De vegades, faig números. Sempre que es parla del salari mínim interprofessional, em poso a comptar. Com m’ho faria, jo, si cobrés tan poc? També ho he fet en aquesta ocasió, és clar. Augmenta a 950 euros mensuals (bruts!) el salari mínim interprofessional. 50 euros més al mes. Fantàstic quan vius comptant cada cèntim que et gastes. És poc, però és millor que quedar-nos com estàvem, és cert.
He fet càlculs del dret i del revés. Ni amb aquests 50 euros de més; no sé com m’ho faria per viure. I això que comparteixo pis (única opció que tinc de viure a Barcelona, ja que estic separada i tinc un fill). Com s’ho fan els qui cobraven 900 euros (bruts) mensuals i ara en cobraran 950? Com sostenir-se (a una mateixa i a qui en depengui) amb un sou tan baix? No escapar-se el cap de setmana, ni sortir a sopar, ni anar al teatre, ni marxar per vacances. Però la clau és, sobretot, el matrimoni. Ho sap qui paga i qui cobra.
Així que, si tens un salari de misèria, no pensis a separar-te. Ni abans ni ara. Perquè 50 euros més al mes no permeten que una persona sola pugui accedir a un habitatge digne. Hi hauria de deixar la major part del salari si ha de pagar un lloguer dels que et demanen en qualsevol barri metropolità. Tampoc hi pot accedir qui cobra un salari més digne, però ajustat. O qui fa equilibris amb dos o tres treballs per ajuntar uns quants euros (la temporalitat, una altra plaga de la modernitat).
Tot això, és clar (no és cap sorpresa) perjudica especialment les dones. Perquè el salari mitjà (brut) anual del 2017 a l’Estat espanyol va ser de més de 26.000 euros per als homes, mentre que per a les dones no arribava a 21.000 euros. I pel que fa als salaris més freqüents el mateix any, era d’uns 17.500 euros per als homes, i per a les dones uns 13.500 (només 14 euros mensuals més que el nou SMI). Les dades les he manllevat de l’economista Laia Jubany. Més dades, aquestes de l’Idescat: la taxa de població activa també és diferent segons el gènere. A Catalunya, el 2018, el 66,6% dels homes eren població activa, mentre que les dones ho eren un 10% menys: el 56,3%.
La supervivència econòmica explica, doncs, la continuïtat de moltíssimes parelles. Quantes dones (i també homes, és clar) renuncien a separar-se perquè no disposen d’independència econòmica?
La notícia de l’augment del SMI m’ha trobat llegint un llibre amb un títol provocador i un contingut interessantíssim: Por qué las mujeres disfrutan más del sexo bajo el socialismo, de l’estatunidenca Kristen Ghodsee, que acaba de publicar Capitán Swing. El subtítol és clarificador: Y otros argumentos a favor de la independencia económica. Sense escatimar crítiques a diversos aspectes del que va ser el socialisme d’estat, l’autora es dedica a repassar dades de les condicions laborals i de la vida sexual de les dones als països de l’Europa de l’est abans de la caiguda del mur. I ens descobreix com “en general el socialisme d’estat va reduir la dependència econòmica de les dones respecte als homes en fer-los tots dos beneficiaris dels serveis de l’estat socialista”. I continua: “Aquestes polítiques van ajudar a desvincular l’amor i la intimitat de consideracions econòmiques. Quan les dones gaudeixen de les seves fonts d’ingressos i l’estat garanteix la seguretat social a la vellesa, la malaltia i la discapacitat, les dones no tenen motius econòmics per romandre lligades a relacions abusives, alienants o insanes”.
Ghodsee també fa referència a alguns estudis que es van fer a finals dels anys vuitanta sobre l’amor i la sexualitat. Un d’aquests treballs va revelar, per exemple, que “les alemanyes de l’est gaudien més del sexe i declaraven un índex més elevat d’orgasmes per relació que les seves homòlogues de l’oest”.
Treballar per viure, no viure per treballar. Això és al que aspirem, oi? Que treballar no serveixi únicament per sobreviure, sinó que ens permeti gaudir de la vida, i també del sexe.
Mai he pensat que com pitjor, millor. Prefereixo 950 euros al mes a 900, és clar. Però això no em permet ser eufòrica amb el nou Govern espanyol de PSOE i Podem. M’agradaria equivocar-me, però, malauradament, és un govern que acatarà els estrets marges que li permet la UE i que no està disposat a incomodar els grans capitals. Això també val per als pressupostos de la Generalitat, encara més limitats. Tot plegat impossibilita fer reformes estructurals que suposin millores substancials i objectives en la vida de les treballadores i els treballadors. Perquè 50 euros més al mes alleugen, però no et permeten guanyar independència econòmica. I sense independència econòmica, com ens ho fem per construir unes relacions sexuals i afectives més lliures?
