Encara recordo l’anècdota que sempre m’explica n’Ives, un bon amic meu d’Armanhac, que viu en el típic ostau gascó del segle XVIII. Resulta que havia fet un intercanvi de cases d’aquests que ara s’organitzen per internet amb una família australiana. Quan el pare de família australià va saber que fins i tot les bigues de fusta de l’immoble eren del 1707, va manifestar certs dubtes sobre la conveniència de dormir-hi: «Aquests trossos de fusta són més vells que el meu país. Jo no puc dormir en un museu!», va exclamar. A mi em va passar quelcom de similar un cop al centre de Barcelona. Passava pel carrer del Bisbe quan, de cop, una família d’americans amb un mapa obert entre les mans –perill!– em va aturar per demanar-me un seguit de coses. A la fi de tot, quan semblava que ens n’havíem sortit, m’amollaren, amb el seu anglès nasal: «Perdona, i una darrera cosa, a quina hora tanca tot això?». Crec que la meva cara d’incredulitat va servir de resposta. Suposo que si un país com els EUA és capaç de decidir que la seva història nacional comença fa només 400 anys, és normal que els seus conciutadans creguin que el centre de Barcelona és un parc temàtic fet de foam.
Sovint no som prou conscients del patrimoni que tenim fins que ens el mostren els altres o fins que es destrueix. Crec que això és el que a molts ens ha passat en llegir, consternats, la notícia del tancament de La Veu. De fet, estic convençut que a hores d’ara ningú no dubta pas que el tancament de l’únic diari digital valencià escrit en la llengua pròpia del país, és un fet de gravíssimes conseqüències no només per a la normalització de la llengua, sinó també perquè significa la desaparició d’un univers simbòlic i un imaginari sociopolític autocentrat que s’havia anat construint progressivament en la societat valenciana.
Tanmateix, i més enllà de la tristesa desolada de la notícia, tots plegats hauríem de ser capaços, almenys, de tenir la valentia d’analitzar a fons les causes d’aquest tancament per extreure’n les conclusions necessàries en cas que vulguem evitar situacions similars en un futur no gaire llunyà i, esclar, per exigir responsabilitats polítiques. En aquest sentit, fóra bo de recuperar les paraules de l’encara director de La Veu, Salva Almenar, que, en una recent entrevista a El Temps, afirmava el següent: “Periodísticament no ens hem sentit agreujats, sempre ens han tractat com a qualsevol altra capçalera; ara bé, en termes publicitaris també se’ns ha tractat com a la resta, cosa que no era tan normal. Les bases de les ajudes al foment i ús del valencià als mitjans de comunicació —que el Botànic va refer a corre-cuita en arribar al poder perquè no sols hi arribaren a les ràdios i les televisions— són enormement perjudicials per a nosaltres. Estan pensades, sobretot, per a la premsa en castellà.”. En un altre moment de l’entrevista, Almenar comentava que “Si juguem amb les mateixes cartes, no podem guanyar. Si les agències et valoren en termes quantitatius i no qualitatius, no hi tens res a fer. “Quants usuaris únics? Quantes visites? Quants clics?”, ens preguntaven. Lògicament, en tots aquests aspectes sempre n’hem eixit malparats.”.
Resumidament, el que ens explica el director de La Veu és que la seva capçalera necessitava un tracte especial, sobretot de les administracions, per poder sobreviure, atès que no disposava dels mateixos mitjans per competir en igualtat de condicions que els monstres dels mitjans de comunicació espanyols. Sí, La Veu hauria necessitat, per poder continuar, un tracte privilegiat. Amb altres paraules: discriminació positiva, quelcom que sembla tan obvi en d’altres àmbits menys en la cultura.
Tenim un problema i alguns fa temps que el denunciem. Els falsos discursos de la suposada transparència i de la pretesa concurrència pública, sempre orquestrats per l’oligarquia administrativa de torn –des de les més altes instàncies europees fins al darrer ajuntament del país–, ens han dut a una societat on el que voten els ciutadans ja no té el valor que hauria de tenir en una democràcia exemplar, perquè per damunt dels representants polítics, elegits per sufragi universal, existeix una veritable classe dirigent, que en alguns casos i països com França es podria arribar a considerar fins i tot casta per l’alt percentatge d’herències i famílies senceres que hi trobem, que mana i senyoreja sobre els afers públics sin que se note el cuidado i sense que els en coneguem les cares.
El més injust de tot plegat és que aquesta obsessió europea per la transparència i la concurrència pública neix, teòricament, per combatre la corrupció, la malversació de fons públics, el tràfic d’influències, i d’altres delictes similars. Nogensmenys, avui ja sabem del cert que aquestes irregularitats continuen i continuaran existint a les diverses administracions, entre d’altres qüestions perquè també sabem del cert que, tot sovint, els primers corruptes no són els polítics sinó alguns alts funcionaris i tecnòcrates diversos, que ara poden aprofitar encara més aquests mecanismes per fer abús de poder. A més, aquests senyors –amb americana i corbata, o sense– apliquen el mateix esquema buròcrata per a una concessió de la gestió de l’aigua que per a un mitjà de comunicació en una llengua minoritzada o un cicle de poesia a les escoles públiques del barri. Ells només veuen indicadors, excels, xifres, numbrus, factures justificables i para de comptar. Potser per això organismes com el CONCA, amb tota la bona fe del món, proposen la creació d’eines que permetin calcular la petjada social de la cultura, sense ésser conscients que aquests mecanismes d’avaluació d’indicadors de la cultura poden acabar essent el tret de mort definitiu de molts petits i mitjans projectes que no disposen dels aparells d’enginyeria subvencionil de les grans indústries culturals.
Per tot això, es fa més urgent que mai que algú digui prou. Existeix cap partit polític que pensi rebel·lar-se contra aquesta hipocresia, que denunciï que el que no pot passar és que paguin justos per pecadors? Hi ha cap associació cultural que hagi previst en el seu full de ruta del 2020 d’organitzar-se per combatre aquest discurs dominant que atempta contra la nostra sobirania cultural, que posa en risc el nostre model de societat cohesionada i inclusiva, la nostra llengua i els nostres valors?
El filòsof francès Gilles Deleuze considerava que existeixen tres mals de la cultura actual: el periodista que escriu llibres com si escrivís articles de diari; la generalització de la idea que tothom pot escriure perquè “l’afer privat” de cadascú és interessant per al col·lectiu i, per tant, paga la pena; i, finalment, que els clients de la cultura (inclosa la literatura) han canviat: ara són els anunciants de publicitat, els distribuïdors o els fabricants de best-sellers. Amb el seu permís, n’afegeixo un quart: que bona part de la classe política d’avui no vulgui assumir sense embuts que la cultura és la primera eina indispensable per bastir el model de societat pel qual has estat votat per la ciutadania.
