La Gran Recessió de 2008-2010 no es va convertir en una Gran Depressió per l’actuació enèrgica i efectiva dels bancs centrals, que van implementar unes mesures extraordinàries (tipus d’interès zero, compres massives de deute públic i privat) que van salvar les economies occidentals de caure en el pou d’una llarga crisi econòmica i social.
Avui, però, el poder polític sembla disposat a assaltar la independència dels bancs centrals, mirant de convertir aquelles mesures extraordinàries, de caràcter temporal, en mesures definitives. Així, per exemple, les piulades agressives i insultants de Donald Trump contra Jerome Powell (president de la Reserva Federal) l’han forçat a abaixar els tipus d’interès: Trump vol ser reelegit en un any i necessita mantenir el PIB dels EUA en fase alcista del cicle econòmic.
També a Europa hem vist l’elecció a la presidència del BCE de l’exministra francesa Christine Lagarde (partidària de continuar i d’aprofundir les polítiques extraordinàries del BCE abans esmentades), que es va imposar a l’alemany Jens Weidmann, president del Bundesbank i partidari de normalitzar la política monetària.
A Alemanya tota la premsa desprèn una flaire de derrota, una sensació de perdre sempre al BCE davant de França i dels seus aliats del sud d’Europa, que imposen la seva majoria demogràfica sense contemplacions. El segon fracàs del Bundesbank (al 2011 l’alemany Axel Weber va renunciar a presidir el BCE després que França imposés el rescat de Grècia) no augura res de bo a llarg termini pel que fa al futur de la moneda única, tal com deia Wolfgang Münchau a finals d’estiu al diari Financial Times.
El 12 de novembre de 2019 vaig presentar al Cercle de Gràcia el meu darrer llibre Què fan els bancs centrals! Els tipus d’interès negatius i el deute més alt de la història (al 2019 el deute mundial s’ha multiplicat per tres amb relació al 1999), van ser comentats aquell dia al teatre del Cercle per l’exconseller Andreu Mas-Colell i per Natàlia Mas-Guix, secretària d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Natàlia Mas-Guix va treballar 10 anys al BCE a Frankfurt, els darrers cinc com a experta en estabilitat financera.
El passat 28 d’octubre vaig participar a Frankfurt en la festa de comiat de Mario Draghi, com a president del BCE (2011-2019). A diferència del 19 d’octubre de 2011, dia en què Jean Claude Trichet va cedir el relleu a Mario Draghi, la cerimònia va ser austera i restringida a només 250 convidats: al 2011 Trichet va convocar la cerimònia al teatre de l’Òpera de Frankfurt amb 1.000 persones.
Recordo bé aquell dia de l’octubre de 2011: anava en tren de Brussel·les a Frankfurt i, aturat a l’estació de Colònia contemplant la meravellosa catedral gòtica (miraculosament salvada dels bombardejos aliats de la Segona Guerra Mundial), el comissari de Transports de la Comissió Europea va anunciar la inclusió del corredor mediterrani dins de la xarxa ferroviària europea de prioritats de mercaderies per al 2030. Al novembre de 2013 es va aprovar al Parlament Europeu el corredor mediterrani, incloent-hi l’eliminació del corredor central del Pirineu aragonès, imposat per Aznar a la UE el 2003 com a única connexió ferroviària entre Espanya i Europa.
En el comiat de Draghi, Merkel i Macron van destacar el paper de salvador de l’euro de Draghi, i el van incorporar al club dels pares fundadors del projecte europeu. Hi ha un consens ampli que, sense Draghi, avui l’euro no existiria.
El BCE ha proporcionat molts beneficis a la zona euro, fins al punt que no valorem prou la importància d’una moneda estable per superar crisis i generar creixement. Per això les amenaces a la independència dels bancs centrals, per part d’alguns governants sense escrúpols, ens haurien de preocupar especialment.
