Dijous passat, un president del Govern espanyol va tornar a xafar el Palau de la Generalitat. Aquesta escena no es produïa des que José Luis Rodríguez Zapatero va ser rebut amb honors primer per Pasqual Maragall i, poc després, per José Montilla. La reunió de la setmana passada, però, es va celebrar en un context excepcional en què, per primera vegada, i amb un protocol digne per l’ocasió, dos presidents ben allunyats políticament —Quim Torra i Pedro Sánchez— van mostrar símptomes de cordialitat i de voluntat d’entesa. Amb totes les limitacions evidents, els dos representants van mostrar menys incomoditat que en altres ocasions i tot i que l’escepticisme està més que justificat, avui potser no ho està tant com ho estava fa un o dos anys.
Això no vol dir, però, que l’optimisme haja de ser indiscutible. El president Quim Torra lamentava, en roda de premsa posterior, que “des del Govern espanyol mai no hem tingut una proposta per resoldre el conflicte polític. I ara, tampoc”. La cordialitat va dominar la trobada, però encara queden moltes més reunions. La taula de diàleg, que començarà aquest mateix mes de febrer, haurà de servir per contribuir a una eixida que encara sembla estar lluny d’arribar, malgrat que han passat quasi dos anys des que Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa gràcies als vots de l’independentisme català —sense els quals tampoc hauria pogut ser investit aquest mes de gener. Sánchez només podrà sobreviure al capdavant del Govern espanyol si s’entén amb l’independentisme. I això passa per assumir que el conflicte no es resoldrà per la via del finançament: l’indepentisme té dues reivindicacions clares, que són l’autoeterminació i la fi de la repressió. Cap de les dues no s’han satisfet.
Alhora, no s’entén que en la ronda de trobades programada per Pedro Sánchez a Barcelona el president espanyol excloguera la Cambra de Comerç. Paradoxalment, abans que aquesta entitat fora governada per un independentista com Joan Canadell, impulsat al si d’aquest organisme per l’Assemblea Nacional Catalana, la Cambra era un element fonamental d’interlocució entre Catalunya i Espanya. Deixar de reconèixer aquest paper d’intermediació és, per part de Pedro Sánchez, ignorar una realitat que se li girarà en contra.
Les dificultats que es trobaran les dues parts en el camí a una solució, segur, existiran. Per això, i tal com va proclamar Pedro Sánchez —cal comprovar si ho feia amb sinceritat o amb l’única intenció de desencallar la seua investidura i els Pressupostos que caldrà aprovar pròximament—, és el moment de fer política sense matisos i de desjudicialitzar el conflicte. El mateix Miquel Iceta ha proposat reformular els delictes de rebel·lió i sedició perquè, deia el líder del PSC, “no s’ajusten al que va passar” durant la tardor de 2017. Aquest anunci, com tants altres, han de deixar de ser simples intencions. El context favorable per fer-ho és evident: la coalició del Govern espanyol està formada per Unides Podem, que des del primer moment ha denunciat la deriva judicial a Espanya —i Sánchez ha escenificat la seua sintonia amb Ada Colau; i està sostinguda per un partit independentista, Esquerra Republicana. Amb un Govern format i superat l’episodi preelectoral —en què Sánchez va mostrar, dit siga de pas, la seua pitjor cara—, ja no hi ha excuses per desllorigar una situació que s’allarga i que l’estan patint, fonamentalment, els presos polítics i els exiliats. Si des d’Espanya es torna a evidenciar la incapacitat per aprofitar el diàleg, aquest cop la decepció serà molt més dramàtica.
