Lluís Llach (Junts): “Les eleccions fan que millorin els resultats de Podemos”. Agustí Alcoberro (ANC): “Pujarà el vot dels comuns”. Miquel Buch (ACM): “I si guanya punts l’escenari del referèndum pactat dels comuns?”. Són frases pronunciades la nit del 25 d’octubre de 2017 al Palau de la Generalitat per oposar-se a la proposta del president Puigdemont de convocar eleccions i renunciar a la declaració unilateral d’independència, segons Ernesto Ekaizer a Cataluña año cero (Espasa, 2019). No són els únics arguments que es van utilitzar en aquella tensa reunió, però no deixen de ser il·lustratius de l’opinió de destacats col·lectius de l’independentisme oficial. Més de dos anys després, la presidenta de l’ANC demanava el vot contrari al pacte PSOE-Unidas Podemos per formar govern a Espanya, i afirmava que “En Comú Podem ha comprat el relat del bloc del 155”.
Els comuns no són una força independentista, han discrepat radicalment dels successius fulls de ruta de Junts, ERC, CUP, ANC i Òmnium, i van advertir que la via unilateral no portava enlloc; però defensen, des del sobiranisme, el dret de Catalunya a decidir el seu futur i la necessitat d’un referèndum pactat amb l’Estat seguint la via escocesa. L’octubre de 2017, els comuns es van oposar a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i han treballat i treballen per la llibertat dels presos polítics. És l’única opció política on conviuen persones que voldrien per Catalunya un estat federat, confederat o independent; de fet, la darrera enquesta publicada per La Vanguardia recull que un 30 per cent dels votants dels comuns optarien per la independència en un referèndum. I doncs, per què tanta animadversió cap a un espai polític que ningú amb un mínim d’objectivitat pot assimilar als partits unionistes?
L’independentisme oficial, i en especial l’antiga Convergència no han paït mai la victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals de 2015 a Barcelona. Però també el PSC va viure amb preocupació l’aparició d’una força política capaç de guanyar dues eleccions generals a Catalunya i de mantenir bons resultats en les convocatòries posteriors. L’existència dels comuns trenca els esquemes dels que, des d’una banda i de l’altra, volen centrar la política catalana exclusivament en l’eix nacional, sense comptar amb l’eix dreta-esquerra. Joan Tardà ha reivindicat el paper d’ERC com a trencaglaç de l’encistada situació política; però la sobrevinguda i positiva conversió dels republicans al realisme no hauria pogut avançar sense el camí obert prèviament per Iglesias i Asens.
Els socialistes, obligats pels resultats electorals a pactar amb Unidas Podemos, tampoc han acabat mai d’acceptar el protagonisme d’aquest nou actor polític. Van voler tranquil·litzar determinats poders afirmant que no es permetria que els aliats del PSOE dirigissin ministeris considerats d’estat: després de molts estira-i-arronses s’acceptà que entressin al Govern, però no tenien suposadament prou sentit d’estat com per assumir ministeris com Justícia, Defensa o Interior. La distinció entre ministeris d’estat i d’altres que no ho són hauria de ser, per cert, un factor de preocupació sobre la salut de la democràcia espanyola. Però, quan arriba el moment de formar govern, els comuns, acusats de no tenir sentit institucional, proposen com a ministre d’Universitats un independent de prestigi mundial en aquest camp, mentre els socialistes catalans postulen com a ministre de Sanitat al secretari d’organització del partit. I són els comuns els que aconsegueixen desbloquejar i condicionar els pressupostos de la Generalitat de l’any 2020, mentre el PSC s’ho mira. I a Barcelona és Ada Colau, segons alguns, condemnada a dependre per sempre més de Manuel Valls, qui aprova els pressupostos per àmplia majoria i sense Valls.
A Catalunya s’ha obert una finestra a l’esperança amb la creació d’una taula de diàleg que gaudeix d’un suport tan elevat de la ciutadania, que, fins i tot, els qui hi estan en contra no tenen més remei que participar-hi, a l’hora que hi posen tots els obstacles possibles. L’aprovació dels pressupostos pot donar resposta a les necessitats de sectors socials castigats per les retallades. Els comuns han tingut un paper destacat en els dos esdeveniments; i han sabut situar a la taula el ministre Castells. Estan proposant una fórmula realista i factible per aconseguir la llibertat dels presos polítics. I són els que millor han entès el perill que representen PP, Vox i Ciutadans. Tenen importants reptes ideològics i organitzatius per resoldre, però agradi o no agradi, són un element imprescindible per defensar l’autogovern i assegurar que Catalunya es manté com un sol poble.
