La casa és una cova, la ciutat és una cova més gran. Barcelona i València són cap i casal dels respectius territoris, les cases de tots els valencians i catalans, els coves. Potser no és una casualitat aquesta insistència del modernisme que té a Barcelona i a València per les formes cavernoses i per subratllar el moviment del trànsit dels humans dins d’un forat. Per al filòsof Hans Blumenberg, en el seu llibre Sortides de la caverna, és molt més que tot això. Perquè dins de l’imaginari col·lectiu, tan secret i amagat, com rendible i en actiu, se’ns evoca el famós mite de la caverna de Plató. Tornem sempre al mite de la caverna de Plató com tornem sempre a casa després de voltar-la fora. Mirem-lo tal com és, aquest mite: un exercici de coneixement. En la caverna, l’home primitiu hi troba l’aixopluc, les ombres que es projecten sobre els murs de la cova.
En aquest moment neix la ficció, l’art. Perquè de la forma de les ombres es passarà a les primeres pintures rupestres. La faula de Plató proclama que l’ésser humà ha d’emancipar-se del regne de les ombres i de la ficció si és que vol assolir un coneixement positiu de la realitat. Cal que toqui de peus a terra. Cal que s’alliberi del laberint en el qual s’ha convertit la caverna i que surti a l’exterior. A mirar amb els ulls que té el món a plena llum del dia i que miri de comprendre exactament tal com és, com està fet i què és el que significa tot plegat. Efectivament. Veure la llum del món és una perífrasi del naixement, de deixar l’obscuritat precedent. A la cova l’home primitiu s’il·lumina perquè el vent pot ser menys fort. Reconquerir el domini sobre l’espai i sobre l’homogeneïtat del medi. Però no és menys cert que l’ésser humà surt de la cova per... tornar-hi més tard. En això no hi vaig pensar ni jo ni molts filòsofs abans de Blumenberg. L’home que ha sortit de la caverna de Plató, després on anirà? Tornarà a entrar a dins, es refugiarà una altra vegada dins del clot. Perquè l’exposició permanent i total a l’aire lliure és insuportable. Per això neix l’arquitectura, perquè l’home només pot viure a recer, sota d’un sostre, emparat. Per això neix, igualment l’art, que és un exercici que es fa a l’aixopluc, dins de la caverna. La gran ciutat és la gran caverna.
Diu Blumenberg que “l’home no va sortir de les tenebres de la terra, de les cavernes a la llum, com creien els grecs. Més aviat van ser les cavernes el refugi que va buscar i habitar després que un altre aixopluc que es va anar retirant, minvant o que, potser, va abandonar ell de manera vacil·lant: la selva primigènia.” L’ésser humà es protegeix dins la caverna, es protegeix per mitjà de la ficció, de l’art. És el poder protector que psicològicament té la bellesa, que et besa com si fos ta mare. Per això, només a través de l’art, de la pintura, de la literatura, de l’arquitectura, es pot parlar de la identitat de la ciutat. Una oportunitat d’elevar-se per sobre de la crua supervivència. L’ésser humà surt de la caverna i després torna a entrar-hi, per tot seguit tornar a sortir i, així, infinitament. És quan entres i surts quan et sents viu, quan decideixes quanta dosi de realitat estàs disposat a acceptar. Aquest és el valor del trànsit, del moviment que entra i surt de les cases, a través tot sovint de les escales, de les portes. No es pot imaginar València sense les portes de les torres Serrans i de Quart, afortunadament conservades fins avui. No hi ha trànsit sense porta. El poder de la caverna és la llibertat de la imaginació. Imaginar i despreocupar-te durant una estona perquè et sents protegit.
La bellesa et protegeix com un sostre. La ciutat modernista juga a mimetitzar-se amb les formes de la natura, de la selva. Els barcelonins, enduts per la ironia, anomenen l’arquitectura de l’època de Gaudí com la dels bròquils, de les cases amb bròquils a les façanes, als teulats. Són les formes corbes, retorçades, convulses del naturalisme boscós. Després vindrà de nou el món platònic de les idees, el de les formes radicalment hostils del cubisme, que s’integren dins de la ciutat nova i prefiguren l’arquitectura funcional, la de formes geomètriques, tant a la manera dels seguidors de Le Corbusier com de Ludwig Mies van der Rohe i el seu pavelló alemany per a l’exposició de Barcelona de 1929, feliçment reconstruït en 1980. Té una petita escala que dona accés al pòdium. Com si es tractés d’un petit temple enmig de la natura.
