En l’actual combat per la independència és fonamental mantenir una mirada lúcida sobre la realitat, sobre les disposicions de cada actor, sobre la capacitat de lliurar les batalles sense perdre-hi bous i esquelles. No es va sobrat de força. Per això, és molt important no deixar-se fascinar pels moments més carregats d’èpica però que, alhora, són els més fugaços. Un “ho tornarem a fer” exigeix més persistència que cops de ràbia, més tenacitat que abrandament, més tocar de peus a terra que creure que tenim el cel a tocar.
L’independentisme, però, com qualsevol altre gran objectiu, està permanentment sotmès a la temptació de deixar-se seduir pels seus èxits —particularment si són escassos i precaris—, i a sobrevalorar les victòries parcials, a voltes, merament pírriques. Un dia se sent fascinat perquè la resistència la lliura gent gran que, en contra de tota previsió, són els primers a perdre la por. Un altre dia se sent fascinat perquè són les dones les que han capgirat el discurs testosterònic de l’independentisme clàssic i l’han substituït per un de constructiu. I darrerament l’objecte de fascinació són els joves i el seu estil de lluita, ells que —es diu— representen millor que ningú la frustració per un horitzó sense expectatives que, per cert, la independència sola no resoldrà.
Però la fascinació és un estat de l’esperit que impedeix mantenir una mirada crítica sobre allò que és l’objecte d’atracció. D’“atracció irresistible”, diu el diccionari. Etimològicament, la paraula deriva del llatí fascinare, ‘embruixar’, ‘encantar’. De manera que qui està fascinat per alguna cosa queda immediatament inhabilitat per poder-la valorar amb un mínim d’objectivitat.
Això no vol dir que tota fascinació no tingui un punt de veritat. Avis i àvies han demostrat que sabien assumir riscos més enllà dels tòpics. Les dones s’han incorporat al debat polític com mai i amb noves mirades. I ara els joves també han tornat a sortir al carrer amb els seus estils desafiants. Però en cap dels casos, penso, ens hauríem de deixar fascinar per aquestes realitats. Precisament, pel que tenen de positiu, pel que aporten al combat per la independència, cal analitzar-los amb una perspectiva crítica, amb prudència.
En particular, i tot i el risc de provocar algunes ires —els fascinats suporten malament qualsevol relativització de l’objecte d’adoració—, confesso que em miro amb una certa desconfiança aquest darrer estat de seducció per uns suposats joves frustrats que estarien dirigint la seva fúria contra un sistema que els hauria decebut. Probablement, i no em costa reconèixer-ho, els quaranta anys de professor de joves explica una certa perspectiva desencantada. Quants revolucionaris no he vist tornar-se dòcils davant de la primera feineta! Quantes arrogàncies desafiants no s’han convertit en capteniments autoritaris! Quantes adhesions a ideologies radicals no he vist traïdes per la submissió a les exigències burocràtiques d’una carrera acadèmica!
D’acord: si la fascinació no és un bon punt de partida per tenir una perspectiva el més objectiva possible, tampoc no ho és la meva mirada desencantada. Per tant, el més raonable serà estar atents als fets, al seu desenvolupament, i sobretot, a les seves conseqüències. Pot ser molt emocionant que uns adolescents acampats hagin de demanar que no els portin més queviures perquè ja tenen el magatzem ple. Ja ens va emocionar el 15-M, amb les àvies portant cassoles de menjar als acampats de la Spanish Revolution fa vuit anys. I és impossible no reconèixer l’atreviment dels joves d’encarar-se a la violència policial. Però, aquesta fascinació no emmascara molt del que s’amaga darrere de la confrontació? És consistent passar de descriure els joves d’avui com a sobreprotegits a veure’ls com a sobrecompromesos? El desencadenant és una sentència injusta, la repressió i els atemptats als drets humans més elementals. Però són confrontacions a favor de la independència? I si no, de quins models de societat parlen?
S’ha dit molt que l’independentisme és un moviment bottom-up, és a dir, que va de baix a dalt. Hi estic molt d’acord. Però la gràcia és precisament la dialèctica baix-dalt. Si es trenca, esdevindrà un moviment fallit. Des de baix, des del carrer —un lloc indeterminat i sense lideratge, més reactiu i passional que amb capacitat estratègica— es pressiona les institucions amb legitimitat democràtica perquè gosin fer els passos que, si no, per conformisme o covardia, no farien mai. Fins aquí, d’acord. Però hi ha elogis del carrer —ara ple de joves— que es fan des de l’antipartidisme i l’antipoliticisme, i això trenca la dialèctica que empoderava uns i altres. Una ruptura que acaba abocant tanta energia al no-res. Una ruptura que afavoreix visions simplistes —per no dir demagògiques— de la complexitat social i política. I en això, em sap greu, però ja no hi combrego.
