Quan Christine Lagarde, directora durant anys del Fons Monetari Internacional (FMI), arribava al Banc Central Europeu (BCE) l’1 de novembre, el canvi es podia veure com un descens: menys països membres, menys atribucions, menys glamur. A més, s’ha de traslladar de Washington a Frankfurt del Main. Per què fa una cosa així?
Però veient-la asseguda amb l’esquena dreta en un dels incomptables despatxos de l’FMI, amb el seu somriure radiant, el seu pentinat impecable i la permanent morenor com si tornés de vacances, un s’estimaria més empassar-se la pregunta perquè de cop i volta sembla mesquina.
“Abans que res”, diu Christine Lagarde, i no sembla que la seva indulgència estigui gens afectada, “perquè em van preguntar si ho volia ver. I hi ha ofertes que no es poden rebutjar”.
Lagarde fa cara de passar-s’ho bé.
Diu que vol aprendre alemany.
Ja ha contractat un professor. Ha llogat un pis prop del Jardí Botànic. Ja té també un llibre de cuina amb especialitats de la ciutat. I sap què és la salsa verda de Frankfurt.
A vegades, diu Christine Lagarde, quan assisteix a festes, li pregunten: per què has vingut a aquesta festa? I ella sempre respon: “Doncs perquè m’hi han convidat”.
Realment ha dit “festa”?
Pràcticament no hi ha res que Christine Lagarde no pugui embellir amb paraules. Aquesta jurista de formació és una virtuosa del pensament positiu, i potser és justament això el que ara necessiten els renyits experts en política monetària –majoritàriament homes– d’Europa.
Fa sis setmanes el president sortint del BCE, Mario Draghi, va posar en funcionament un ampli programa per continuar relaxant la ja relaxada política monetària. Va ser una victòria que en realitat va ser una derrota. Més d’un terç dels membres del consell es van mostrar contraris al pla, no solament el sempre crític president del Bundesbank, Jens Weidmann, sinó també els responsables dels comitès d’experts i els membres francesos del BCE, fins ara fidels aliats de Draghi.
Des d’aleshores hi ha guerra a les torres de vidre del BCE. Els crítics retreuen al president de la institució que hagi determinat el rumb de l’autoritat monetària per a anys amb una acció en solitari mal justificada. Per contra, la gent de Draghi critica el Bundesbank, al qual li retreuen la seva tossudesa ideològica i la nostàlgia del marc alemany. Al govern de Berlín, al seu torn, se’n burlen per la seva “síndrome d’Atles”: el president del BCE sembla que es pensi que pot salvar el món sencer.
Al BCE la situació està embolicada, els diaris parlen de “dies de caos”. Expresidents de bancs centrals s’han expressat per escrit a favor o en contra de Draghi. La directora alemanya del BCE, Sabine Lautenschläger, va deixar el càrrec crispada. I Bild, el diari amb més talent pel mal gust, va riure’s de Draghi qualificant-lo de “Comte Draghila”, que “xucla els diners dels comptes” dels estalviadors alemanys.
La seu de la política monetària europea no havia estat mai tan dividida, per tant no és cap sorpresa que aquests dies la seva futura presidenta enviï senyals diversos. D’una banda, afirma que vol mantenir el rumb actual; però, de l’altra, anuncia diverses modificacions que podrien significar una mena de contrarevolució per a la central monetària de Frankfurt: Lagarde vol millorar la comunicació portes endintre i portes enfora; té pensat eixamplar l’espectre de qüestions a què es dedica el banc i treballar en la promoció de les dones i en la política climàtica; i preveu supervisar tots els instruments de política monetària sense tabús. “Mario Draghi tenia el seu estil”, diu Lagarde, “jo tindré el meu”.
Però la pregunta és: realment pretén trobar un nou consens en la política monetària europea? O només vol vendre més bé el rumb polèmic de Draghi?
El 2011 –quan va ser la primera dona que assumia el càrrec de directora de l’FMI–, poques setmanes després de començar el mandat, una foto innocent va generar desconcert: se la veia fent ioga al seu pis de Washington, al barri de Georgetown. Lagarde apareixia davant una gran vidriera amb un jersei de llana beix i en texans, com no se la veu mai, i al seu costat esquerre hi havia un ram de roses grogues. Lagarde estirava les mans cap al sostre, fent tadasana, la postura de la muntanya, en una variant amb els braços aixecats enlaire. A la revista francesa Paris Match, responsable de la foto, es podia llegir que feia ioga vint minuts cada dia per relaxar-se i que tenia una “actitud zen”.
