La nit electoral el principal partit en número de vots de Catalunya, Esquerra Republicana, es va tornar a oblidar dels CDR tancats a la presó de Soto del Real. I de totes les persones que han estat empresonades després de la sentència del Tribunal Suprem.
Fa aproximadament un mes ja ho vaig escriure en aquestes pàgines. No hi ha només 9 presos polítics. Deixeu-me que hi torni. Ara ja n’hi ha, com a mínim, 40.
Càlculs electoralistes i curt-placistes expliquen la insolidaritat. El temor al què diran a les tertúlies, als programes matinals a ràdios i televisions. És el viure pendent de les enquestes, dels opinòlegs. És decidir que pesa més un titular a qualsevol gran cadena de televisió. És decidir que continues sostenint la política repressiva comandada per Miquel Buch contra la gent que als carrers demana la llibertat dels teus presos i lluita per les llibertats col·lectives.
És decidir que, quan els grans mitjans de Madrid filtren interessadament informació del sumari dels set presos polítics detinguts el passat 23 de setembre, tu mires cap a l’altre costat. És decidir que no amplifiques la denúncia que fan els advocats d’Alerta Solidària davant d’aquesta campanya de criminalització i vulneració dels drets humans. Que no dones valor a les paraules d’aquests advocats quan diuen que, mentre estaven a comissaria, els detinguts «van rebre amenaces, maltractaments i coaccions, cap a ells i les seves famílies» i que van ser privats de son durant més de 24 hores. Que tant et fa que alertin que «el sumari no conté cap fonament ferm per sostenir les acusacions» i que «no se sosté l'acusació fe tinença d'explosius, ni de terrorisme».
Però no és només ser insolidari i curt-terminista. També és deixar que et venci la por. Perquè de por en tenim totes. Les que es protegeixen amb foc de les agressions policials; les que tallen carreteres i avingudes; les que davant d’un micròfon denuncien els maltractaments que estan patint les detingudes a les comissaries; les que es pengen un llaç groc a la solapa quan surten al carrer; les que escrivim una carta amb adreça a Soto del Real sabent que les autoritats penitenciàries prendran nota del remitent i el faran arribar a qui considerin que ha d’interessar.
Davant la por, l’important és què en fas. Si deixes que et domini, ja estàs perduda. Si actues en funció del titular, et tenen atrapat i a les seves mans. I ja saben quina és l’arma que poden fer servir per fer-te ballar al seu so.
La Paula, una de les noies detingudes després de la sentència i que ha passat dues setmanes empresonada a Wad-Ras, ho deia pocs dies després de sortir en llibertat: «Hem viscut per primera vegada la cara més fosca de l'aparell repressor de l'Estat. L'objectiu és clar, volen espantar i desmobilitzar el jovent que han plantat cara des del carrer als que ens volen submises i callades». Però la Paula també celebrava que «hem respost a la sentència de forma exemplar, i hem demostrat que no cedirem al xantatge de l'Estat espanyol».
El mateix ens podem preguntar davant el terrible ascens de VOX. Plantem cara al feixisme des de tots els fronts? O hi encaixem la mà i ens hi fem un selfie quan ens els trobem? Els blanquegem i els convidem als programes dels mitjans públics o hi plantem cara obertament a tots els espais?
Ho deia fa un mes en aquestes mateixes pàgines. Tant que ens agrada citar Rosa Parks, i ara ens n’oblidem? Citem-la una vegada més: «Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven».
Cadascuna de nosaltres decideix on posa el pes de la balança. En la por o en la resposta col·lectiva.
