La graduació de Gabriel Rufián

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si no moderes el teu orgull serà el teu pitjor càstig. La frase és de Dante Alighieri, però en alguna ocasió l’he feta servir per advertir Gabriel Rufián, com a amic, perquè som amics. Una engruna d’orgull pot ser imprescindible, més et pot fer construir murs. La humilitat sempre és immensament més poderosa i empàtica.

El seu és un orgull del Fondo, de barri, de classe social. No és ben bé la supèrbia, que deia Dante que és l’únic dels set pecats capitals que mai no es perdona, si bé orgull i supèrbia poden arribar a ser el mateix.

Gabriel Rufián va visitar El Objetivo de Ana Pastor, amb preguntes del públic, algunes d’incòmodes. I no només en va sortir indemne, va fer un bon paper. De fet, va tornar a créixer, un pam més. Va saber estar, va demostrar tenir taules malgrat que fa quatre dies que fa de polític i va exhibir reflexos i oratòria davant les preguntes incisives de la periodista madrilenya i d’un públic punyent.

Però on Gabriel Rufián es va graduar va ser en el fallit debat d’investidura mentre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias es fotien els plats pel cap. Sánchez perquè en el fons no desitjava cap pacte amb Podemos i més si depenia d’ERC en seu parlamentària. Així que va tractar Iglesias amb desdeny. Fins i tot el va vetar. I a Podemos amb certa garreperia i menyspreu a la seva representació. Iglesias, al seu torn, va caure en el parany de Sánchez i va dir que no a una proposta que hauria permès a l’esquerra espanyola governar per primer cop. L’orgull el va trair, un orgull més proper a la supèrbia. Rebutjar l’oferta de Sánchez va ser el pretext perfecte perquè el PSOE tornés a mirar a la dreta, si és que mai l’havia deixat de mirar, i implorés un acord amb el PP i Ciudadanos.

Rufián tenia mil motius més que Iglesias per engegar els del PSOE a pastar fang. Però, conscient que anar a eleccions no milloraria la situació, sinó que la posava en risc, que calia posar en evidència l’actitud del PSOE, va empènyer per deixar clar que si dels republicans catalans depenia, el PSOE i Podemos podrien fer Govern, un Govern sense majoria parlamentària. I es va sentir de tot, acusacions de tota mena, d’una política que neix de l’estómac i que es projecta ferida a la recerca del “com pitjor, millor” que, de fet, és exactament el mateix que projecta Ciudadanos i Albert Rivera. El “com pitjor, millor” és una estratègia compartida per antagonistes que ens porta, en el millor dels casos, a un carreró sense sortida.

Ara, amb més perspectiva, constatem com és de necessari fer política amb el cap fred. Gabriel Rufián va fer una gran intervenció en el debat d’investidura, va estar brillant, estadista. Va fer política lluny de les proclames abrandades, va arriscar i ho va fer amb nota i una posada en escena que va irritar els extrems però que va connectar amb una majoria difusa, impura, transversal, potser menys apassionada però que coincideix en la necessitat de trobar solucions que s’assentin sobre majories àmplies. Per tal com un Govern de PSOE i Podemos que depenia parlamentàriament d’ERC era la millor manera de provocar una veritable esquerda del PSOE amb el PP i Ciudadanos, que haurien reaccionat a la brava, enganxats a VOX. Era l’única via per confrontar l’esquerra espanyola amb la dretota reaccionària que s’ha apoderat d’Espanya. No ens confonguem, no és que del PSOE calgui esperar gran cosa. Durant anys i panys ens han decebut un cop i un altre fins a comprar, en bona mesura, el marc patriòtic de la dretota espanyola. Massa sovint el PSOE no ha format part de la solució sinó que ha estat part del problema. Només cal veure la saga de personatges nefastos que cobreixen la seva ala més jacobina. Ara, amb Borrell o altres cafres. Ahir, amb els Guerra o una bateria de barons territorials que mantenen postures idèntiques a les de la dreta més casposa.

Al PSOE se l’ha de posar davant el mirall, davant el mirall d’un electorat català, metropolità, que els segueix votant malgrat que afortunadament lluny d’aquells registres que havien obtingut anys enrere. Amb Carme Chacón van arribar a fer 25 escons dels 49 en joc a Catalunya. En les darreres eleccions, tot i millorar resultats, en van fer 12.

L’error de Podemos, que ara també competirà amb Más País, recorda aquella faula grega que parla de l’home que tenia una gallina ponedora d’ous d’or. Impacient i avariciós, l’home la va matar perquè no en tenia prou amb un ou al dia, i es va quedar sense cap. La lliçó és que aquell que reclama més del que rep potser no tindrà res més en el futur. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista