L’emblemàtic poema convertit en cançó de l’excepcional autor lleidatà Màrius Torres, Cançó a Mahalta, diu: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels”. Aquesta és, en bona part, la imatge que em ve al cap en seguir les mobilitzacions convocades per Tsunami Democràctic a inicis d’aquesta setmana amb la voluntat de fer evident (i de mantenir viu) aquest esperit de protesta que parteix de la societat civil organitzada i que s’expressa de manera cívica i pacífica però sostinguda en el temps i, per tant, que genera un impacte creixent.
Les imatges de centenars de manifestants tallant la frontera amb França aquest dilluns, en els dos sentits de la marxa, fins a consolidar el tall van córrer ràpidament arreu i també es van comentar a bastament aquí, a Brussel·les. En total, més de 30 hores de tall a l’AP-7 que trobaria en dies posteriors les seves rèpliques en altres vies estratègiques i que fa evident que les infraestructures viàries (i no només les catalanes) són un dels focus d’acció del Tsunami.
Resseguint el ressò internacional que ha tingut la notícia, llegeixo que la prestigiosa agència britànica Reuters defineix Tsunami Democràtic com “el grup secret de protesta català” i precisa que el col·lectiu advoca per les protestes de caràcter no-violent. Analitzar la realitat forana, i més fer-ho “a distància”, resulta sempre un repte majúscul però no puc evitar pensar com encara ens queda molt camí per fer entendre, sobretot als qui graviten fora de les nostres fronteres, el tarannà col·lectiu del nostre poble.
Les protestes de la gent, autènticament empoderada i autènticament protagonista del moment històric —sí, ho torno a escriure, històric— que estem vivint resulta un element vertebrador imprescindible per a l’èxit de la nostra lluita col·lectiva a favor de les llibertats del nostre poble. S’han trencat definitivament els ascensors: els socials fa temps que mostraven desgast —o directament inutilitat— però també amb relació a l’acció política s’han evidenciat obsolets. Això d’anar a votar —ja no podem dir un cop cada quatre anys...— i deixar enrere obligacions i compromisos tot just dipositada la papereta a l’urna ha deixat de ser un model vàlid. La política, o la fas o te la fan. Com pràcticament tot en aquesta vida.
Escrivia aquesta mateixa setmana, en conèixer els resultats electorals del 10-N i a petició dels amics de Món Terrassa, una mena de “crònica en calent” on compartia que no m’és gens fàcil analitzar des d’un punt de vista tàctic els resultats d’aquestes eleccions. No obstant això, aquí algunes de les meves conclusions per a qui vulgui entretenir-s’hi:
—El nombre de diputats de PP i Vox és gairebé idèntic al del PP de M. Rajoy. Primera conclusió: per als votants del cara al sol i dels estiraments de braç, el PP és poc més que un grupet de bons minyons de centredreta que un dia o altre tornaran a guanyar i a governar. Ho consideren un mal menor. Però els resulta insuficient.
—El paper de referència en això que en diem centreesquerra, poc o molt i ni que sigui a contracor, l’haurà d’assumir el PSOE del Sánchez 4.0 —o versions posteriors del seu particular programari, a veure amb què ens surt, ara. Vegi’s, de moment, la no-abraçada de Sánchez amb Iglesias d’aquest dimarts apel·lant a la responsabilitat i a la necessitat de desbloquejar la paràlisi actual.
—I, per acabar, els independentistes que dibuixen un bloc perifèric molt potent (Galícia, País Basc, Catalunya i el País Valencià) i que sumen 37 diputats. Us els imagineu formant un sol grup parlamentari? Es convertirien en la quarta força al Congrés, guanyant visibilitat i potència negociadora. #ahílodejo, per a qui vulgui rumiar-hi.
