L’impacte de la moció de censura presentada al Parlament de Catalunya —estrictament parlant: el resultat de l’acte de campanya— que Ciutadans va posar fa uns dies al president Quim Torra —estrictament parlant: al PSC de Miquel Iceta—, haurà tingut tan poca vigència com hagi tardat a publicar-se la sentència del Tribunal Suprem. Lorena Roldán de C’s, com aquella Cecília que va retocar fins a estrafer la imatge de l’Ecce Homo de l’església del Santuari de la Misericòrdia de Borja, per justificar el seu numeret, va empastifar el paisatge de Catalunya fins a fer-lo irrecognoscible. Per tant, més enllà de treure’n les escombraries, no val la pena perdre el temps valorant una gesticulació tan agra que no devia provocar entusiasme ni entre els propis seguidors.
En canvi, m’interessa un qüestió col·lateral que suscita el discurs compartit —la “lluita compartida”, que dirien els amics d’Òmnium— de tota la dreta espanyola, és a dir, del PSOE a Vox. Em refereixo a la insistència en la idea de l’existència d’una Catalunya confrontada, dividida, de famílies que no es fan, de gent que s’assenyala pel carrer... Una societat xenòfoba, etnicitzada, racista. Un lloc de mal viure, el pronòstic del qual devem a José Maria Aznar, en un clar exercici d’autocompliment de profecia. Res no podia fer més previsible la hipotètica divisió dels catalans que intentar provocar-la amb tots els aparells disponibles al servei de l’Estat. I si no s’aconseguia, imaginar-la, inventar-la, pintar-la, explicar-la i fer-la creure, fins i tot al marge de la realitat.
Així, doncs, Catalunya viu en un clima de ruptura de la convivència a causa de l’independentisme? Els qui ho sostenen, a banda d’afirmar-ho obsessivament, no aporten cap dada per sostenir-ho. Jo, en un marc més acadèmic, en podria aportar moltes, en sentit contrari, per demostrar que el clima de convivència és el de sempre. Però és que, en primer lloc, la confrontació política no sols no és negativa, sinó necessària, sempre que es pugui canalitzar democràticament. I si democràticament haguéssim pogut dilucidar com canalitzar la confrontació entre independentistes i unionistes, la divisió de criteri no hauria pas acabat, però s’hauria resolt per molt temps a efectes polítics.
En segon lloc, de divisió d’opinions n’hi ha arreu del món avançat, un món plural i divers, algunes de les quals porten a dures confrontacions. Només cal llegir els diaris per veure quines són les noves radicalitats ideològiques que sovint deriven en comportaments sectaris profundament il·liberals, sostinguts des d’una superioritat moral que els porta a actituds autoritàries. Però a ningú se li acut parlar d’una ruptura de la convivència perquè hi hagi animalistes i caçadors; vegans i carnívors; abstemis i amants del vi, seguidors del Barça i de l’Espanyol, per posar algunes divisions de què, d’altra banda, tampoc Espanya —ni la resta del món— no n’és exempta.
És obvi, en tercer lloc, que a Catalunya hi ha, efectivament, diverses catalunyes. Només faltaria! Les raons de la complexitat social, cultural, econòmica i política de Catalunya són múltiples i conegudes, i entre els experts hi ha un consens general que es tracta d’una complexitat tan positiva com necessària. Tal com escriu Matt Ridley a The Rational Optimist, “l’intercanvi és a l’evolució cultural allò que el sexe és a l’evolució biològica”, i és que, dit de manera gràfica, “les idees tenen sexe les unes amb les altres, i això explica la increïble evolució cultural”. Sí: la promiscuïtat d’idees és francament positiva. I, en aquest sentit, qui vulgui impedir la confrontació d’idees, amb consciència o no, no sols vol empobrir Catalunya, sinó que n’impediria l’evolució cultural, social, econòmica i política.
Sí, Catalunya —com passa a França, i als Estats Units i fins i tot a Espanya (ni que ara els dissidents de la sagrada unitat no gosin ni obrir la boca!)— és moltes catalunyes. Catalunyes d’interessos contraposats, d’ideologies incompatibles, de creences discordants, de tradicions contradictòries, de parlars diversos… I és innegable que la gestió de tanta diversitat és difícil aquí i arreu del món civilitzat i democràtic. Encara més: és una obvietat que tant en una Catalunya espanyola com en una Catalunya independent, les dificultats de la gestió de la diversitat seran les mateixes. Amb una sola diferència: que per tradició migratòria, per cultura integradora, per posició geoestratègica, per haver hagut de progressar sense la protecció d’un Estat propi o per una històrica obertura econòmica, Catalunya té ja una llarga experiència en aquest terreny. És per això que alguns pensem que la independència podria servir, no pas per homogeneïtzar el país, sinó per garantir una millor i més gran pluralitat de catalunyes —sí, encara més confrontació!—, cosa que la pertinença a un Estat de projecte nacional homogeneïtzador, unitarista i monolingüe, dificulta molt.
