La relació entre els ciutadans i l’Estat modern té un component (entre més) gairebé mercantil, una mena de contracte. Un contracte de prestació de serveis. El ciutadà es compromet a pagar amb els seus impostos uns serveis que li són necessaris, i l’Estat està obligat a dur-los a terme a satisfacció dels interessos dels ciutadans. En aquest contracte no hi ha especials components identitaris, ni tan sols ideològics. Des d’una ideologia més liberal pots defensar un contracte limitat, on paguis menys impostos i rebis menys serveis, i des d’una perspectiva més estatista, tot el contrari: pagues més impostos i et donen més serveis. Podem discutir com ens repartim d’una manera justa els costos i els beneficis del contracte. Però el fet contractual en ell mateix és present en tots els casos. No tothom el redactaria igual, però per a tothom gairebé hi ha contracte. Impostos per serveis, a mida dels interessos dels ciutadans.
En l’Espanya del present, aquesta part contractual, gairebé mercantil, de la relació entre el ciutadà i l’Estat s’ha deteriorat. Per a molts ciutadans, no és clar que l’Estat compleixi la seva part de l’acord. Perquè molts ciutadans tenen la sensació creixent que l’acció de l’Estat no es du a terme per defensar els seus interessos personals i col·lectius. Que l’Estat té uns interessos propis, i són aquests els que defensa. L’Estat no compleix la seva part del contracte, però no ens és permès de rescindir-lo. Hem de continuar complint la nostra part, però l’Estat no compleix la seva. Al contrari, en alguns casos molts ciutadans tenen la sensació que els recursos que faciliten a l’Estat perquè defensi els seus interessos es fan servir paradoxalment contra els seus interessos. A favor d’interessos que competeixen amb els seus o fins i tot els neguen.
Aquest incompliment del contracte per part de l’Estat és un dels fonaments poc explicitats però essencials de la crisi catalana. L’Estat no protegeix els interessos dels catalans, sinó que de vegades —per exemple, afavorint la capitalitat econòmica o cultural de Madrid, a través dels pressupostos públics— actua directament contra ells, però fent servir els recursos dels perjudicats. Fer servir els teus diners en contra teva. Els exemples són abundants, molts en el terreny de les infraestructures, des dels aeroports o els trens fins als museus. Però avui en voldria subratllar un de no gaire habitual, que em sembla particularment escandalós, que és el de la política exterior. La política exterior d’un Estat forma part també del contracte. L’estructura exterior de l’Estat figura que actua a favor dels interessos dels ciutadans. Però la política exterior espanyola dissenyada per Borrell —abans que passés a destrossar la política exterior europea— és tot el contrari. No tan sols en aspectes que tenen a veure directament amb el procés català, com el boicot des de les ambaixades espanyoles a delegacions comercials i econòmiques catalanes a Escòcia i altres llocs d’Europa. També en altres manifestacions. Posem per cas, quan Erdogan agraeix el suport de la política exterior espanyola a la seva actuació respecte als kurds, a Turquia i a Síria, no crec que això respongui als interessos materials ni morals de la majoria dels ciutadans, sinó a unes aliances que només s’expliquen per l’interès que té l’estructura de l’Estat de perpetuar-se. Una aliança que es fa amb els recursos dels ciutadans, però deixant de banda els interessos dels ciutadans.
Quan una eina al servei de la ciutadania com és la maquinària de la política exterior obvia la ciutadania, quan es fa servir fins i tot explícitament contra una part d’aquesta ciutadania —que la continua pagant—, la perversió és absoluta. Pagues la part proporcional d’una eina que t’ataca. D’una eina que fa exactament el contrari del que t’interessaria. I ho fa explícitament, sense amagar-se’n. Com si la propietat de l’eina no fos dels ciutadans, sinó d’una estructura acampada damunt de l’Estat que té interessos propis. De segur que això passa en molts camps. Però en la política exterior és especialment visible, i escassament subratllat. Quan exterior fa circulars a les ambaixades contra ciutadans espanyols —que encara ho són tot i que potser voldrien deixar de ser-ho, però no els deixen marxar— està vulnerant un contracte essencial. El contracte que en bona part legitima l’Estat modern.
Quan l’altre trenca el contracte i fa servir una part dels recursos que li donen els ciutadans per coses que perjudiquen o repugnen a molts, de vegades a la majoria en un determinat territori, crec que aquests ciutadans haurien de tenir el dret a rescindir el contracte. Però si no el deixen rescindir, per favor, m’ho podrien descomptar?
