Europa ens ha escopit la veritat a la cara: el nostre valencià, el català de tots, es troba en una situació “preocupant”. L’informe del Comitè d’Experts de la Carta Europea de Llengües Minoritàries del Consell d’Europa apunta cap al Govern espanyol com el principal culpable de la situació de la llengua pròpia —oi, mira, ves per on, quina sorpresa!—, tot i que també escampa responsabilitats sobre la Generalitat i, en especial, la Conselleria d’Educació, la gran esperança blanca de Compromís quan per fi va tocar poder amb el Botànic.
L’ús del català al País Valencià oscil·la entre el caràcter residual i l’absència total a l’Administració de l’Estat i a l’àmbit judicial. De la mateixa manera, el Consell d’Europa critica la manca d’una normativa que esperone els bancs a oferir documents financers en la nostra llengua i, tot i que valora la posada en marxa d’À Punt, lamenta que els valencians no tinguem accés a TV3 i IB3, els canals de Catalunya i les illes Balears. I és que, a diferència de l’Estat espanyol, com no podia ser d’una altra manera, Europa considera català i valencià com la mateixa llengua, la qual cosa és com dir que Europa considera que l’aigua mulla, que la terra és redona, que els avions volen o que dos i dos sumen quatre.
Amb aquesta perspectiva, les comparacions són inevitables. Els experts lingüístics europeus valoren la immersió educativa en català al Principat en un moment en què, tant des d’Espanya com des de casa nostra, s’ataca de manera vergonyosa. Posa en valor aquest sistema, de fet, sobre l’educació plurilingüe impulsada per la Generalitat Valenciana que, en limitar l’ensenyament en català a una forqueta d’entre el 25 i el 60% d’assignatures i no fulminar l’exempció lingüística a les zones castellanoparlants, no garanteix el coneixement de la llengua pròpia en tota la població.
Europa assenyala una evidència: l’ensenyament plurilingüe, poruc i covard, no és suficient perquè els alumnes aprenguen català —ni, possiblement, anglès— i es carrega la línia en valencià, aquella mena d’immersió que aplegava a una part de l’alumnat. Ara, ni això tenim.
El resultat és que l’Administració valenciana, des de l’arribada del Botànic ençà, empra més el català, si bé les mancances a nivell social continuen. No resulta estrany que en determinades zones —comarques castellanoparlants, grans nuclis urbans...— els alumnes de 4t ESO t’amollen que com es diu “ventana” o “verano” en la nostra llengua o que arriben al final de l’escolarització obligatòria sense haver dit ni una paraula en valencià. Cal dir-ho alt i clar o, millor encara, clar i català: l’actual sistema no garanteix que els valencians que estudien al País Valencià sàpiguen la nostra llengua i res no fa pensar que el problema s’esvairà per art de màgia.
El merder ve de molt lluny. Camí dels 40 anys d’ensenyament obligatori del català al País Valencià, les dades estadístiques assenyalen que només un 44% de la població entén “perfectament” la llengua, un 33% la sap parlar, un 28% la sap llegir i un 20% la sap escriure. Els percentatges pugen prou, però, si hi incloem qui manifesta entendre-la, parlar-la, llegir-la o escriure-la “bastant bé” o, almenys, “un poc”. Preocupant, no obstant això.
En paral·lel a aquesta situació, el nombre de discriminacions lingüístiques contra els catalanoparlants creix cada dia que passa. I no només als jutjats o a l’Administració de l’Estat, sinó també amb les comunicacions amb la policia, l’àmbit sanitari o, fins i tot, en el marc universitari. Un augment de discriminacions que, d’altra banda, coincideix amb el discurs agressiu —gairebé, violent— de la ultradreta i gran part de la dreta contra la nostra llengua: abans, deien defensar un suposat valencià genuí davant una presumpta colonització pancatalanista; ara, directament, parlen de “la imposició del valencià” i de la situació de perill que, segons ells, pateix el castellà al País Valencià.
Teníem —i tenim encara— una oportunitat amb l’arribada del Botànic i el nomenament d’un conseller d’Educació amb el perfil de Vicent Marzà. Però, al marge dels entrebancs polítics i judicials de Madrid, no hi ha hagut gens de valentia. El plurilingüisme, la supressió de les línies en valencià, la no eliminació de l’exempció i la renúncia a la immersió són un error històric de proporcions gegantines. I sabeu què? Les forces espanyolistes del nostre país no sols no agraeixen les renúncies botàniques, sinó que, a més, han endurit el discurs valencianofòbic.
Europa ens parla molt clar: en matèria lingüística, com en tantes altres, els valencians deixem un sou i, damunt, el portem a casa. O, com dirien els castellans, “somos putas y pagamos la cama”. Si s’ha entès millor la segona expressió, és que alguna cosa hem fet molt malament.
