Hi ha tota una generació que va créixer amb l’expressió “Somiem en un món sense fronteres” com una mena de lema escolar i benpensant, regat amb l’“Imagine” de John Lennon i altres expressions de la cultura pop de l’endemà dels hippies. Veiem les fronteres com una cosa antipàtica, o com l’expressió d’una realitat antiga que caldria deixar enrere. Sabíem, és cert, que les fronteres havien estat útils als nostres avis: passar una frontera camí de l’exili n’havia salvat molts de la mort i de la persecució. Però això passava perquè les guerres i les circumstàncies polítiques feien que aquelles velles fronteres fossin dures, molt marcades, molt dramàtiques. Ens agradava molt més la vivència del fet fronterer que teníem per primera vegada en l’edat adulta, i referida, això sí, només a les fronteres interiors de la Unió Europea.
De petits, passar la frontera era haver de tenir la carta verda, passar controls, canviar monedes, fer tràmits enutjosos. Però més tard passàvem la frontera amb França, aquella mateixa per on havien hagut de fugir els avis, pràcticament sense adonar-nos del canvi. No havies de fer cues. Sovint no havies ni tan sols d’aturar-te. A la Cerdanya era difícil saber quan eres a l’Estat francès i quan a l’espanyol. Sabíem, és clar, que no totes les fronteres eren així de suaus. Que les fronteres entre la Unió Europea i la resta del món continuaven sent dramàtiques, plenes de paperassa i de controls, i que travessar-les també podia representar la diferència entre la llibertat i la persecució. Però, fins i tot si no totes les fronteres del món eren tan toves com aquelles que travessàvem sovint, —per anar a França, Itàlia o Andorra— el fet que no n’hi hagués algunes que sí que eren així demostrava que potser algun dia ho podrien ser totes. Que aquesta era la direcció de la història.
En aquells temps de descrèdit de les fronteres com a concepte i de desig (i de vivència) de fronteres invisibles i toves, quan van començar a sortir les primeres veus poderoses que posaven en qüestió la unitat sagrada d’Espanya, se’ns va dir que això era un terrible anacronisme, fer marxa enrere, que aquestes veus el que volien era posar més fronteres, i que això anava contra el signe dels temps, que era més aviat com si les eliminéssim o les diluíssim. I per fer-ho més complicat, acusaven profèticament aquestes veus de voler tornar a alçar fronteres dures, amb controls i passaports, amb expulsions i barreres, quan la dinàmica mundial semblava apuntar cap a les fronteres toves.
Recordava tot això ara fa uns dies quan anàvem en un autocar cap a Perpinyà a participar en el míting del president Puigdemont, en el seu retorn limitat i provisional a terra catalana. Resulta que, aquell dia, es feia evident que la frontera que havíem viscut molt de temps com a tova, tornava a ser una frontera dura, aspra, dramàtica. Certament, no tant com en el temps dels nostres avis, però molt més que pocs anys enrere. I que, paradoxalment, aquells que acusaven llavors al catalanisme de voler posar més fronteres eren precisament els que endurien les fronteres ja existents, les dramatitzaven, les tornaven a fer murs insalvables. Aquella frontera que tantes vegades havíem passat sense adonar-nos-en, l’havien tornat a convertir aquell dia en un filtre ple de controls i d’hostilitats, visible, subratllada. Aquella frontera que sabíem que separava artificialment dues parts d’una mateixa realitat es convertia en la línia de separació entre dues realitats profundament diferents en la pràctica. Fins al punt que algunes de les persones que veuríem una estona després sobre l’escenari no la podrien traspassar. Perquè en una banda eren persones lliures i a l’altra esdevindrien perseguides. Perquè a una banda es respectava una immunitat institucional i a l’altra no. Perquè alguns dels que anàvem a Perpinyà al vespre tornaríem a dormir a casa nostra i a uns altres no se’ls deixaria tornar a dormir a casa seva.
La paradoxa era immensa. Aquells que acusaven el catalanisme de voler posar fronteres eren els mateixos que dibuixaven fronteres falses, les cuirassaven i les dramatitzaven. I ho feien arreu, amb murs entorn de Melilla acabats en objectes tallants o convertint la Mediterrània en una frontera insalvable. I també en aquelles poques fronteres que havíem aconseguit diluir i fer gairebé invisibles. A la tornada, des de l’autocar, vam veure a la Jonquera tot de vehicles militars aturats al costat de l’autopista. Què hi feien allà? No en tinc ni idea. Potser res. Potser només estaven allà perquè els veiéssim. Per recordar-nos que hi havia a tocar una frontera dura, dramàtica. Com ho són les fronteres que separen la llibertat de la persecució.
