Oriol Junqueras es va enrocar davant la maniobra d’Artur Mas camí del 9-N. D’aquella argúcia en va sortir clarament reforçat el president. Engallit, va pronunciar la famosa conferència al Fòrum. La posada en escena, aclamat com el messies que no havia reeixit a les eleccions de 2012, va ser una OPA a Junqueras. I l’esquer era la promesa de Mas de culminar la independència en 18 mesos. La proposta consistia, bàsicament, a posar-se sota la batuta de Mas per fer possible la independència en any i mig. Si el republicà s’hi negava, seria el responsable de frustrar-ho. Junqueras es va quedar glaçat. Ell, que era independentista, veia com un neoindependentista l’assenyalava amb una proposta a priori atractiva, però clarament perdedora: ni sumaria les majories existents, ni aconseguiria l’adhesió de nous sectors al projecte.
Mas ha retret aquests dies a Puigdemont, veladament, que prometés que tornaria a les eleccions del 21-D de 2017 i a les europees de 2019. I l’ha instat a no repetir la farsa. Però els 18 mesos de Mas són la mentida més gran que mai s’ha perpetrat en la política catalana. Aquests dies, Mas, en la roda de promoció del seu primer llibre (el darrer li’l va fer Pilar Rahola), ha negat la major. Mas renega ara de l’autoria d’aquells 18 mesos, tan aclamats aquell desembre de 2014. I que tan bon servei li van proveir per llençar una campanya de linxament contra Junqueras.
També en aquella conferència, on va exercir d’il·lusionista, diria “puc ser el primer o l’últim”; un atac de pretesa generositat que era una falòrnia. La llista única era només la seva llista. Quan Carme Forcadell va proclamar “president, posi les urnes”, Mas la va sentenciar. Forcadell va gosar defugir la lluita partidista mentre prioritzava les eleccions. Mas no li ho va perdonar. En el seu lloc va promocionar Jordi Sànchez a la presidència de l’ANC, qui, amb tot a favor, no va guanyar. Però va saber recuperar a porta tancada el que no havia guanyat a les votacions.
Pel camí, Mas va signar una treva amb Junqueras i es va comprometre públicament a convocar eleccions i a respectar les candidatures. Novament, va faltar a la seva paraula. En una nova conferència, ara a Molins de Rei, va tornar a la càrrega amb la seva llista, conscient que en aquella crispació els que s’erosionaven eren els republicans. Ara, amb l’absoluta complicitat de la presidència de l’ANC. La tensió va tornar a l’independentisme i la intensa calma que s’havia viscut es va evaporar. Que això de puc ser el primer o l’últim era pura retòrica ho va poder comprovar Quim Torra, que havia beneit una candidatura civil unitària, sense Mas ni Junqueras. ERC ho acceptava, també la CUP. Tothom excepte Convergència ,que va rebutjar categòricament res que no estigués subordinat a la llista Mas.
L’estiu de 2015, mentre Convergència accentuà la campanya d’assetjament, Mas va perpetrar una emboscada en una reunió a Palau que suposadament havia de servir per acordar un programa de mínims. I ho va dissenyar tot a l’esquena d’un ingenu Junqueras, que va descobrir què és la política. A taula, Mas va fer seure Junqueras amb, entre d’altres, Jordi Sànchez i Pep Andreu (representant de l’AMI), amb els qui prèviament s’havia conxorxat per fer doblegar Junqueras i acceptar la llista de Mas. Per vernissar-la i fer veure que superava una simple coalició entre ERC i Convergència, Raül Romeva (a proposta del mateix Junqueras) va liderar Junts pel Sí. El resultat, 39% dels vots. Qui es va disparar va ser la CUP, que la mateixa nit electoral proclamava que s’havia perdut el plebiscit. El que va seguir a les eleccions va ser una nova espiral de tensió, ara amb la CUP, que volia enviar Mas a la paperera de la història. Doncs bé, ni per un sol moment van considerar la possibilitat de proposar Romeva com a president. I quan algú tímidament ho va insinuar, els capitostos convergents van embogir. Ni per mal de morir ho acceptarien, mai. Mas va amagar amb unes noves eleccions. Només un motiu li ho va impedir: els sondejos apuntaven que Junqueras, que no acceptaria una segona entabanada, el superaria.
Mas és un home endreçat, pencaire, ambiciós i capaç. Ho ha estat tot i tal vegada podria aspirar a tornar-ho a ser. És un home que tothom hauria de voler al seu equip. Però no és honest que es desentengui del que ell mateix va perpetrar. És l’ideòleg d’una política de confrontació intestina (inclòs el populisme antipartits) que va activar amb dues solemnes mentides, de les quals ara se’n vol rentar les mans. Ni estava disposat a ser l’últim, ni els 18 mesos van ser mai res més que una fal·làcia per acorralar Junqueras. Com, la veritat sigui dita, tampoc no era partidari del referèndum de l’1 d’octubre. Mas apostava per unes eleccions plebiscitàries bis, amb la matraca de la llista única, en contraposició a Junqueras, avui condemnat a 13 anys de presó com a principal responsable de l’1-O.
