Si la saps veure hi és. Hi ha en el Tirant, en l’Espill, conservada per sempre, per a tu i per a mi, aquesta València daurada, aturada, que tant m’agrada, la que a l’estiu però també a l’hivern t’envolta, et torna a casa teua, et fa sentir a gust, protegit, aixoplugat, ben tranquil i et dona permís. Permís per fer el que realment vols fer. I el que vols fer és no fotre res. Re. Ni l’ou. No ens enganyem pel febril forcejament amb les paraules i els significats perquè som meridionals. Anem sistemàticament excitats per l’ambició venèria, això també, per l’enveja que ens fan les besades que fan als altres, als cossos dels altres. I els cossos dels altres sense tocar més enveja que les besades. I després la vanitat davant dels altres, l’arrogància del poder, dels diners, del coneixement, en això tothom fa com tothom.
Ho conte perquè sabem prou bé que hi ha aquest buit després d’haver dinat, aquest abisme còsmic situat exactament a l’hora de la sobretaula. Per això, Éric Rohmer, al cinema, en L’amour l’après midi va dur a la seua manera francesa i apegalosa ni més ni menys que el Secretum, llibre principal de Petrarca. Un llibre bo que llegien també a València, almenys el llegien a l’hora de la sesta el cavaller Joanot Martorell i el metge Jaume Roig. Després ja va venir la moda del Petrarca afrodisíac, del poeta que ho va ser tot a Europa parlant de l’amor d’una dona anomenada Laura. Ho va ser tot fins que van aparèixer Giacomo Leopardi i John Keats, Charles Baudelaire i tota aquesta tropa exaltada, que pareixia que mai podria dormir o badar. De fet, més o menys fins que Stéphane Mallarmé va començar a escriure només hi havia Petrarca, i ara que hi pense, tots dos són molt pareguts perquè són punyeterament complicats, quan se fan savis. Amb la diferència que l’italià, al capdavall meridional com nosaltres, també sap ser sobirà escrivint en vulgar, també sap perdre el temps i escriure per a les dones poemes en flama. I, a voltes, també sap no treballar. Rohmer parla d’aquesta hora tonta del dia, molt més tonta a Barcelona que a París i sens dubte tan meridionalment buida en Vauclusa, ben a prop del pont d’Avinyó. És l’hora divina al costat del Roine, del Túria, quan el tedi ens tempta. Quan acabem temptats de les ganes de res de res.
No es tracta, lectora, lector, tu ho saps com jo, de la peresa o de l’oci. No és exactament ni tristesa ni malenconia, però per allà va la cosa. És l’abstenció premeditada, tot i el sentit dinàmic i culpable del deure. És allò que els clàssics en deien accídia, la neurosi febrosa dels hiperactius individualistes, sí, home, gent com ara Goethe o Eugeni d’Ors amb la seua Oceanografia del tedi, el famós spleen de Baudelaire, el que Brueghel va aconseguir pintar al costat d’altres vicis i que Dant va localitzar a l’infern (VIII, vv. 121-126, si vols vas i ho busques). Petrarca el definix en el Secret com un castell assetjat i no li falta raó. És l’hora pànica de la qual parla el psalm 91,6: l’epidèmia del migdia, o com diu Joan Roís de Corella: “els assumptes que es tramen en les tenebres (a la fosca) o el combat amb el dimoni del migdia”. L’apatia és el dimoni. Perquè t’atures quan ha nascut dins teu l’individualisme, el pitjor de tots els mals. Com si fos el mar, com més en rep més en demana, i ni l’amor ni l’art el poden dominar. Per això el Secret és un cim de la modernitat escrit en algun moment entre 1347 i 1353, un dels llibres majors de tots els temps i d’arreu.
En això consisteix el secret, en què l’home pren consciència de qui és, fet per una banda d’accídia i per altra, complementàriament i contradictòria, de molta força de voluntat. El secret és que ens repugna el ramat, la massa. No és cap casualitat que els temps moderns coincidisquen amb l’industrialisme, ni que el Renaixement italià elabore tanta bellesa mentre reflexiona sobre no fer res. Pareix una discussió religiosa, però Petrarca el que fa és oferir-nos l’art de la consolació i com se fa per consolar. Les trampes de la cultura, la necessitat de la moral enfront de l’avorriment de la metafísica i la xerrameca dels estetes. També de la quimera de Laura, feta de divines paraules que no han donat al poeta cap “vita nova” com va somniar de jovenet, seguint el que havia dit Dant. És el major fantasma de la cultura, descrit per Giorgio Agamben com el “tancat cercle pneumàtic on se celebra la unió sense fi entre el desig i l’objecte del desig”.
