Diuen que el Botànic ha inspirat el pacte PSOE-UP i, en conseqüència, el primer govern en coalició de l’Estat espanyol del Règim del 78. Fins i tot el mateix Pedro Sánchez i el líder del PSC, Miquel Iceta, assenyalen el tripartit valencià com a model i, des de Compromís, no perden l’ocasió de dir que ha arribat l’hora de “valencianitzar” la política espanyola.
Se’n parla molt, de fet, del trasllat del model valencià a Madrid, tot i que se’n parla poc d’un altre model valencià que ja fa temps que ha creuat les Gorges del Cabriol i s’ha instal·lat a Espanya: el model de la dreta valenciana, paranoica, cavernícola i sense complexos, una avançada al seu temps que la dreta espanyola, cada vegada més còmoda en el discurs ultra, està calcant.
La dreta espanyola, de fet, porta imprès el substrat franquista de sèrie, però ha hagut de dissimular unes quantes dècades per a facilitar l’embolcall de democràcia moderna que demanaven els nous temps. El desembarcament de Ciutadans a la política espanyola ja va implantar alguns tics que els catalans patien feia temps —la progressia espanyola sembla descobrir ara, astorada, el joc brut d’Arrimadas i companyia—, però ha estat amb la possibilitat d’un govern progressista de coalició, amb les abstencions d’ERC i de Bildu (catalans i bascos, al capdavall), quan la dreta espanyola s’ha capgirat definitivament cap a la versió més dura.
Als valencians no ens sorprèn perquè fa anys que sabem de què va la cosa. La judicialització de la política, allò de guanyar als jutjats el que les urnes t’han negat, ha estat pràctica habitual de la dreta valenciana des que el Botànic va tocar poder. S’ha vist, sobretot, en matèria educativa, i fins i tot el mateix conseller Vicent Marzà ho recordava fa uns dies tot parlant del plurilingüisme i de com la victòria electoral no ha sigut suficient, com hauria de passar en una democràcia, per implantar les polítiques del Botànic.
L’actuació contra tota lògica democràtica i jurídica de la JEC i els tribunals espanyols en els casos de Quim Torra i Oriol Junqueras no són més que el preludi de la legislatura que ens espera: entrebancs legals a l’acció del nou govern per part d’uns jutges disfressats de polítics. Cosa incompatible amb una democràcia, és clar, però Spain is different.
Les decisions dels tribunals europeus o la negativa de Bèlgica a lliurar Carles Puigdemont a les urpes judicials espanyoles ha motivat, fins i tot, la campanya de l’Spexit, una mena de retorn nostàlgic a l’autarquia que veu la Unió Europea com un enemic de la pobra i incompresa Espanya. La dreta espanyola, de fet, com a bona expressió de l’autoritarisme, troba enemics per totes bandes, la qual cosa tampoc sona a nova entre Vinaròs i Oriola.
La UE s’immisceix en els afers interns d’Espanya que, a més, ha de lluitar contra l’enemic interior: bascos, catalans... i valencians, amb els indepes de Compromís (perdoneu, si se m’escapa una rialla); i mallorquins, que imposen el català; i gallecs (entendridora, si més no, la imatge de Feijóo demanant que no hi haja boicot a Galícia, que ells són espanyols dels bons); i lleonesos, que volen separar-se de Castella; i els de Terol, que ara són també anti-Espanya; i els navarresos, en mans de Bildu; i els comunistes; i els socialistes; i els immigrants; i les feministes... Algú recorda quan el PP valencià, a banda del discurs anticatalà habitual, també veia enemics per totes bandes? Els aragonesos i els manxecs ens negaven l’aigua; l’Euroregió Pirineus Mediterrània eren uns Països Catalans encoberts; Zapatero ens odiava, així, en general; els anglesos potenciaven Croàcia com a destí turístic mediterrani; l’esquerra valenciana volia acabar amb l’urbanisme i els grans esdeveniments que ens farien rics a tots, etcètera.
I, tot plegat, en connivència amb la ultradreta violenta: atacs a llibreries, a col·lectius, a persones... I sense cap empatia, sense cap ressò als mitjans de comunicació del règim, sense cap detenció i, fins i tot, amb un cert biaix que, és clar, ja se sap, quan hom és antivalencià, doncs, mira tu, com que s’ho ha guanyat, no?
Ara és la dreta espanyola qui es fusiona amb l’extrema dreta i veu enemics d’Espanya per totes bandes. Ara és a Madrid on estar fora de la dupla PP-Vox (Ciutadans és un zombi que camina per instint mentre es podreix) és ser antiespanyol. Ara són els mitjans de comunicació espanyols els qui estenen la seua realitat alternativa, on la veritat és una utopia, per tot l’estat.
Ara el monstre s’ha fet gran, té uns queixals enormes i molta, molta gana. Els catalans i els bascos ja no són aliment suficient. Des del País Valencià estant, em pregunte: qui ho hauria pogut endevinar fa uns anys, eh?
