L’exhumació del cadàver del dictador Francisco Franco de la seva tomba a la basílica del Valle de los Caídos irromp en la precampanya de les eleccions del 10 de novembre arran del pronunciament del Tribunal Suprem, que rebutja el recurs interposat per la família Franco per intentar evitar-ho. Aquesta era –i continua essent- una de les propostes estrella del PSOE, no només en matèria de memòria, sinó en la globalitat de les seves polítiques. El tema de moure l’esquelet, fent servir en un sentit literal una frase feta tronada emprada per assumptes més frívols, ha centrat el debat públic durant molts jorns des que Pedro Sánchez ostenta el càrrec de president del Govern espanyol. Hem de sospitar, doncs, que els socialistes deuen estar força contents amb els tempos de la justícia, que resol en un moment crucial per revifar la polèmica i mantenir-la ben fresca fins el dia d’anar a les urnes.
Amb tan estrident proposta els socialistes aconsegueixen posicionar-se com els capdavanters en el combat antifranquista i arrosseguen, per inèrcia, a la resta de formacions polítiques a manifestar-se sobre la seva gesta. Les dretes plorant pels racons tot indignades, maldant pel suposat maniqueisme que atia la mesura, i les esquerres no podent fer altra cosa que aplaudir. És clar que en una democràcia seriosa no existiria cap mena de disputa al respecte perquè tot l’arc parlamentari unànimement rebutjaria la simbologia dictatorial o feixista. Però estem parlant d’una altra cosa: d’un indret on la meitat de l’arc parlamentari se sent hereva, encara que sigui amb la boca petita o en la intimitat de la consciència, del triomf d’un cop d’estat antidemocràtic.
Moure de lloc el fato és una bona pensada, sobretot en termes propagandístics. Genera molt d’enrenou, grans titulars i vol poca feina i no gaire reflexió. Justament el govern de Sánchez s’ha caracteritzat per l’aplicació constant de la llei del mínim esforç i és precisament això que d’aquí a poques setmanes hi haurà unes eleccions: per la mandra d’haver d’implementar els veritables canvis que li podrien exigir els seus socis en una eventual aliança amb podemites i independentistes. En aquesta mateixa línia, el trasllat del mort permet procrastinar i no haver d’enfangar-se amb el fons de la qüestió, que passa per rumiar a fons sobre el paper de la famosa Transició, per preguntar-se d’on emana la legitimitat del règim actual i per disposar-se a reparar veritablement les víctimes de la repressió dictatorial.
Aquests dies hem vist l’advocat de la famíliaFranco lamentar-se per veure els seus clients desposseïts “del dret fonamental de decidir on volen enterrar el seu avi”. Inevitablement això ens porta a interpel·lar-nos sobre les persones que, arreu de l’estat, encara es veuen privades de saber on són les restes del seu avi. El govern espanyol, començant la casa per la teulada, no mostra gaire interès en deixar de ser el del segon país del món amb més fosses comunes després de la Cambodja arrasada per Pol Pot.
Però el que anem sentint aquests dies ens pot despertar altres reflexions interessants. L’emplaçament de la sepultura de Franco en el Valle de los Caídos va ser ratificada pel rei Joan Carles I -monarca nomenat pel mateix dictador, recordem-ho-, que va escriure una carta a l’abat benedictí indicant l’indret exacte on hi havia d’haver la tomba: “en el presbiteri, entre l’altar major i el cor de la basílica”. Ara, si el govern espanyol finalment ho aconsegueix, les despulles podrien ser traslladades al cementiri de Mingorrubio, una urbanització promoguda l’any 1960 a El Pardo per acollir-hi l’escorta de l’autonomenat Generalísimo. Casualitats de la vida, ara en aquell indret s’hi està la Guardia Reial de Felip VI.
Una cosa i l’altra són prou il·lustratives per fer entendre que la mudança fúnebre no és més que la capa epidèrmica, l’escorça, d’una qüestió molt més profunda per la qual no hi ha cap mena de previsió de resolució ni a curt ni a llarg termini.
