La reacció furibunda de la dreta espanyola, i alguns sectors del PSOE, al procés de diàleg amb ERC és d’una virulència que aclapara. Han venut la pàtria a l’independentisme, s’han rendit —els diuen— davant ERC. Allò que es llegeix molt majoritàriament a la premsa espanyola, especialment l’editada a la capital de l’Estat, apunta al PSOE com el responsable d’una traïció. Històrics dirigents socialistes, com Nicolás Redondo-Terreros, qui va ser l’artífex del pacte espanyolista a Euskadi entre el PSOE i el PP —amb una ETA encara àlgida— arriben a acusar Miquel Iceta de ser un aliat de l’independentisme i el responsable de portar el PSOE pel camí de la perdició.
A Catalunya tots sabem —les dades parlen per si soles— que Miquel Iceta no només no té cap connivència amb ERC sinó que ha apuntat a ERC públicament com l’adversari a abatre. És més, ho ha portat a la pràctica i ha establert tota mena de pactes per barrar el pas a ERC a l’alcaldia de Barcelona i també per impedir que presidís la Diputació, gràcies a pactes amb altres forces independentistes.
Alhora que han sembrat de pactes els consells comarcals, molt especialment els metropolitans, també pactant amb els neoindependentistes, en un interès mutu per repartir-se aquests ens i evitar que ERC els presidís. De fet, si per una cosa s’ha caracteritzat la política de pactes del PSC ha estat precisament per frenar l’ascens d’ERC, sense manies i en la majoria d’ocasions pactant amb la dreta independentista a tot arreu on els ha estat possible. Aquests darrers, per cert, s’hi han posat bé o molt bé. Ningú ha tancat tants acords amb el PSC, tan transcendents com els de la Diputació, com els antics convergents. Sense la seva imprescindible contribució, els d’Iceta no se n’haguessin sortit.
També és cert que ERC ha tornat els cops al PSC en ajuntaments com Lleida i Tarragona, certament ambdós amb el suport dels Comuns i de Junts. O en ajuntaments com Sant Feliu de Llobregat, on ERC i Comuns han barrat el pas a un PSC guanyador que no va tenir cap més prioritat que excloure ERC del Govern. Els d’Iceta, després de les darreres eleccions municipals, van apuntar a ERC com l’adversari a abatre sense complexos a tot arreu on tenien opcions de presidir i governar.
Doncs bé, si a Madrid Iceta és vist per la dreta espanyolista i per sectors del PSOE com una diabòlica influència pel PSOE, a Catalunya aquesta reacció simètrica té lloc contra ERC per sectors de l’independentisme, inclosos —i sovint dirigits— els mateixos que s’han afartat de pactar amb el PSC i d’apuntalar presidents de diputació, de consells comarcals i d’ajuntaments. Els mateixos que amb el braç dret sostenen el PSC, amb l’esquerra apunten a ERC com una formació entregada al PSOE mentre despleguen una campanya, igual de virulenta que la dreta espanyola, amb tota mena d’acusacions, improperis i insults de la més baixa estofa. La fe dels conversos no té límits. Val a dir que uns conversos un xic especials vist que fan compatibles les lliçons de patriotisme (malgrat un llarg historial en sentit contrari) amb una praxi política d’amplis pactes amb el PSC, en un admirable exercici de contorsionisme polític.
Quan el pragmàtic Miquel Iceta desplega una determinada estratègia, foragitar ERC de les institucions, es pot compartir o no. Però té un sentit. Ara bé, quina és l’estratègia de país de la dreta independentista, de la seva amalgama de sigles i els seus satèl·lits? En la seva absència no en tenen cap altra que no sigui la cridòria i impedir que prosperi la república per acabar, al final, transitant-hi un cop els han desbrossat el camí.
Que un home d’una lleialtat granítica al PSOE com Miquel Iceta sigui vist a Madrid com un perill per a la unitat d’Espanya evidencia que Madrid i Barcelona viuen en galàxies diferents. No obstant, també hi ha simetries com que la reacció al diàleg obert entre el PSOE i ERC sigui blasmada pels extrems, a banda i banda, aquí i allí, com una traïció imperdonable. Hi ha, però, tres fets que són incontestables. El primer, que el PSOE s’ha vist forçat al sit and talk, a assumir una posició als antípodes del que havia defensat durant la darrera campanya electoral. El segon, que malgrat la resolució de la justícia europea i del creixent desprestigi de la justícia espanyola, Oriol Junqueras ha complert el tercer Nadal a la presó. El tercer, que la coalició PSOE-Podemos ha obert una esquerda en el front constitucionalista.
Cap d’aquestes qüestions no és intranscendent. Tampoc concloents, ni determinants, tot i que obren una via incerta i mai satisfaran els extrems. I alhora, malgrat tot, alguna cosa es mou. Menys que no voldríem. Cert. Però es mou també en benefici d’aquells que des de posicions maximalistes voldrien enrocaments, volent ignorar que en el xoc frontal de trens és el més gran el qui envesteix el menut.