Aquell no era necessàriament el tipus d’humor habitual a l’FMI, una institució que representa l’excel·lència econòmica. Allà hi treballen –segons el concepte que tenen d’ells mateixos– els millors economistes del món. En aquests cercles la inaccessibilitat no és forçosament un insult. L’aparició de Lagarde en aquelles pàgines en color, doncs, va semblar sospitosa a més d’un. Ara l’FMI es barrejava amb el populatxo?
“Jo soc una mica anticíclica”, va contestar Lagarde quan li van preguntar pel seu nou estil. “Un personatge de contraris: una advocada al món dels economistes, una francesa als EUA. El resultat és que la gent tendeix a infravalorar-me”.
Durant vuit anys va ser directora executiva de l’FMI, en bona part amb èxit, i anteriorment havia sigut cinc anys la primera cap del bufet internacional Baker & McKenzie, després dos anys ministra de Comerç de França, durant un mes ministra d’Agricultura i quatre anys ministra de Finances. I encara hi ha veus que dubten que estigui a l’altura del seu nou encàrrec. “És destacable que una jurista pugui presidir el banc central, mentre que a ningú se li acudiria que una economista pogués dirigir un tribunal suprem”, va comentar l’experta econòmica Isabel Schnabel, que pròximament succeirà Lautenschläger com a directora del BCE.
Lagarde diu només que a vegades et fa més fort que t’infravalorin.
Quan ens referim a la seva nova tasca i a les desavinences al BCE, ella recorda com de grossa era la feinada quan fa vuit anys va assumir la direcció de l’FMI. No vol minimitzar la feina del BCE, però l’FMI, amb els seus 189 països membres tampoc no va ser una organització fàcil. Amb Dominique Strauss-Kahn l’FMI perdia per tercera vegada consecutiva el seu director abans d’acabar el mandat, en aquest cas acusat d’un intent de violació. Més endavant, es va sobreseure el procés judicial.
I tampoc no és pas que a Lagarde aleshores li fes por el canvi.
A l’FMI va reformar el departament de comunicació i el va convertir en el lloc de comandament central. Les posicions dels departaments d’experts –petits principats que s’estimaven més actuar independentment– van ser reconciliades i moderades. A partir d’aleshores el departament de comunicació va decidir no tan sols com es venia una cosa sinó què es venia. Es diu que amb els anys Gerry Rice, portaveu de l’FMI, es va convertir en la seva persona de confiança més important.
Farà això mateix al BCE? “Jo sempre intento trobar una base compartida per unir les diverses opinions”, diu Lagarde. “Ara ens hauríem de centrar a trobar una línia comuna de cara al futur”.
L’instrument adequat per fer-ho també ja el té pensat: revisar totes les mesures de política monetària, cosa que vol dur a terme immediatament després d’entrar en el càrrec. “El meu objectiu és implicar des del començament els membres del consell del BCE. Investigarem els beneficis i els riscos de les diverses opcions sense prejudicis”.
L’èxit de Christine Lagarde en la resolució de conflictes es posa de manifest en la seva relació amb Wolfgang Schäuble (CDU), a qui coneix del seu període ministerial. Habitualment Schäuble no permet que altres persones li empenyin la cadira de rodes. Amb Lagarde, però, fa una excepció, ella el pot empènyer en públic.
Normalment amb aquesta imatge s’il·lustra quins privilegis concedeix Schäuble a la seva companya. Lagarde, per contra, corregeix la informació, i ho fa explicant la història de com Schäuble una vegada la va salvar heroicament d’una situació incòmode.
Lagarde s’havia tacat els pantalons perquè se li havia vessat una copa de vi negre. Com que no veia cap altra opció de tapar la taca, va demanar a Schäuble si el podia portar amb la cadira de rodes i Schäuble hi va accedir.
Quan li preguntem a Schäuble pels seus conflictes amb Lagarde –en la crisi grega, en la política d’endeutament, en tants assumptes en què els seus dos mons divergien–, diu ell: “Amb Lagarde no he tingut mai grans diferències d’opinió. Lagarde uneix l’elegància francesa amb la duresa nord-americana. Tots dos som juristes, i per tant ens podem entendre sempre al nivell dels lawyers”. Schäuble diu lawyer, en comptes de la paraula alemanya Anwälte, una paraula que sona més cosmopolita.
