Fa pocs dies, el tinent d’alcalde de Cultura, Educació i Ciència de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, presentava públicament els resultats de l’Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona. Com bé explicava el mateix Subirats, l’objectiu de l’enquesta era de conèixer les necessitats, el grau i el tipus de participació i les inquietuds culturals de la població de Barcelona.
En un primer moment haig de reconèixer que les paraules del senyor Subirats em van semblar prou interessants. Durant la roda de premsa, el també catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona va remarcar que, així com passa amb les desigualtats econòmiques i geogràfiques, que provoquen diferències de fins a 10 anys d’esperança de vida en funció del barri on vius –entre d’altres raons, pels diferents nivells de pol·lució ambiental que hi ha entre els barris benestants i els més desafavorits–, en el cas de la cultura els codis postals també reflecteixen desigualtats manifestes en les necessitats i hàbits culturals.
Potser per aquest motiu vaig prendre’m la molèstia de descarregar-me el resum de l’enquesta en qüestió, elaborat pel mateix Ajuntament de Barcelona. I és aquí, ai las, on van arribar les sorpreses.
La fitxa tècnica especifica que l’enquesta es va realitzar a més de 1.600 persones, teòricament a través d’un mostreig aleatori estratificat, amb estrats formats per l’encreuament del tipus de barri, amb el sexe i amb l’edat. Concretament, es detalla que es van classificar tres “zones” segons la Renda Familiar Disponible: baixa, mitjana i alta, de manera que es van seleccionar set barris de cada una de les tres zones. La primera de les sorpreses va ser que entre els set barris de Renda Familiar Disponible baixa seleccionats no hi figurés absolutament cap barri de la Zona Nord de Nou Barris. Ni Vallbona, ni Torre Baró ni, és clar, Ciutat Meridiana. Resulta especialment sorprenent tenint en compte que Ciutat Meridiana és considerat el barri més pobre de la capital catalana.
La segona sorpresa de l’enquesta és que el resum ofereix dades creuades de tot tipus, de manera que podem tenir una radiografia dels hàbits, consums, interessos i necessitats culturals en funció de les rendes familiars, el gènere, les edats, la procedència, el nivell d’estudis, o els hàbits materns (sic) adquirits. Curiosament, però, el vector llengua d’ús habitual o llengua d’identificació no hi apareix. És més, en cap de les preguntes demanades a l’enquesta es demana en quina llengua o llengües es viuen els consums culturals esmentats. Es demana pels hàbits de lectura, per la regularitat d’assistència a concerts o obres de teatre, etc., i, en canvi, en cap moment es demana si els llibres que es llegeixen, la música que s’escolta o el teatre que es va a veure és en català o en qualsevol de les 299 llengües restants de la ciutat, i en quins percentatges.
I la tercera sorpresa, potser la més increïble, és que a l’hora d’analitzar els hàbits i necessitats culturals en funció de la procedència dels ciutadans, es fa una classificació de tres grups: espanyols, persones de la resta de la Unió Europea, i persones de la resta del món, de manera que es fa impossible de conèixer si existeixen diferències en els hàbits, consums i necessitats culturals entre els ciutadans barcelonins d’origen català dels ciutadans d’origen espanyol. I en dic origen amb tota la intencionalitat del món, atès que és el mateix resum oficial de l’enquesta qui fa servir aquest concepte.
En realitat, estimats lectors, res del que he escrit suara em resulta sorprenent. La sorpresa, més aviat, és que hagi passat i ningú no se n’hagi estranyat, almenys públicament. Tinc claríssim que el senyor Subirats i la seva cort de gestors culturals à la française no tenien cap mena d’interès ni d’analitzar el vector llengua ni d’analitzar els orígens discernint entre nascuts a Catalunya o nascuts fora de Catalunya, probablement perquè els resultats haurien demostrat la urgència de canviar bona part de les polítiques culturals endegades fins avui a l’Ajuntament. En efecte, probablement els resultats haurien fet evident que la veritable fractura cultural que hi ha a Barcelona –i a bona part del país– no és pas ni per raons d’origen geogràfic, ni per raons de renda, ni per raons de gènere, ni, fins i tot, per raons d’edat, sinó per raó de llengua, quelcom que sembla que a alguns modernos de l’Ajuntament, especialment de l’ICUB, els toca molt el voraviu.
Però la qüestió d’haver obviat els barris de la Zona Nord ja em sembla, directament, de traca i mocador, fet, exclusivament, amb la intenció d’esbiaixar els resultats a fi de comptes de mostrar la realitat que a ells els interessa. És clar, ben pensat, quina enquesta d’usos, hàbits i necessitats culturals han d’anar a fer a un barri com Ciutat Meridiana, un barri on l’Ajuntament de Barcelona –governi qui governi–, durant les festes de la Mercè –teòricament les festes de tots les barcelonins–, és incapaç de programar-hi ni una trista actuació musical o teatral d’interès per a tota la ciutat? No sé si hem enquestat el problema cultural. El que és segur és que el tenim ben enquistat.
