mèdic a altres països de la UE. Que no n’hi hagi prou amb una simple apel·lació posa de manifest el problema europeu.
A Von der Leyen també li està costant arribar a les emocions dels ciutadans de la UE. Durant les inundacions de l’estiu electoral del 2005, el canceller alemany Gerhard Schröder es va passejar amb pas ferm en botes de goma pels llocs afectats fent una encaixada de mans a tothom que trobava pel camí. Von der Leyen es va plantejar durant una estona agafar un avió fins a Roma per demostrar als italians que els feia costat. Però el govern italià ja havia prohibit viatjar als seus propis ciutadans, per tant hauria sigut estrany que la presidenta de la CE visités el país. L’única opció que li va quedar va ser enregistrar un vídeo breu que es va traduir a l’italià. Hi ha qui va considerar que inclús això era inapropiat.
Traducció d'Arnau Figueras