Aquesta que us contaré és la història d’un col·lectiu, del qual soc part implicada, que en unes condicions molt difícils va tractar de dotar el nostre país, cadascú dins de les seues possibilitats, d’una producció narrativa digna en la llengua pròpia. Sense gairebé mitjans de comunicació, sense més suport institucional que un grapat de premis que són pa per a avui fam per demà —perquè de la promoció com cal ens oblidem— sense comprensió social (i no se t’ha ocorregut mai escriure en castellà?), sense complicitat en general, amb dificultats per trencar el sostre de cristall amb Catalunya i accedir a un mercat més ampli.
En aquesta difícil travessia pel desert, consulteu les hemeroteques, un servidor ha estat crític i autocrític. Calia millorar l’edició, calia una millor literatura juvenil, ambició literària, aspiracions, connexió amb la resta de la literatura catalana i amb el món, cercar models de llengua literaris i versemblants. Calia escriure i editar millor. Llegir molt i molt. Viure molt. Aprendre. Augmentar l’autoexigència.
Calia fer moltes coses. Moltes. I algunes fa temps que es fan bé o molt bé.
I malgrat tot, et trobes una conversa en Twitter, amb gent que suposaves llegida o almenys interessada, farcida dels tòpics, els llocs comuns i els prejudicis de fa vint o trenta anys. Amb una ignorància exuberant de la realitat literària en general i de la narrativa en particular. Em vaig sentir agredit. I uns altres companys i companyes també. Perquè el que ha passat amb la narrativa en català feta al País Valencià és un miracle.
Un miracle que no parteix del no-res. Ja ens hem oblidat, però en l’època del desert absolut hi hagué gent capaç de produir obres tan diverses com Els cucs de seda, Matèria de Bretanya, Assaig d’aproximació a falles folles fetes foc o Crim de Germania. Ja en sabreu perdonar les omissions i l’esquematisme, però traure d’un forat buit Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Amadeu Fabregat (un autor que després es va autosabotejar com a escriptor) o Josep Lozano, entre més, a un erm com el País Valencià, sols fèrtil aleshores en assaig i poesia (uns tals Joan Fuster i Vicent-Andrés Estellés), mereix un respecte. Perquè a més d’obres amb ambició intel·lectual, hi havia producció de gènere, literatura molt i molt llegidora, capaç d’arribar a públics extensos. No sé si el nom d’un tal Ferran Torrent els dirà alguna cosa. I és el més conegut i s'ho ha guanyat i ben guanyat, però no va ser l’únic.
Superada la dèria per la narrativa històrica que tenia el sentit de ser en aquell moment, i comprimint molt el relat, autors i autores com ara Toni Cucarella, Francesc Bodí, Josep Franco, Raquel Ricart, Vicent Usó (de qui hem agafat per al titular el títol d'un dels seus llibres) o Martí Domínguez, agafen el relleu, per no oblidar que és més o menys el període de la irrupció de Manuel Baixauli. Potser amb l'excepció de l'escriptor de Sueca i el seu L'home manuscrit, no massa gent se’n va adonar, potser va ser culpa de les editorials, de la falta de teixit social, de no tenir mitjans de comunicació per fer-ho córrer, però es van parir un grapat d’obres extraordinàries (Les confidències del comte de Buffon, Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, Havanera, Les ratlles de la vida...) que no van tindre tota la vida, tot el recorregut i tot el reconeixement que mereixien.
Ara no tot és bufar i fer ampolles, però aquells temps eren difícils per accedir al mercat català, tret de Torrent, Joan Francesc Mira i Isabel-Clara Simó, que ja estava allà. Com a substitutiu es va conrear sense mesura el mercat escolar, també perquè el suport i la complicitat social eren molt minses. Sembla que no hi havia relleu per als grans narradors. Es fan coses molt bones però el gruix no és especialment encoratjador. Llavors, en algun moment, s’encadenaren les bones notícies. Gairebé sense parar. Amb els actors esmentats i molts de nous. El segle XXI està sent generós. Però ara que hi ha una eclosió innegable, hi ha que creu que tot estava com en el segle passat.
Presentar la narrativa valenciana de l’any 2020 com una activitat indigent, sense assistència a presentacions, que sols ven llibres en els instituts, sense qualitat (això darrer és especialment important), sense varietat, sense adequació lingüística, sense cap interès i incapaç de fer lectors, sols pot ser fruit del desconeixement. O de la mala bava.
Presentar la narrativa valenciana de l’any 2020 com una activitat indigent, sense assistència a presentacions, que sols ven llibres en els instituts, sense qualitat, sols pot ser fruit del desconeixement
No donaré més noms per no fer-ho llarg, per no deixar-me’n cap i per no incórrer en injustícies, però hi ha producció d’alta exigència al costat de propostes capaces d’arribar al públic, literatura de gènere, autors i autores que reben premis a originals i, molt important, a obra publicada a Catalunya, amb un nombre de lectors considerable que si no són més és per les especials condicions del sector arreu del món que penalitzen escenes petites com la nostra. Que ningú no s’enganye: el percentatge de lectura en la nostra llengua al País Valencià no és de cap de les maneres del 3%, dada que mai més hauria de ser emprada perquè, com vaig explicar ací, no respon a la realitat. Perquè, per molt limitades que siguen les vendes, al País Valencià i a tot arreu, els comptes no eixirien de cap de les maneres.
I, en tot cas, al marge de les qüestions numèriques, sempre tan enganyoses, d’aquella visió materialista que sosté que si no s’arriba a l’èxit rotund és perquè el que es fa no és bo, hi ha talent valencià. Molt més del que es creu. Es fa una narrativa de gran factura literària al costat d’obres més que dignes, que fan immersió en gèneres i llenguatges diferents. Una producció absurdament bona en funció de les eines a l’abast i de la receptivitat social. També hi ha mals llibres i edicions que no haurien de veure mai la llum. Tal vegada necessitem un salt en la nostra classe mitjana literària. Falta professionalitació. I etcètera. Problemes que, cal aclarir, no són exclusius del nostre entorn.
Cal fer moltes coses encara, hi ha marge de millora i, si no, ens l'inventem. Però que ningú busque coartades falses per llegir en castellà o per hipotecar el temps de lectura veient sèries en bucle en una plataforma.
