En el pecat hi ha la penitència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Durant la setmana passada es va produir l’enèsim episodi en què l’Estat espanyol es va pronunciar, a través dels seus estaments jurídics, contra la unitat de la llengua catalana. El decret 6/2017 de la Generalitat Valenciana, adreçat a regular l’ús del castellà i del català en l’Administració pública, va ser en bona part anul·lat pel Tribunal Superior de Justícia valencià ara fa un any. Entre més coses, el TSJ considerava inadequades les parts que es referien a l’ús del català en publicacions institucionals, als concursos públics amb proveïdors o en cartelleria, fent cas a la denúncia del Partit Popular. A més, el tribunal considerava contrari a dret el fet que un funcionari públic estiguera obligat a atendre la ciutadania iniciant la interlocució en català.

Una anul·lació parcial que va tenir un ressò important, ja que la justícia intervenia contra la normalització lingüística al País Valencià. Suprimia les lleis emeses des de l’Administració pública que, amb més o menys mancances, capgiraven unes polítiques impulsades durant vint anys pels governs del Partit Popular que havien tingut com a únic objectiu menystenir i minoritzar la llengua dels valencians. Seguidament, el Govern valencià i Intersindical van presentar un recurs de cassació contra aquesta anul·lació parcial. I a l’espera que el Suprem ho resolga, l’Advocacia de l’Estat ja ha expressat el seu parer: prioritzar el català al País Valencià implicaria una “postergació del castellà” i vulneraria la cooficialitat en tant que “imposaria” una llengua sobre l’altra. Però l’Advocacia de l’Estat, que depèn directament del Govern del PSOE, encara ha anat més lluny i ha suggerit que les comunicacions oficials entre els governs valencià, balear i català s’han de fer en castellà, en tant que els dos darrers territoris no tenen el valencià com a llengua oficial als seus respectius estatuts.

Per sort, el delegat del Consell per la Unió Europea i les Relacions Exteriors, el socialista Joan Calabuig, no va tenir cap inconvenient a criticar aquests arguments per dir que, efectivament, catalans, mallorquins i valencians compartim la mateixa llengua. Però és cert que aquesta normalitat a l’hora d’expressar-se d’acord amb criteris científics no sempre ha estat, ni de bon tros, exercida. I és d’aquesta covardia a l’hora de denominar la llengua pel seu nom que els valencians reben atacs sense cap base acadèmica però amb possible base legal.

L’Advocacia de l’Estat, com la dreta valenciana amb representació a les Corts, no té gens d’interès a defensar la llengua dels valencians. Els interessa en la mesura que els molesta i es preocupen pel català per poder-lo erradicar. Però l’esquerra valenciana, teòricament defensora del català, va fallar durant la Transició amb cessions inexplicables. Amb l’excusa de la pau i de l’acord van deixar la llengua sota mínims i, com diu la dita valenciana, "qui no acudeix a una gotera, acudeix a la casa sencera". Una de les contradiccions va ser no fer cas dels acadèmics per anomenar la llengua amb el nom que rep a les universitats. A les illes Balears, per cert, sí que ho van fer, malgrat que alguns, popularment, es refereixen a l’idioma com mallorquí, tot i saber perfectament que amb aquest terme fan referència al català. En aquest sentit, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i reconèixer la unitat lingüística, no ha fet res perquè revertira aquesta qüestió de noms.

Per evitar ingerències externes que no deixaran mai d’arribar —és evident que des de l’Estat hi ha un interès declarat per desprestigiar el català—, cal usar totes les eines per defensar la llengua a la vista d’atacs que tenen base legal però que no són gens innocents.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps