O ara o mai. Tot i que Joan Fuster resulte una figura cada cop més incòmoda per als apòstols del nou valencianisme de Compromís, aquesta sentència de l’assagista suecà sembla poder aplicar-se amb precisió quirúrgica al moviment que té el mèrit d’haver consolidat un espai polític impossible fa uns anys al País Valencià. Amb la fórmula actual, però, Compromís, una coalició que no es coaliga, un partit mai no fundat, sembla haver tocat sostre i enfrontar-se a una cruïlla molt clara. O fan un pas al davant per a conformar-se com a partit o tenen els dies —o, si es vol, els mesos o els anys— comptats.
L’espai valencianista, ecologista, feminista, ecosocialista, pro-LGTBIQ i, en essència, d’esquerres al País Valencià és, ara per ara, un joc de nines russes a punt d’esclatar. Els moviments que s’estan coent a l’interior de Compromís en els darrers mesos no semblen encaminar-se a refermar llaços interns, sinó més aviat a col·locar-se en posició per heretar l’espai assolit per la marca. Un espai covat amb la força de l’estructura del Bloc, el carisma de Mónica Oltra i la incidència en un perfil més social que identitari.
L’èxit electoral, però, va fer créixer una quarta pota al si de Compromís: els militants que, atrets i il·lusionats per l’embranzida electoral després d’anys de desencisos, van optar per afiliar-se directament a la coalició. La cosa no ha acabat bé, ja que els aparells dels partits han xocat amb els militants que no s’identifiquen amb cap.
Compromís esdevé, de fet, una anomalia en el panorama polític estatal. No és una coalició, sinó més aviat una UTE de tres partits. Un sistema inusual i que, a més, resulta certament incòmode tant per qüestions pragmàtiques —la renovació de l’acord elecció rere elecció, les complicacions burocràtiques, etcètera...— com polítiques, ja que Compromís mai no acaba de definir-se del tot i, a més, es planteja la qüestió delicada de l’equilibri intern de forces que no respecta el pes real de cada formació.
Els primers a visualitzar el problema han estat els més novells. El Bloc Jove va reconvertir-se en Joves PV per esdevenir les joventuts oficials de tot Compromís i, si no han aconseguit arrossegar la resta, és perquè Iniciativa va prohibir als seus cadells de sumar-s’hi. Però el camí ja està marcat. De fet, en el Bloc gran, on el focus de poder ha anat escorant-se cap a les noves generacions (Vicent Marzà, Fran Ferri, Àgueda Micó), han encetat una via molt semblant.
El conseller Marzà, de fet, és qui més clar ho té. Porta mesos advertint que Compromís ha de fer un pas endavant —la fusió dels tres partits o, almenys, una federació oficial sense data de caducitat— o, si no, serà el Bloc qui mourà fitxa per convertir-se en el nou Compromís. Ja es parla d’una refundació del partit en el congrés previst per a 2020 que podria incloure, fins i tot, un canvi de nom, amb unes coordenades ben clares: substitució del terme “nacionalista” per “valencianista” i un aprofundiment en les polítiques feministes, ecologistes i de l’esquerra social. És a dir, si Compromís no es converteix en partit, faran que el partit (Bloc) es convertesca en Compromís.
Marzà és molt intel·ligent, moltíssim. Com la gent del seu entorn. Amb una Mónica Oltra de capa caiguda, el carisma de la qual va ser clau per donar embranzida a Compromís, comença a fer falta algú que en prenga el relleu. Si no fora per l’efecte Oltra, a sant de què el Bloc hauria consentit la infravaloració del seu pes intern? Deu anys després, però, s’obri una escletxa: i si la nova Oltra és algú del Bloc?
En aquest sentit, la projecció pública de Marzà li dona una força i una presència mediàtica que el conseller sap emprar. La lectura del llibre Fatxa, de Jason Stanley, durant una intervenció de Vox a les Corts Valencianes va ser una performance meditada, calculada i ben exitosa. Com quan Oltra duia samarretes i tal.
Ara bé, que ningú pense que Iniciativa es quedarà quieta mentre el Bloc prepara l’assalt a l’espai de Compromís. La temptació de Podem fa anys que sobrevola els somnis humits del partit ecosocialista —forçar dues coalicions electorals amb Podem i Más País i clavar constantment el dit a l’ull del sector sobiranista del Bloc en són la prova— i detectar una OPA hostil del Bloc a can Compromís seria l’excusa perfecta per fer el salt.
És un “ara o mai” de manual. O Compromís abandona l’eterna adolescència i decideix què vol ser de gran o esclatarà més d’hora que tard amb el nou Bloc ocupant el seu espai i Iniciativa fugint a Podem. Fa la sensació que, en el fons, la segona opció agrada massa al si d’un Compromís cada cop amb les costures més visibles, tot i que no tinguen valor de dir-ho. Cap sorpresa: ja sabem que #AmbValentia era tan sols un lema electoral.
