La resposta del TJUE sobre els drets dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Junqueras, un cop més, ha tornat a generar un debat sobre Europa i els seus suposats valors fundacionals. Que arran d’aquest afer hagi emergit –és el verb correcte, perquè, de fet, és quelcom que ja existia, per bé que soterrat– un sentiment antieuropeu en el si del moviment unionista espanyolista, ni em sorprèn ni m’agrada. No em sorprèn perquè el nacionalisme espanyol és de naturalesa visceral i intuïtiva, fet que provoca que cada cop que se sent atacat actuï com un animal ferit, mossegant a tort i a dret, amb el risc d’autolesionar-se. I no m’agrada perquè, a diferència de molts independentistes que en aquests moments celebren les suposades bondats de les institucions europees i creuen que la reacció de l’espanyolisme contra Europa aporta puntuació a l’independentisme de cara als ulls de les institucions comunitàries, estic convençut que aquesta reacció espanyola contribueix a obturar en la societat catalana la possibilitat de tenir un debat serè i aprofundit sobre això que anomenem Europa, atès que estableix una falsa amalgama entre suposadament proeuropeus demòcrates, i antieuropeus salvatges.
Cada cop que em passejo per les institucions comunitàries veig més clar que allò que han construït i anomenen Unió Europea en realitat és un invent d’alemanys i francesos per perllongar tant com puguin l'agonia de la seva decadència nacional i colonial i mirar de dissimular la seva històrica rivalitat. Per això, tot és fet i pensat a la seva mida, amb els seus paràmetres i el seu univers simbòlic.
Mentre en les darreres dècades s’ha fet evident la pèrdua d’influència i poder internacional de França, Alemanya ha sabut mantenir i millorar, increïblement, la seva posició de força. Encara recordo el darrer cop que vaig visitar terres germàniques. Aquella tarda de primavera havíem fet les maletes cap a Colònia. A mi, Alemanya, tot i que no la coneixia gaire, sempre m’havia generat un sentiment ambivalent, entre admiració envers una civilització d’allò més organitzada i pràctica, i mandra profunda de ciutats i pobles grisos i avorrits, sense gaire cosa a fer més enllà de beure birra i visitar museus de l’extermini nazi, potser amb l’excepció del sud del país i de cert paratge natural de la Selva Negra. Pessoa, una vintena d’anys abans que s’esdevingués l’Holocaust, havia descrit el poble germànic com aquell caracteritzat pel desenvolupament organitzat, estatal, disciplinador, de les forces socials, manifestat per la relació íntima i conscient entre les forces intel·lectuals i les actives.
«En aquesta ciutat, menys la catedral, tot el que hi veureu és nou. No té ni cent anys.». El cert era que, del 1940 fins al mateix 1945, Colònia havia rebut 262 incursions aèries, la majoria dels britànics, amb un moment apoteòsic l’any 1942, quan, en la nit del 30 al 31 de maig, més de mil bombarders van arrasar els seus carrers. Tot i que l’operació va donar un balanç relativament pobre quant a víctimes mortals –una mica més de 450–, es calcula que fins a 150.000 persones, de les 700.000 que aleshores hi habitaven, van fugir de la ciutat arran d’aquell atac. L’any 1945 els bombardejos dels aliats durant la Segona Guerra Mundial havien estat tan insistents i bèsties que el 80% de la Colònia havia estat destruïda i enderrocada.
El sopar va ser esborronador. Feia temps que no se’m feien tan reals, sense fissures, el reguitzell de tòpics imaginats i vistos prèviament en pel·lícules, a propòsit de la gastronomia germànica. Cervesa i salsitxes de les seves, acompanyades de patates, que tampoc no eren res de l’altre món: ni fregides ni a la graella, sinó entre bullides i passades per una paella amb mantega, vaig imaginar. Per molt bona que sigui la qualitat de la matèria prima de la cervesa nacional, per molt excel·lent que sigui la carn del porc d’aquelles pastures, em resultava impossible de capir com podia ser que una civilització tan pretesament perfecta i autoexigent com la germànica no s’hagués adonat encara de la importància d’una alimentació equilibrada i saludable. Pel carrer, de fet, la majoria de la gent que hi havia vist passejar patia, poc o molt, de sobrepès, àdhuc el jovent. Com podia ser que un país suposadament capdavanter en tecnologia i innovació, a hores d’ara encara hagués estat incapaç d’adonar-se de les virtuts insuperables de l’oli de l’oliva a la cuina? Només per això, hom hauria de demanar-se si són els indicats per senyorejar Europa tal com han fet fins ara.
No, l’excusa que aquell terrer no és geografia d’oliveres no em convenç pas gens. L’arròs és un invent dels asiàtics i bé prou que els mediterranis l’hem sabut importar, fins a produir un artifici tan magnífic com l’arròs negre de l’Empordà. Quan els nostres ancestres van descobrir les tomates americanes, els catalans les vam incorporar i les hem fet esdevenir part del plat nacional per excel·lència, en crear el meravellós, i ara ja copiat pertot, pa amb tomata, el mateix que els italians van fer amb bona part de les salses que empren per a la seva pasta, també d’origen asiàtic com l’arròs. Què n’hem de dir del cafè, la xocolata i derivats diversos del cacau, o el te, tot de substàncies històricament del tot alienes a les nostres contrades, i, nogensmenys, integrades en el nostre dia a dia amb absoluta normalitat. Fins i tot, més recentment, molts occidentals s’han unit a la dèria pueril de la soja, el sushi, la pinya tropical o les llavors de xia, sense despentinar-se.
George Steiner, en la seva particular conferència La idea d’Europa, sentencia que “Europa està feta de cafès. Des del cafè preferit de Pessoa a Lisboa fins als cafès de Copenhaguen, per davant dels quals passava Kierkegaard, capficat durant les seves passejades. Si es dibuixa el mapa dels cafès s’obtindrà una de les referències essencials de la “idea d’Europa”. El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la tafaneria, per al flâneur i per al poeta o el metafísic i la seva llibreta. És obert a tothom però també és un club. Una tassa de cafè, un got de vi o un te amb rom proporcionen un escenari per treballar, per somiar, per jugar a escacs o, simplement, per passar-hi el dia còmodament.”.
Europa fa temps que ja no somnia i ha substituït el te amb rom i els cafès per l’entrompada col·lectiva de carrer i el Netflix de sofà i autisme. Tard o d’hora, si Europa vol recuperar-se a ella mateixa, haurà de tornar a somniar i jugar als escacs. Però per somniar i jugar, és necessari ser lliure. Al capdavall, el problema d’Europa és similar al d’Espanya: cal escapçar el poder esterilitzador del centre, perquè la perifèria pugui tornar a brillar, i en aquesta partida d’escacs Barcelona i València hi poden tenir un rol fonamental. Ja ho canta en Joan Isaac, amb llicència del gran Luís Eduardo Aute: “parlant vam sentir una fiblada / per l’antiga Europa / raptada no pas per un Toro / sinó per la Troica.”
