L’alarma social generada per l’expansió del coronavirus —o, més aviat, pel tractament mediàtic amb què s’està explicant la crisi— està provocant moments vertaderament preocupants. Cal no frivolitzar davant d’una situació greu com la que assetja el país des de fa ja unes setmanes, però el cert és que el focus s’està posant estrictament en la malaltia —que genera més o menys menys tants morts com una grip normal— i no en les conseqüències econòmiques, empresarials i laborals. No debades, ben poc van tardar els organismes empresarials a aprofitar la conjuntura per exigir abaratiments generalitzats dels acomiadaments laborals i altres retallades de drets que els poders fàctics anhelen amb força. I que aprofiten situacions límit —o, si més no, situacions aparentment límit— per mirar d’imposar el seu programa econòmic, que perjudicaria més gent de la que beneficiaria.
Els darrers dies es feia viral una gravació d’ara fa una dècada, quan la grip A assetjava Europa i alguns professionals van assenyalar el lobby farmacèutic i l’Organització Mundial de la Salut per afavorir “una onada d’histèria” per traure partit d’aquella situació. El periodista que protagonitzava aquest vídeo, que ara torna a estar d’actualitat, era Iñaki Gabilondo. Més encara quan, tal com explicava el mateix periodista, els motius per declarar un estat de pandèmia des dels organismes oficials havien canviat tot just en aquell moment: fins llavors calia una expansió ràpida del virus i que les baixes mortals foren superiors a la mitjana habitual. El 2009, però, l’última condició va deixar de ser imprescindible per declarar una pandèmia, que quedava només condicionada a l’expansió del virus. És exactament el que està passant a Europa.
No cal creure en les conspiracions per sospitar que la història, potser, s’està repetint. Tal com titulava el diari britànic The Independent, el coronavirus “provocarà molt més pobresa que morts”. I un altre mitjà gens sospitós de treballar contra els grans lobbies econòmics mundials, com ho és la revista Forbes, explicava que el confinament pel coronavirus selvarà més vides per limitar la contaminació que no per limitar la infecció.
Però la psicosi es va instaurar entre la societat des del primer dia. La informació continuada i reiterada emesa dels dels mitjans contribueix a l’expansió d’un pànic que ha de generar prevenció i cautela, però no histèria i sensació apocalíptica. Per acabar-ho d’adobar, l’espectacle que generen segons quins partits polítics acusant-se tots mútuament i sense cap fonament d’haver contribuït a l’expansió de la pandèmia no només contamina el debat, sinó que el situa en uns límits grollers i i anticientífics.
Mentrestant, fruit de la por generalitzada, els supermercats buiden existències sense deixar de rebre aliments, atès que els distribuïdors no deixen de treballar. I mentre les universitats, els instituts, les escoles i els centres culturals tanquen amb raons de prevenció ben justificades, els grans centres comercials continuen han tardat més a ser tancats. El coronavirus, per tant, serveix per tancar abans l’accés als llocs de coneixement i cultura, però no tant als de consum, com si en aquests no s’acumulara gent. Aquesta és altra lliçó que cal aprendre, perquè evidencia les prioritats dels qui prenen les decisions, que tampoc s’atreveixen a confinar —almenys fins a l’hora de tancar aquesta revista— el focus de la infecció més important de l’Estat, que és la Comunitat de Madrid.