A Schäuble no se li pot treure ni una mala paraula sobre Lagarde, que pel seu 70è aniversari va desplaçar-se expressament a Berlín per pronunciar un discurs laudatori. Quan Schäuble va estar hospitalitzat, ella li va enviar flors; i quan va estar refredat li va enviar un pot de mel del seu rusc.
Quan Lagarde sedueix algú ho fa bé. No ha d’aparèixer forçosament en un primer pla, ella s’estima més fer que els altres quedin bé per aconseguir el que vol.
Després de l’elecció de Donald Trump com a president dels EUA, un home que en gairebé tot contradeia l’esperit de l’FMI, Lagarde va aprofitar una trobada fortuïta amb Ivanka Trump pels passadissos de la Casa Blanca per ensabonar-la una mica. Potser podrien trobar-se algun dia, li va dir, només ens coneixem de la tele. Poc després va presentar-se amb Ivanka Trump i Angela Merkel a la cimera de dones de Berlín.
Un dels mètodes de Lagarde és generar un bon clima. L’altre és implicar hàbilment els seus experts. A l’FMI sempre va fer cas del consell dels seus economistes. En contrapartida, els experts han de ser prou flexibles per accedir a les seves necessitats. No únicament expressar dubtes sinó també presentar solucions.
En preguntar-li què aconsellaria a algú que d’un dia per l’altre hagués de dirigir una organització com l’FMI, Lagarde va respondre fa uns quants anys amb la història del xofer d’Einstein. Un dia aquell senyor i el gran físic van intercanviar-se els papers. El conductor va fer el discurs d’Einstein mentre el físic era entre el públic. Però quan li van fer una pregunta complicada, el xofer va dir: pregunteu-ho a aquell home del mig del públic. Aquesta és també la seva filosofia. El més important és tenir sempre un Einstein que et pugui treure d’una situació compromesa.
L’economista en cap del BCE es diu Philip Lane. És irlandès, i això ja és un avantatge, perquè Lagarde, pel que ella mateixa explica, sempre ha tingut una relació magnífica amb els irlandesos al llarg de la seva vida professional. Lane, però, també és una persona de confiança de Draghi. Tots dos pertanyen a la mateixa escola, són considerats “coloms” en política monetària: s’estimen més donar massa liquiditat a l’economia que massa poca. El catedràtic ens rep a la seva taula de reunions de color blanc brillant amb unes vistes espectaculars a l’skyline de bancs de Frankfurt. I afirma: “La nostra política monetària funciona”. Durant molt temps “tot ha avançat en la direcció correcta”. El crèdit, el creixement, l’ocupació, la inflació: tot ha anat pujant d’ençà que el BCE va abaixar els tipus d’interès i a partir de mitjan dècada va començar a comprar centenars de milers de milions d’euros de deute públic.
Probablement la situació hauria continuat així si els EUA no haguessin entrat en un conflicte comercial amb la Xina i si els britànics no haguessin votat a favor del Brexit. Ara, malauradament, hi ha una “fase de creixement més lent”, diu Lane, però no s’ha de confondre amb una recessió. Lane afirma: “Actualment, no veig que s’hagi d’acabar la tendència a l’alça, només s’ha interromput”.
Els únic interrogants són aquests: si la situació no és tan dolenta, per què al setembre el BCE va haver d’aprovar un programa de compra tan voluminós? Com és que no va abaixar simplement els tipus d’interès com volia el Bundesbank i, en canvi, va anunciar la nova compra de deute, que seguirà fins que la inflació torni a ser d’entorn d’un 2%, i en cas de dubte, serà permanent? Era realment necessari?
Lane creu que sí, però matisa: la situació podria canviar si el conflicte comercial es destensa i si països forts financerament com Alemanya reactiven la conjuntura. Aleshores “els instruments de política monetària tindrien unes efectes més ràpids”. De la qual cosa es dedueix que també es podrien retirar més aviat. “Quan els fets canvien”, va dir suposadament l’economista britànic John Maynard Keynes, “jo canvio d’opinió”.
