Durant dues llargues dècades d’hegemonia política del Partit Popular, sobretot quan la corrupció, les formes autoritàries i la manipulació es convertiren en una llosa insuportable, els valencians i valencianes progressistes i/o valencianistes ens enfrontàvem a una doble esquizofrènia. De portes cap endins, ens fèiem creus pel que consideràvem l’escassa consciència cívica i ètica dels nostres conciutadans. I de portes cap enfora, havíem de suportar que ens assenyalaren com a sinònim de corrupció, malbaratament i fastos provincians.
Érem valencians en un exili interior, marginats socialment i emparanoiats amb el que votaven els nostres amics, veïns, companys i familiars. I també ens sentíem estigmatitzats a l’extern per allò que Ximo Puig va batejar com a hipoteca reputacional. Aquell estat depressiu ens feia pensar que si el PP no havia davallat malgrat la molta pluja caiguda, tindríem hegemonia popular fins l’infinit i més enllà.
Ens equivocàrem.
Per simplificar, els temps de bonança, tot i que mal repartida, foren un sedant. Però la crisi econòmica i el relleu generacional actuaren de despertador. De sobte, allò impensable es va produir.
Legislatura i escaig després, el balanç del govern progressista al País Valencià presenta clars i obscurs. Hi ha una normalització de la vida política i social evident i s’han pogut pagar moltes lletres de la cèlebre hipoteca. Però també ha mancat valentia en diverses qüestions i capacitat financera (i/o voluntat) per fer canvis en profunditat. I tot i això, pensar en el retorn d'un PP amb l'extrema penjada al coll fa feredat. Molt.
Perquè la majoria progressista a la Generalitat i a moltes institucions cabdals com l'ajuntament de València se sosté en precari, condicionada. Molt condicionada. Per la debilitat econòmica i, sobretot, pel que passa de la Sénia cap a dalt.
El procés a Catalunya ha contaminat el debat valencià. Sense voler justificar moltes de les coses que hem vist i escoltat, la desafecció expressada envers l’independentisme per diferents figures del progressisme polític valencià respon en molts casos a la por per no veure’s arrossegats a una lluita de fang molt còmoda per a la dreta. Un conflicte que, alhora, ha posat entre parèntesi la resolució de problemes greus com el finançament o la connexió amb Europa a través de Catalunya. Temes inajornables ajornats per la crisi territorial. Molts valencians no ens hem sentit representats per aquesta manca de coratge que no ha servit per desactivar el discurs prefigurat de la dreta, però el context no és còmode per a la Generalitat valenciana.
Una situació ambivalent i, novament, esquizofrènica. Fins i tot per als sectors de la societat valenciana indignats amb la gestió que ha fet l’Estat de la qüestió de Catalunya, simpatitzants o no amb la causa independentista catalana, les repercussions estatals del conflicte són un problema greu. Passe el que passe. En el curt i en el llarg termini. Per raons òbvies que tenen a veure amb una configuració política i sociològica que, amb matisos i singularitats, està dins dels paràmetres de la resta de l’Estat.
Per aprofundir en el llarg termini caldria un llibre de mil pàgines i, amb tota seguretat, erraríem novament el tret. Però en el curt termini hi ha una sessió d’investidura de Pedro Sánchez que, per al govern del Botànic II i per als seus votants, és decisiva. D'una banda, per poder tenir interlocutors al govern central i poder abordar, sense massa garanties, això sí, el repte pendent del finançament. D'una altra, perquè el futur per al Botànic II s'enfosquiria sense remisió. Tot això, que depèn de la configuració d'un govern progressista a l’Estat espanyol, penja del fil català.
Val a dir que mai no s’hauria d’haver arribat a aquesta situació. Quan la fallida investidura de juliol, Gabriel Rufián ja va advertir de com de complicades per al conjunt de l’esquerra serien les conseqüències de la sentència. I va suggerir que l’oferta d’abstenció d’ERC seria molt difícil de repetir a la tardor sense negociació ni contrapartides per a l’independentisme. Ni Sánchez, que tenia en ment un moviment d’escacs absurd, ni Pablo Iglesias, per raons que se m’escapen, posaren en valor aquesta variable decisiva.
Seria d’agrair més atreviment per afrontar la qüestió. Però creure que no hi ha res en joc per a Catalunya en la investidura és molt agosarat
Així les coses, els comicis han servit, d’una banda, per engreixar la ultradreta de Vox. Un ascens preocupant però que cal contextualitzar: els de Santiago Abascal s’han beneficiat del transvasament de vot dretà, no ha hagut un ascens significatiu de la dreta en el seu conjunt. En cas contrari, estaríem parlant d’un altre escenari. Però les eleccions també han conduït a una configuració del Congrés molt més fragmentada i complexa des del punt de vista de la investidura. L’intel·ligent (ara sí) acord exprés de Sánchez i Pablo Iglesias que tanta indignació ha generat en la dreta, els poders fàctics i els mateixos dinousaures del PSOE, forces totes elles que s'han posat a remar pel paren màquines i l'aliança sistèmica amb el PP, podria no servir per a res. No tant per la pressió a l'intern d'Espanya, sinó perquè després de la sentència, en un context de mobilització, ERC ho té molt més complicat per facilitar un govern que, tret d’un canvi en les formes arreplegat en el text de l'acord, no ofereix cap marc substancial en el fons, no aporta alguna fórmula transitable de diàleg.
Per tant, seria necessari més atreviment per afrontar la qüestió. Però creure que no hi ha res en joc per a Catalunya en la investidura és molt agosarat. La hipòtesi d’una independència aconseguida pel camí de desestabilitzar Espanya i escorar-la a la dreta, en una lògica «campi qui pugui» d’acció-reacció, és molt improbable. I garanteix uns anys de conflicte en escalada d’una duresa inusitada i pronòstic més que incert. Hi ha una part de l’independentisme que és conscient d’això i una altra que aposta per jugar la carta de l'embolica que fa fort. No votar la investidura seria un punt de trobada per refer la fractura. Anar a unes noves eleccions, tanmateix, també és una aposta de risc per a l'independentisme.
Mentrestant, enmig del cames ajudeu-me d’uns i altres, l’única cosa segura en cas d'anar novament a eleccions és un País Valencià ofegat i, segurament, llançat a les urpes dels mateixos que volen convertir-lo en una sucursal madrilenya.
