Hi ha un conte magnífic de Quim Monzó anomenat En un temps llunyàque parla d’un homínid que s’aixeca sobre les dues potes del darrere i comença a articular sons. Primer, emet tan sols grunys i esbufecs; després, a poc a poc, els fonemes inconnexos van prenent forma de mots i guanyen en complexitat. El paràgraf final resulta demolidor: “...i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l’índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaïsos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n’acabava d’organitzar”.
L’atreviment de l’homínid monzonià continua tenint conseqüències a hores d’ara. Mentre molts s’entesten a exiliar la idea dels Països Catalans al neolític de la política, la realitat és que les terres de parla catalana —primer eufemisme del dia— sempre acaben patint la manca d’un nom comú. Tant al nord com al sud del Sénia, o a banda i banda del Mediterrani, hom constata l’existència d’una lluita caïnita per defugir el concepte maleït com a marc de referència, la qual cosa no és una simple “qüestió de noms” ni un debat epidèrmic i banal sobre el nomenclàtor, sinó un problema profund on la manca de nom nega de facto l’existència del mateix ens definit. De la nació mateixa, al capdavall, i, per extensió, dels trets comuns: llengua, història, cultura, interessos econòmics...
La premsa espanyola feia mofa fa uns dies de la catalanitat de Perpinyà i es permetia el luxe de mentir tot dient que “la Catalunya del Nord no existeix fora de la ment i els llibres secessionistes catalans”. És la mateixa premsa que sosté la ideologia ultraespanyolista que, seguint la màxima castellana “divide y vencerás”, s’acarnissa amb els llibres de text i els professors valencians o mallorquins per intentar “imposar el català” a xiquets i nins, o es dedica a minar qualsevol intent de connexió física, política o cultural entre —com anomenar-los?— els Països Catalans.
Des de Madrid estant, aquests Països Catalans es veuen molt més clars i esmercen molts esforços a combatre’ls. Gairebé tants com els que dediquem nosaltres a amagar-los. I, tot plegat, juga en contra de crear un marc mental comú per als pobles que compartim tot el que pot compartir un poble i que ens converteix, de fet, en una nació. Plural, diversa, amb matisos i particularitats locals, amb ritmes històrics diferents... Però una mateixa nació, al cap i a la fi.
Dèiem, però, que el debat no és epidèrmic. No es tracta de tenir tal o qual nom; de fet, és el que menys importa. Tant de bo haguessin quallat els invents de l’estil Bacàvia, o Mediterrània, o qualsevol idea que ens evités la nomatofòbia anticatalana. Però no ha estat així i, en conseqüència, seguim tenint un problema.
Si els seguidors fidels del comboi de Compromís, la resta de socis del Botànic o la nova massa “indepe” essencialment principatina crescuda a l’ombra del procés han llegit fins ací, un matís abans que no em salten a la jugular. No es tracta tant de reivindicar un ús profund del terme Països Catalans com d’evidenciar que, amb la renúncia del nom, també es renuncia a un marc mental, a una cosmovisió del món. Si el nostre marc mental no són els Països Catalans, què ens queda? Doncs un país nafrat d’esquerdes i fronteres, un territori esquarterat en tres comunitats autònomes espanyoles i alguns bocins de terra escampats per l’Aragó, Múrcia, el sud de França i allò d’allà de la punta de Sardenya. I prou.
Aquesta desconnexió històrica i política, aquest marc mental desactivat en favor del marc mental hispanocèntric és un regal per a Espanya. És el marc que permet fotre’s de la catalanitat de Perpinyà contra tot rigor històric; el que permet diluir Mallorca i la resta d’illes en “las Baleares”; el que desdibuixa el País Valencià com a comunitat o “Levante español”; el que persegueix el català a la Franja; el que ens diu que la nostra història és la de Castella o que som només una perifèria.
Les renúncies, a més, són addictives. I bé que ho sabem al País Valencià. Renunciàrem al marc mental dels Països Catalans en favor d’un suposat marc nacional valencià i, amb el temps, tenim al Botànic parlant de “Comunitat Valenciana”, acceptant-se —i acceptant-nos— com una autonomia espanyola de segona, i preguntant-se per què Madrid no ens fa cas, ens infrafinança i, en definitiva, per què no hi pintem res. La resposta és ben senzilla: si acceptes el seu terreny de joc, no hi ha cap motiu perquè no te n’empasses les regles.
Per cert, un darrer apunt sobre la polèmica per l’exposició de Barcelona que assenyala que les Falles són una festa dels Països Catalans; com a resposta, Isabel Bonig (PP) diu que, a partir d’ara, anomenarà els catalans com a “valencians del nord”. Tant de bo! Perquè no és el nom; és el maleït marc mental.