La futura cap de Lane no és d’un parer gaire diferent. Creu que “els últims anys la política monetària ja ha donat molt de rendiment”. “Per això ara s’ha de substituir per mesures de política financera i econòmica”. Més despesa pública en alguns països, més reformes en d’altres i també les mesures de política monetària del BCE: “Necessitem una combinació més intensa d’aquests tres àmbits polítics. Així podríem incrementar considerablement l’efecte de les nostres mesures”.
No ha estat mai l’estil de Lagarde cenyir-se als estrets límits del seu càrrec. En els seus vuit anys a l’FMI ha excedit diverses vegades les atribucions tradicionals, l’estricta orientació envers els problemes de l’endeutament i la balança de pagaments. Lagarde va obrir l’FMI a assumptes que fins aleshores havien estat ridiculitzats pels seus economistes, per exemple la participació laboral de les dones.
Lagarde va aprofitar l’oportunitat per convertir l’FMI –una institució considerada des de totes bandes com una policia prepotent del deute i l’estalvi– en un ens més simpàtic, proper i humà. És un model que també veu factible per al BCE, ara focus de la indignació dels estalviadors.
“Jo considero que un dels meus deures més urgents és acostar l’euro, i també el BCE i la seva política monetària, a un públic més ampli. Per a mi és molt important veure més dones al món financer i aconseguir que se’ls escolti. I m’ocuparé personalment de com des del BCE ens podem convertir en una veu més forta en la lluita contra el canvi climàtic”.
Especialment la lluita perquè hi hagi més dones al món laboral és una preocupació personal de Lagarde després que, en començar la carrera laboral a França, li van dir que, pel fet de ser una dona, mai no podria dirigir un bufet d’advocats. Ella va fer tot el possible per demostrar al món el contrari.
“Quan contemplo el meu futur lloc de feina”, diu Christine Lagarde, “el veig ple d’homes. Però en tots els càrrecs que he tingut sempre he trobat maneres de fomentar la presència de dones”.
Tot i això, Christine Lagarde no és una revolucionària. Més aviat li agrada anar de grande dame.
Quan tenia 17 anys, va escriure una redacció amb el títol “Noblesa obliga”. Hi explicava com la seva mare els havia explicat el següent a ella i als seus dos germans: “Ja sou prou grans per entendre el que us haig de dir. Jo soc aristòcrata, soc comtessa, per tant vosaltres sou futurs comtes i comtessa, respectivament, quan feu 18 anys. I quan jo sigui morta, vosaltres sereu comtes i comtessa”.
La seva mare era professora, però estava convençuda que tenia orígens aristocràtics. Els va ensenyar bones maneres, a parlar en francès sense accent i desaprovava que la seva filla portés texans.
Ara aquella noia té 63 anys, i els seus anells, cadenes, fermalls i mocadors de coll, la seva elegància de senyora, són el seu distintiu. Una característica que li confereix respecte des de tots els àmbits, tant de dones joves com de senyors amb trajectòria.
Per a Wolfgang Schäuble, l’euro és un dels projectes polítics de la seva vida. Va ser cap del grup parlamentari de la CDU mentre es negociava la unió monetària als noranta. I més endavant, com a ministre de Finances durant la crisi de l’euro i de Grècia, va donar suport al “Whatever it takes” (‘Costi el que costi’) de Draghi. Des d’aleshores, però, Schäuble segueix la política de Draghi amb malestar, fins i tot ha parlat d’un programa de foment de l’AfD. Ara diu: “Cal una normalització de la política monetària”. La via per arribar-hi és “òbviament difícil”, però s’ha d’“emprendre”.
Les seves esperances descansen totalment en Lagarde. Schäuble veu les fondes trinxeres al consell del BCE, la divisió entre el nord i el sud i el potencial d’incitació a l’odi que ofereix la política de tipus baixos als populistes europeus.
No vol donar consells a la nova presidenta del BCE, això no serviria per a res. Schäuble prefereix confiar en la seva experiència, les seves idees i la seva intel·ligència social, amb què ja ha resolt molts conflictes. “Confio molt”, diu Schäuble, “que Lagarde pot fer sortir el BCE de la seva situació actual, que no és gens fàcil”.
Lagarde s'ha posat a treballar al capdavant del BCE. Ja vol començar les classes d’alemany. Vol arribar lluny.
“Potser un dia”, diu Lagarde, “fins i tot podré explicar en alemany què són els tipus d’interès negatius”.
Traducció d'Arnau Figueres