Les eleccions al Parlament de Catalunya del 16 de novembre de 2003 van culminar amb la signatura d’un acord de govern al Palau Reial de Barcelona. El Saló del Tinell, sala de cerimònies feta construir per Pere el Cerimoniós, emparava la primera constitució d’un govern d’esquerres a la Generalitat del període actual. És per això que d’aquella firma se’n va dir el Pacte del Tinell, encara que el govern resultant va ser conegut popularment com “el Tripartit”. L’aliança entre els socialistes catalans, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya provocava, per primer cop, una alternança amb la Convergència i Unió que governava des de 1980.
Ni el PSC era aleshores el que és avui, com tampoc el discurs de l’espai convergent era ben bé el mateix que ara. Els uns encara mantenien bona part de la seva ànima catalanista, mentre que els altres no s’estaven d’apropar-se al PP quan calia i tenien a les seves files molts càrrecs i militants que estaven ben lluny de defensar postulats independentistes, si no és que n’eren obertament contraris. En canvi, la reacció de despit d’aquells que havien estat rellevats en les seves funcions s’anticipava més de deu anys als canvis: semblava que Maragall fos un furibund espanyolista i que s’havia defenestrat l’independentismeirredempt de les institucions catalanes. Així, el Tripartit, a banda de ser un acord entre perdedors, era també l’expulsió dels guardians de la catalanitat de les institucions que es mereixien, un acte de botiflerisme sense precedents que convertia el nou govern en gairebé il·legítim.
Va ser de tal magnitud la campanya de descrèdit, de vegades amb raó i d’altres sense, que, anys després, recórrer al Tripartit continua tenint utilitat com a espantall. Per exemple, el juny del 2016 Francesc Homs, aleshores candidat al Congrés dels Diputats, es preguntava: “¿Qui assegura que no hi hagi un altre tripartit amb un altre tipus de programa? Un tripartit amb ERC, amb la CUP, amb Catalunya Sí Que Es Pot, amb el PSC...”. Em ve al cap ara que fa un parell de setmanes, tot tractant l’acord pel qual ERC deixava passar la investidura de Pedro Sánchez amb la seva abstenció, es podia sentir i llegir diversos opinants afins als postulats neoconvergents especulant amb una perniciosa contrapartida a la plaça de Sant Jaume i al Parc de la Ciutadella: el Tripartit.
Mentre el temut Tripartit no arriba, encara governen conjuntament Junts per Catalunya i ERC. Quim Torra és, de fet, el quart candidat a la presidència que ha comptat amb els vots republicans per a la seva investidura, juntament amb Artur Mas, Carles Puigdemont i Jordi Turull. Abans, fins i tot, Heribert Barrera havia permès que Pujol arribés a la presidència però això ja és gairebé la prehistòria. Així doncs, com és que el Tripartit es veu com una amenaça, encara?
Podríem pensar que és el traumàtic record de ser el pacte més recent amb un partit d’obediència espanyola per a la governabilitat de Catalunya el que fa posar els pèls de punta. L’erraríem de ple: l’any 2011 Artur Mas i Alícia Sánchez-Camacho feien un pacte d’estabilitat entre CiU i PP pel qual els 18 diputats populars van sumar reiteradament els seus vots als 68 convergents. Potser la sospita es fonamenta, per tant, en els diversos acords que s’estan produint, a dia d’avui, a nivell institucional, més enllà del govern de la Generalitat. Contràriament als pronòstics de l’imminent repartiment de carteres i pagues entre socialistes i republicans, a la Diputació de Barcelona el PSC i Junts per Catalunya s’abraçaven sense impediments després de les eleccions municipals i encara així continuen.
Però el que hem vist aquesta darrera setmana ja supera totes les expectatives en matèria de tripartits: Junts per Catalunya, Ciutadans i el PP pactaven conjuntament els pressupostos del Parlament de Catalunya, amb un increment de sou pels diputats i dotant de més càrrecs eventuals a la formació taronja. Mentre estàvem distrets esperant un tripartit, ens n’ha sortit un altre.
