Quan Pedro Sánchez va decidir reconduir la seua estratègia cap a la repetició electoral, només ell i el seu assessor Iván Redondo creien en aquella jugada. No eren poques les veus internes a dins del seu partit que, sempre en privat, temien un fracàs assegurat si es repetien les eleccions. Certament, Sánchez encara pot presumir d’haver tingut sort. L’esquerra d’àmbit estatal —PSOE, Unides Podem i Més País— han sumat 158 escons, sis més que les tres dretes —PP, Vox, Ciutadans i Navarra Suma—, quan moltes enquestes pronosticaven un major nombre de diputats per a aquests tres últims partits, si bé en cap cas no tenien possibilitats d’arribar a la majoria absoluta. Però Sánchez ha comès una irresponsabilitat —una de tantes— indigna d’un president de Govern. I el resultat ha estat el d’una extrema dreta catapultada, que ha arribat a ser tercera força i que, el que és encara pitjor, ha marcat l’agenda política dels grans partits.
La irrupció d’un partit d’ultradreta és una notícia pèssima en qualsevol sistema que es pretèn democràtic. El problema, però, és que a Espanya alguns aventurats han obert les portes a un partit que havien aconseguit marginar des que es va fundar el 2013. Els distints governs espanyols que hi ha hagut des de llavors —i els d’abans també— no han estat capaços de solucionar el conflicte territorial. Més aviat, l’han alimentat de manera irresponsable. I quan els partits pretesament centristes han canviat la política del diàleg per la de les banderes, els electors han preferit, com se sol dir, l’original a la còpia. I els ha fet més el pes un partit ultra que els partits considerats com a “massa moderats” en aquestes situacions. El creixement de Vox no és mèrit de la formació ultradretana, sinó resultat d’un fracàs democràtic.
Un fracàs, però, que encara es pot corregir. La persona cridada a fer-ho és Pedro Sánchez, que ha tornat a guanyar les eleccions, si bé amb un pitjor resultat que el 28 d’abril. Llavors els seus seguidors, a les portes de Ferraz, li cantaven “con Rivera no” durant la nit electoral. Enguany, el càntic era “con Iglesias sí”. Què farà el president espanyol en funcions? Els seus canvis de parer, el seu caràcter impulsiu i la seua predisposició a arriscar el fan del tot imprevisible. Però caldria que prenguera nota d’aquest nou escenari que només ell ha provocat.
Primer, perquè el conflicte amb Catalunya no se solucionarà si no és des de l’acord i el diàleg. El Principat ha parlat clar i ara suma més diputats independentistes que mai al Congrés: 23 de 48. Si Sánchez no vol teixir una gran coalició amb el PP, haurà d’entendre’s amb l’independentisme, que torna a tindre la clau de la governabilitat en una Espanya ingovernable.
Segon, perquè les eleccions han confirmat el que deien moltes enquestes durant els darrers mesos: hi ha una majoria d’espanyols que anhelen una entesa entre Sánchez i Pablo Iglesias. És a dir: volen un govern progressista a la Moncloa. Qualsevol jugada de risc polític adreçada a ignorar aquest clam serà un nou fracàs d’un PSOE que ha de demostrar si és de veritat un partit d’esquerres.
Per últim, l’estratègia d’Iván Redondo ha fracassat. Tothom té el seu moment i Redondo, que també va assessorar Xavier Garcia-Albiol o l’expresident extremeny José Antonio Monago, va acabar esgotant el seu crèdit amb tots dos. Ara, pel bé de la democràcia i, per tant, de tothom, també l’hauria d’haver esgotat amb Sánchez i amb l’esquerra espanyola, que està obligada a formar govern i a solucionar un conflicte que es prolonga des de fa dos anys amb presos polítics i exiliats.
