El 31 de gener de 2020 a mitjanit, el Regne Unit deixava de ser membre de la Unió Europea. Marca una fita, d’entrada sense retorn, d’un periple gestat durant anys i que va tenir un pas definitiu amb el referèndum del 26 de juny de 2016, guanyat pels partidaris d’abandonar la UE amb un 51,9% dels vots. Des d’aleshores, han estat més de tres anys de debats encesos, de campanyes a favor i en contra del resultat del referèndum, de negociacions intenses i sovint infructuoses entre el Govern britànic i les institucions europees, i de desavinences entre els mateixos partits i diputats de les cambres dels comuns i dels lords. Finalment, s’ha acabat assumint la decisió presa el 2016 i ratificada les darreres eleccions al Regne Unit, amb la victòria del conservador Boris Johnson favorable al Brexit. Ningú discuteix més els resultats de les urnes.
Així, el 31 de gener d’enguany marca l’abans i el després fruit de l’acord que finalment Johnson va ser capaç d’assolir amb l’equip negociador de la Unió Europea, liderat pel francès Michel Barnier. A partir d’aquesta data, comença un període d’onze mesos de transició per tal de negociar com es concretarà la futura relació entre el Regne Unit i la UE, que implicarà un bon munt de canvis normatius i negociacions específiques per sortir de l’espai comú europeu. Però això no treu que comencin a haver-hi efectes des del primer moment, com ara la composició del Parlament Europeu, del Comitè de les Regions i del Comitè Econòmic i Social. Aquestes setmanes, els eurodiputats anglesos, gal·lesos, escocesos i nord-irlandesos s’han acomiadat i en les properes setmanes caldrà donar la benvinguda a nous membres, especialment a l’estimada Clara Ponsatí. Amb ella hi haurà cinc escons de catalans independentistes, malgrat que un encara roman buit mentre no es resolgui la situació d’Oriol Junqueras.
Hi ha altres efectes immediats no menys importants, com les negociacions pel proper marc financer pluriennal 2020-2027 de la UE, perquè caldrà veure si els estats membres augmenten la seva contribució per compensar la pèrdua del Regne Unit o bé aproven retallar el pressupost de la UE. I no és una decisió menor quan la societat europea afronta les transicions ecològica, digital i demogràfica, enmig d’un auge de moviments populistes antieuropeus i d’extrema dreta.
El Brexit també obre nous fronts que amenacen la integritat del mateix Regne Unit, amb la demanda d’Escòcia de fer un nou referèndum d’independència i també, sobretot, amb la necessitat d’Irlanda del Nord de mantenir una frontera “tova” i oberta amb Irlanda, que xoca frontalment amb la decisió d’abandonar el mercat comú. El Brexit ha propiciat que, a Irlanda del Nord, s’hagi format govern liderat pel Partit Unionista Democràtic i pel Sinn Féin, després de gairebé tres anys sense acord, i que comencin a haver-hi especulacions sobre un referèndum de reunificació d’Irlanda.
Davant aquest escenari, tant el govern com la societat catalans s’estan preparant des de fa temps per defensar la posició i els interessos a Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, i per mantenir bones relacions comercials i de negocis, relacionals i de cooperació, i en altres àmbits. En aquest sentit, cal destacar la bona feina que està fent tant la Delegació del Govern de Catalunya al Regne Unit i Irlanda, com el grup de treball interdepartamental del govern sobre el Brexit liderat pel Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència.
Amb tot, bona part de la societat catalana seguirem amatents com evoluciona tot a Escòcia i a Irlanda del Nord, perquè acabem compartint un anhel comú: poder decidir lliurement sobre el futur i poder ser considerats ciutadans europeus, amb tots els drets i totes les garanties.
