Una anècdota. Fa uns anys, al voltant del 2010, vaig participar en unes jornades formatives per a docents de secundària. M’havien encarregat explicar-los l’experiència periodística i lingüística en l'ara desaparegut suplement Quadern de l’edició valenciana del diari El País. En algun moment, algú em va dir que això que explicava estava molt rebé però que el que calia era «un diari en valencià», que era una vergonya que encara no s'haguera fet. Per la sala va córrer un remor aprovatori.
Llavors els vaig explicar l’experiència de l’edició valenciana d’El Punt, mitjà amb el qual col·laborava com a columnista i que havia començat com a setmanari, al País Valencià, a l’espera d’agafar embranzida i poder posar dempeus un diari. Vaig preguntar quanta gent comprava El Punt en el seu format setmanari, per fer costat. Gairebé ningú ho feia. I el diari Avui? Tampoc. I El País, almenys els dies de publicació de Quadern, com a premi per la iniciativa de tenir un suplement en llengua pròpia? Doncs va resultar que aquell no era esquer suficient per a la immensa majoria.
Els vaig preguntar aleshores com pretenien que hi haguera un diari (de paper) sense gairebé massa crítica i sense compradors. No sé si els vaig convèncer, però la història és tossuda. El Punt mai no va ser un diari al País Valencià perquè a la piscina no hi havia aigua. I l’experiència molt posterior de Jornada va demostrar que, al marge de les errades pròpies de model i funcionament, reconegudes pel mateix mitjà, la viabilitat econòmica d’un diari de paper en llengua pròpia és gairebé una entelèquia. Ni tan sols fent un producte digne i apel·lant al compromís i la militància hi hauria vendes suficients. Ni abastant tot el domini lingüístic, com ara Jornada.
No és un problema de llengua: el diari en paper encara no ha tocat fons, les vendes i la difusió fins i tot dels grans diaris estatals estan assolint mínims històrics. El tancament del Museu de la Premsa de Washington és una metàfora il·lustrativa de la crisi del model. Internet ha canviat les regles del joc. Des de sempre, pensar en un diari al País Valencià en llengua pròpia, d’àmbit estrictament valencià o compartit, és utòpic. Alguns, amb tot, pensàvem que hi havia espai en l’entorn digital per a un diari, una lliga que es podria jugar. El comiat de Diari La Veuens deixa orfes, desengrescats i amb la paraula en la boca. Un colp de gràcia que no sols és producte de les misèries i limitacions valencianes.
En l’adéu de Diari La Veu, justificat per raons econòmiques, hi ha diversos factors que trobareu ben explicats en aquesta entrevista de Víctor Maceda a l'editor i el director del mitjà, Moisès Vizcaíno i Salva Almenar. D’una banda, la manca de suport institucional de qui podria haver apostat decididament per un mitjà d’aquestes característiques i que, de fet, s’havia compromès a fer-ho. Perquè se suposava que es tractava d’un projecte estratègic en termes comunicatius i lingüístics. Amb tot, hi ha una raó més de fons: la manca de disposició dels lectors per pagar per una cosa que poden llegir de manera gratuïta. I que pensen, sobretot les generacions més joves, que és així com ha de ser.
En la lluita contra el canvi de paradigma, els diaris de tot arreu cometeren l’errada de començar a regalar els continguts en webs potentíssimes amb l’esperança de poder explotar publicitàriament el nombre de visites o fer d’esquer per a un futur amb continguts tancats o capats pels quals es cobraria. Tothom es va adonar tard que no havia estat bona idea, quan el mal ja estava fet. Costa molt conscienciar els lectors que darrere d’una informació hi ha un esforç econòmic i humà, algú que posa diners i uns treballadors que han de pagar factures i carrets de la compra.
Hi ha la convicció que la informació és un dret universal i gratuït, com la sanitat i l’educació, quelcom que l’Estat ha de garantir i proporcionar. No és així: la salut d’una democràcia (o d’una llengua) depèn d’un sistema comunicatiu fort amb alguns mitjans públics i, sobretot, una gran xarxa de mitjans de titularitat privada sostinguts per la publicitat i, en el cas de la premsa escrita, de paper o digital, per uns lectors disposats a sufragar l’existència d’aquelles empreses. Per no fer-les dependre en excés de les hipoteques empresarials o polítiques.
La concepció que la informació ha de ser gratuïta dinamita el pilar més bàsic de l’edifici, fa dependre en excés els mitjans de les empreses que posen publicitat i, atès el repartiment cada vegada més estret del pastís, del suport institucional
Això es pot aplicar a tothom: en aquesta casa, els subscriptors són sagrats. Un teixit social exigent, que posa diners i vol, amb tota la raó del món, que el producte que li envien siga de qualitat. Així hauria de ser. Jo mateix soc subscriptor d'alguns mitjans que valore per la qualitat del que fan. Per això pague.
Per contra, la concepció que la informació ha de ser gratuïta dinamita el pilar més bàsic de l’edifici, fa dependre en excés els mitjans de les empreses que posen publicitat i, atès el repartiment cada vegada més estret del pastís, del suport institucional. Per dir-ho clar i ras, hi havia sectors de la societat valenciana que s’informaven a través de Diari La Veu, milers de persones, però a la immensa majoria ni se’ls passava pel cap subscriure les campanyes d’agermanament (micromecenatge) llançades des del mitjà. Això afeblia el projecte i el feia dependent d’un poder polític que, a més, es llava les mans a través d’un sistema de licitació de la publicitat per agències que afavoreix els mitjans convencionals. Tot plegat, expressat amb pinzell gros.
No veig una gran preocupació en l’ambient: si un mitjà tanca continguts, un altre els obrirà. Si desapareix un mitjà, apareixerà un altre. I si no, hi ha un fum de gent dient coses a les xarxes, per algun cantó ens arribarà la informació. Sense moure'ns i sense haver de pagar. Però som com aquell veí que té una avaria greu en el clavegueram de casa i recorre, per no pagar, a un cosí manyós. En un primer moment, potser la cosa funcione. A la llarga, tanmateix, per no haver recorregut als professionals, les canonades esclataran i ens veurem amb l’aigua al coll.
