La sentència ha desfermat la revolta. Perquè no és una sentència únicament contra nou dirigents polítics i socials. És una advertència contra totes nosaltres. Vol ser un càstig col·lectiu. Això és el que ha omplert els carrers.
I igual que fa dos anys, hem tornat a ser conscients de la nostra força col·lectiva.
Aquest cop hem après que podem bloquejar l’aeroport de Barcelona. De manera massiva, en un dia laborable. Per més policies que ens hi portin. Per més que apallissin els qui estan asseguts a terra, per més que colpegin periodistes, per més bales de goma que disparin contra els que es protegeixen darrere les barricades.
També hem après que tenim desenes de milers de persones disposades a caminar a les marxes per la llibertat. Caminem per poder ser, que canta el Lluís Llach.
I també hem après que el jovent s’ha cansat i ha esclatat. Els trobàvem a faltar a les mobilitzacions independentistes? Doncs ja són aquí. I han trobat la seva manera de ser-hi. Que és buidant les aules, omplint els carrers i, quan convé, plantant cara amb els seus cossos (i les barricades, mocadors i caputxes per protegir-se) a la repressió. Tota una generació polititzada a cops de porra. De les porres coordinades dels Mossos i la Policia Nacional.
El cost de tot plegat és molt dur. El balanç repressiu que ha comptabilitzat la Directa és de 131 persones ateses dilluns pels Serveis d’Emergències Mèdiques, 125 dimarts i 96 dimecres. Dues de les ferides han perdut la visió total o parcial d’un ull per impacte de bales de goma. I un total de 66 persones detingudes entre els tres dies. A més, han enviat a presó quatre dels manifestants detinguts dimarts a la nit. Denunciats per la fiscalia i també per la Generalitat.
I s’hi sumen els 7 presos polítics detinguts el passat el 23 de setembre en una operació construïda sobre un relat inventat i sense proves. Un relat que vol criminalitzar els CDR. Un relat que malauradament ha tingut efecte sobre la part més institucional de l’independentisme, que mira cap a l’altre costat i no els defensa com a presos polítics.
Així estem.
Amenaçant-nos amb milers de policies d’aquí i desplaçats des d’arreu de l’estat. I tot i això, els carrers tornen a ser nostres, com l’octubre de 2017.
Però a diferència de la tardor de fa dos anys, ja no portem el lliri a la mà. I sabem que no ens hem de deixar segrestar la política dins de despatxos, com va passar aleshores, perquè sinó esdevenim simples espectadors.
I també sabem que ens cal un programa. Un programa concret que ens serveixi per avançar políticament en el camí que les barricades ha obert. I que la revolta actual no quedi únicament com una setmana gloriosa (el nom popular que tenia la revolta de 1907 que la burgesia va batejar com a setmana tràgica) en què hem desfermat el dol i la ràbia per la sentència.
L’actual govern de la Generalitat ha de dimitir. No s’hi val a criticar la sentència i defensar la independència des de la tribuna i alhora enviar la policia a apallissar els qui fan el mateix des dels carrers. No s’hi val a criminalitzar els qui omplen carrers i carreteres en defensa de les llibertats col·lectives. No s’hi val a justificar-se atemorint-nos amb l’aplicació d’un nou 155, perquè de facto ja hi és amb la coordinació policial, l’acatament del límit de dèficit i l’acceptació de les sentències del Tribunal Constitucional.
En el programa que hem de construir, no n’hi haurà prou d’exigir la necessària dimissió del conseller Buch. No n’hi haurà prou d’exigir la dimissió del govern de la Generalitat sencer. No n’hi haurà prou d’exigir la llibertat immediata dels vint presos polítics i l’arxivament de les causes obertes contra centenars de persones. També hem de construir una nova proposta per exercir novament l’autodeterminació (una proposta que no sigui un intent de xutar la pilota endavant, com acaba de fer el president Torra en seu parlamentària). I aquesta vegada no deixar que ens aturin.
La joventut ha esclatat contra les sentències duríssimes. Però també perquè davant seu hi té un futur d’atur, precarietat i inestabilitat laboral. Un futur en què els desnonaments són una realitat quotidiana per a qui no arriba a final de mes. Un futur marcat pel masclisme que continua enviant les dones a les feines més precàries i més malt pagades. Un futur marcat per les privatitzacions dels serveis públics que volen impulsar des dels despatxos de la Generalitat. No podem oblidar-nos de tot això.
Ahir vaig ser a a una assemblea per preparar la vaga general al meu barri. I no només hi érem independentistes. També hi havia les companyes que cada setmana estan aturant desnonaments. I avui el Sindicat de Llogateres ha anunciat que també se suma a la convocatòria de vaga de general. Volem eixamplar la base? Prenguem-ne nota. I que la garantia d’una vida digna per a tothom sigui també a la base del nostre programa.
Ara que els carrers tornen a ser nostres, construïm el programa que ens permeti avançar col·lectivament.
